-
Màrius Torres i Mercè Figueras
Cedida
Màrius Torres va ser un poeta personal, que va viure fora de modes i plantejant en paper un univers íntim i marcat per la malaltia, una certa solitud i la necessitat íntima de reconèixer i d'implicar-se amb l'entorn, ja fos físic o espiritual. Torres es va convertir en objecte de la seva pròpia mirada d'una manera sòlida i poderosa. En la seva obra, curta però de molta intensitat, les emocions humanes tenen un protagonisme essencial, bàsic i, de fet, troncal, tenint en compte, sobretot, les circumstàncies externes i inevitables (la tuberculosi, la guerra civil) que van condicionar en gran mesura la seva vida i la manera d'afrontar-la.
La tuberculosi, una malaltia batejada amb l'adjectiu de romàntica, una mica per allò de la languidesa i l'amor càlid, molt tractada en la literatura i les arts i no per això menys tràgica i letal, es va convertir en una afecció força comuna que es tractava a base d'internament en sanatoris, que obligava a períodes d'aïllament, de repòs total, a la solitud i, per força, a la reflexió i a la contemplació. Es mirava de solucionar amb tractaments més o menys peculiars fins que va aparèixer l'estreptomicina a mitjans dels segle XX i aleshores la qüestió canvia de manera radical.
A casa nostra, un dels sanatoris per a tuberculosos era el Puig d'Olena, entre Centelles i Castellterçol. Allí van coincidir Màrius Torres i Mercè Figueras. Ella, una gironina de 29 anys que en feia 9 que lluita contra la malaltia. Ell , un metge de Lleida, de 25 anys. La vida al sanatori no era precisament dinàmica i encara menys si tenim en compte els períodes d'aïllament, les temporades de cures i l'efecte ferotge de la solitud. Màrius Torres i Mercè Figueras van descobrir afinitats de tota mena, físiques i intel·lectuals i van encetar una correspondència sovintejada que els va servir de bàlsam durant les temporades d'obligat repòs absolut. Una de les infermeres s'encarregava de fer circular la correspondència i ells, a banda d'escriure's, es veien, s'espiaven amb tendresa i, de mica en mica, amb tota la prudència i prevencions d'una època concreta, van deixar entreveure els seus sentiments, els seus neguits, els seus somnis.
Aquesta personalíssima i peculiar relació es va concretar en un gran nombre de cartes que reflectien aquest intens dia a dia intel•lectual que no sempre anava directament lligat al físic, una història de devoció intensa que val molt la pena recuperar gràcies al llibre que va publicar fa uns anys Club Editor, Cartes a Mahalta, un treball de la professora Margarida Prats, una gran estudiosa de l'obra encara desconeguda i no prou valorada de Màrius Torres, que va conèixer personalment a Mercè Figueras i que després de tutelar una magnífica edició de les Poesies de l'autor a Pagès Editor, va obrir un nou capítol amb aquesta aproximació brillant a la correspondència entre la Mercè i el Màrius, tot un prodigi de sensibilitat, de tendresa, d'erudició i de bellesa.
El llibre permet llegir 86 cartes de Màrius Torres i 30 de Mercè Figueras, una tria de les 503 que es conserven i que, a més de ser una mostra de delicadesa, ens acosten el dia a dia de dues vides inquietes i sensibles. Gràcies a la seva correspondència, entenem la vida al sanatori, els períodes de reclusió obligada, les petites alegries, les emocions subtils, el plaer de la lectura, la música, les trobades, les visites, el amics. I per damunt de tot, els detalls i la calidesa. Llegint aquesta correspondència rica i emocionant, tens, d'entrada, la sensació d'envair dues intimitats però també la de trobar-te al davant de dues ànimes enamorades que han de mantenir les aparences i les convencions d'un lloc i d'una època concrets i especials.
El que queda clar és que la Mercè i el Màrius s'estimen i això és deriva del respecte, de la veneració que senten l'un per l'altre i de les petites coses com les roses, la crítica (riallera i delicada però no lliure de mordacitat) del bigoti del poeta i, sobretot, l'emoció i el sentiment que brolla de cada carta, de cada paraula que s'intercanvien. S'autocritiquen, però en cada crítica és fàcil endevinar aquesta fascinació mútua que senten l'un per l'altre. S'escriuen pràcticament a diari i es podria dir que la seva relació va més enllà de les cartes i dels contactes personal i es converteix en una mena de fil invisible que els lliga, que uneix els seus cors, els seus pensaments, les seves sensacions.
