'Los arañazos de la piel y las palabras', de Jorge Gamero (Stonberg)

Lluny del soroll mediàtic i del rebombori buit i banal hi ha escriptors i editorials que treballen molt seriosament per oferir peces d'aquelles que perduren, que cal descobrir però que, una vegada descobertes, esdevenen imprescindibles. Aquest seria el cas d'Stomberg i de Jorge Gamero, una combinació absolutament guanyadora.

És un llibre de contes peculiar i amb molts elements que el podrien portar a penjar-li l'etiqueta d'inclassificable. Un llibre publicat anteriorment en una editorial que va tancar i que Gamero va repescar, revisar i complementar amb material nou. El resultat és un nou llibre, més madur, encara més sòlid i molt més evolucionat. En aquest sentit val a dir que Gamero és un autèntic animal literari, un "heterodoxo periférico" en paraules del poeta Rafael Soler i una d'aquelles personalitats que ja són escriptors abans fins i tot d'haver començat a escriure, segons l'opinió de Jorge Rodriguez Hidalgo.

Potser per això el llibre és ple de lligams sòlids, d'estructures poderoses i d'una solidesa gens habitual que converteix el conjunt en una peça literària d'impecable factura.

Hi ha tres blocs ben diferenciats, el de la pell, el de les paraules i el d'un futur premonitori que aviat es descobrirà. La pell és sexe, no sempre complaent, de vegades aspre, ferotge i fins i tot delictiu, és tot allò que lliga homes i dones i que ho fa de maneres molt diverses i sovint extremes i poc delicades. Les paraules, per contra, són allò que agrada a l'autor, la literatura, la creació amb tot el seus clarobscurs, l'espectre de l'escriptura que abraça una gamma de colors plural, oposada i altament complexa i, per fi, el darrer bloc, una narració llarga, una novel·la curta que ens presenta el personatge protagonista de la que serà la nova novel·la de Gamero, un llibre que promet ser dels que es recorden

Però més enllà de les temàtiques escollides i de la manera de presentar-les, el que fa que aquest llibre sigui singular és l'insòlit i ben treballat exercici mental d'enfrontar-se a la pròpia obra i ser capaç de trobar-hi el desllorigador que la faci créixer, que la doti d'ales i també de profunditat. El Jorge s'imposa una disciplina que el porta a escodrinyar les mines, l'origen de la seva literatura, en fa una mena de catarsi pública i la projecte a l'espai amb força, amb aquella solidesa i rotunditat que només arriben a posseir les històries que s'han autoalimentat amb les pròpies contradiccions, amb les pròpies reflexions, amb tots ens anhels i aspiracions particulars.

A ‘Los arañazos de la piel y las palabras’ hi ha molt més que la simple voluntat d'explicar històries, de complir amb més o menys enginy amb la necessitat de publicar un nou llibre. Hi ha una necessitat diria que visceral d'entendre's, de fer una mena de viatge astral i veure el propi cos literari des de la distancia, sobrevolant-lo, mantenint només un fil d'unió, lleu i discret que permeti no perdre el contacte a la vegada que regala llibertat i un gran camp de visió i d'acció. També hi ha un preciós hedonisme de les paraules, una manera de treballar el text intensa i barroca, sense que això la converteixi en cap moment en arcaica. Manté frescor, tensió i neguit però ho fa amb delectació, amb gust per la sonoritat de les síl·labes, amb gust per l'embolcall. Un escriptor de raça, vaja.