I la lectura detallada d'aquesta selecció de cartes és una poderosa capbussada en la quotidianitat i en la intimitat dels protagonistes de la història. Abraçats a les seves emocions els veiem afrontar la malaltia, amb moments d'eufòria i amb instants de tristor; també assistim des d'un lloc privilegiat a la seva vida diària i als ses contactes amb l'exterior que tenen també un tint agredolç, ja que a la felicitat de contactar amb familiars i amics s'hi suma el fet de les notícies que arriben de la situació política del país i que no són precisament optimistes.
Un llibre delicat, tendre, subtil i un punt trist que val la pena recuperar.
La tuberculosi, una malaltia batejada amb l'adjectiu de romàntica, una mica per allò de la languidesa i l'amor càlid, molt tractada en la literatura i les arts i no per això menys tràgica i letal, es va convertir en una afecció força comuna que es tractava a base d'internament en sanatoris, que obligava a períodes d'aïllament, de repòs total, a la solitud i, per força, a la reflexió i a la contemplació. Es mirava de solucionar amb tractaments més o menys peculiars fins que va aparèixer l'estreptomicina a mitjans dels segle XX i aleshores la qüestió canvia de manera radical.
A casa nostra, un dels sanatoris per a tuberculosos era el Puig d'Olena, entre Centelles i Castellterçol. Allí van coincidir Màrius Torres i Mercè Figueras. Ella, una gironina de 29 anys que en feia 9 que lluita contra la malaltia. Ell , un metge de Lleida, de 25 anys. La vida al sanatori no era precisament dinàmica i encara menys si tenim en compte els períodes d'aïllament, les temporades de cures i l'efecte ferotge de la solitud. Màrius Torres i Mercè Figueras van descobrir afinitats de tota mena, físiques i intel·lectuals i van encetar una correspondència sovintejada que els va servir de bàlsam durant les temporades d'obligat repòs absolut. Una de les infermeres s'encarregava de fer circular la correspondència i ells, a banda d'escriure's, es veien, s'espiaven amb tendresa i, de mica en mica, amb tota la prudència i prevencions d'una època concreta, van deixar entreveure els seus sentiments, els seus neguits, els seus somnis.
Aquesta personalíssima i peculiar relació es va concretar en un gran nombre de cartes que reflectien aquest intens dia a dia intel•lectual que no sempre anava directament lligat al físic, una història de devoció intensa que val molt la pena recuperar gràcies al llibre que va publicar fa uns anys Club Editor, Cartes a Mahalta, un treball de la professora Margarida Prats, una gran estudiosa de l'obra encara desconeguda i no prou valorada de Màrius Torres, que va conèixer personalment a Mercè Figueras i que després de tutelar una magnífica edició de les Poesies de l'autor a Pagès Editor, va obrir un nou capítol amb aquesta aproximació brillant a la correspondència entre la Mercè i el Màrius, tot un prodigi de sensibilitat, de tendresa, d'erudició i de bellesa.
El llibre permet llegir 86 cartes de Màrius Torres i 30 de Mercè Figueras, una tria de les 503 que es conserven i que, a més de ser una mostra de delicadesa, ens acosten el dia a dia de dues vides inquietes i sensibles. Gràcies a la seva correspondència, entenem la vida al sanatori, els períodes de reclusió obligada, les petites alegries, les emocions subtils, el plaer de la lectura, la música, les trobades, les visites, el amics. I per damunt de tot, els detalls i la calidesa. Llegint aquesta correspondència rica i emocionant, tens, d'entrada, la sensació d'envair dues intimitats però també la de trobar-te al davant de dues ànimes enamorades que han de mantenir les aparences i les convencions d'un lloc i d'una època concrets i especials.
El que queda clar és que la Mercè i el Màrius s'estimen i això és deriva del respecte, de la veneració que senten l'un per l'altre i de les petites coses com les roses, la crítica (riallera i delicada però no lliure de mordacitat) del bigoti del poeta i, sobretot, l'emoció i el sentiment que brolla de cada carta, de cada paraula que s'intercanvien. S'autocritiquen, però en cada crítica és fàcil endevinar aquesta fascinació mútua que senten l'un per l'altre. S'escriuen pràcticament a diari i es podria dir que la seva relació va més enllà de les cartes i dels contactes personal i es converteix en una mena de fil invisible que els lliga, que uneix els seus cors, els seus pensaments, les seves sensacions.
I la lectura detallada d'aquesta selecció de cartes és una poderosa capbussada en la quotidianitat i en la intimitat dels protagonistes de la història. Abraçats a les seves emocions els veiem afrontar la malaltia, amb moments d'eufòria i amb instants de tristor; també assistim des d'un lloc privilegiat a la seva vida diària i als ses contactes amb l'exterior que tenen també un tint agredolç, ja que a la felicitat de contactar amb familiars i amics s'hi suma el fet de les notícies que arriben de la situació política del país i que no són precisament optimistes.
Un llibre delicat, tendre, subtil i un punt trist que val la pena recuperar.
