-
Gabriel Ferrater
No crec que hi ha gaires dubtes a l'hora de considerar Gabriel Ferrater com un dels escriptors més singulars de la nostra tradició. La seva vida i la seva obra s'escapen força del que és habitual i pot ser perfectament que aquest sigui un factor decisiu a l'hora de veure com, si bé ha estat sempre una figura de culte, mai no ha traspassat aquella delicada barrera de la popularitat. Enguany es compleixen 100 anys del seu naixement a Reus i 50 del seu suïcidi a Sant Cugat del Vallès i aquest Any Ferrater pot ser una oportunitat molt interessant per conèixer el poeta i descobrir-ne noves aproximacions.
Tres llibres de poesia, Da Nuces Pueris (1960), Menja't una cama (1962), Teoria dels cossos (1966) i el recull de tots tres Les dones i els dies (1968) publicats en vida i diverses edicions pòstumes en matèries com la lingüística, la crítica d'art, els informes de lectura o els estudis poètics i el treball que va fer Jordi Cornudella, el curador de la seva obra, amb dues edicions de Les dones i els dies, de 2010 i 2018 que incorporen poemes inèdits, poemes retallats per al censura i l'edició que el mateix Ferrater hauria fet de la seva obra poètica, van ajudar a consolidar la imatge d'un intel·lectual exigent, potent mentre també aixecaven una realitat paral·lela, la d'un autor no especialment fàcil ni especialment popular a nivell de gran públic.
Ara bé, també és cert que la seva activitat universitària i, després l'impacte causat per la seva mort quasi anunciada, el van convertir en una mena d'autor maleït i reverenciat per les joves generacions de l'època.
Ferrater, contra el que era habitual, va tenir una formació autodidacta i, de fet no es va llicenciar en Filologia Romànica fins l'any 1968, sent no precisament un jovenet universitari. De mica en mica va acabar decantant-se per a lingüística, (ell va ser un dels principals impulsors de les teories de Noam Chomsky) i gràcies al seu domini de diferents idiomes es va guanyar la vida treballant en el món editorial com a lector, traductors i assessor.
Personalment no tinc un especial bon concepte d'això dels anys temàtics, sobretot del que hi ha a la part posterior i que acaben provocant una sobredosi de l'autor celebrat mentre dura la celebració, com una mena d'oasi artificial enmig d'uns deserts anterior i posterior, i m'agradaria més pensar en una política regular i sostinguda que permetés trobar els nostres autors fonamentals a les llibreries i als diferents punts de generació cultural de manera habitual i sense sotracs ni interrupcions. Però el que tenim és el que hi ha i, així les coses, benvingut sigui l'Any Ferrater amb l'esperança que, com a minin serveixi per poder situar la seva figura al nivell que es mereix i que la seva poesia, no especialment complaent, abandoni l'esfera del culte i salti a nivells més generals.
De fet, Ferrater representa un trencament i una revolució amb tot el que s'havia fet a Catalunya fins aleshores i, de fet, encara avui, mig segle després de la seva mort, els seus poemes continuen tenint una força i una singularitat envejables.
Els versos reflecteixen la quotidianitat i hi fan amb una versificació irregulars amb un ritme tallat i una rima anàrquica però sòlida i perfecta. Trenca de manera absoluta amb qualsevol plantejament proper al noucentisme i, de fet, com farien alguns dels seus companys generacionals de viatge en castellà, s'aferra a un realisme aspre i contundent, sense concessions ni filigranes supèrflues.
Ferrater trenca voluntàriament i de manera innovadora i implacable amb tot el que l'ha precedit i des d'aquell punt autodidacta i revolucionari aborda la poesia com un exercici quasi narratiu, exposant de manera directa i colpidora la realitat que l'envolta. Es podria dir que agafa com a base el llenguatge quotidià i que el transporta a les esferes poètiques, aconseguint que, sota una aparença casual i quasi involuntària, hi bategi una poètica que trenca amb totes les propostes anteriors i que se'ns mostra verge, nova i apassionant.
Els poemes de Ferrater, sobretot els més llargs, són com un viatge, plens de pauses, de marrades, de girs que fan que la tensió narrativa pugi, baixi o que s'allunyi dels centre amb una singular habilitat, però no ens enganyem, llegir-los ara, més de mig segle després de la seva redacció, no els ha fet més dòcils ni complaents. Continuen sent difícils, convidant al joc intel·lectual i demanant dues, tres o més lectures per acabar acostant el seu missatge al lector, amagant fins i tot l'exercici de desvetllar incògnites, de descobrir les claus secretes que els inspiren. La moral, la mirada irònica i, és clar, l'erotisme, són fils conductors, temàtiques comunes i repetides que no fan altra cosa que aportar solidesa i intenció al conjunt.
Amb el pas dels anys, aquell Les dones i els dies que es va publicar per primera vegada el mes de setembre de 1968 i que després Jordi Cornudella s'ha anat encarregant de completar i d'arrodonir a mida que trobava nous poemes inèdits i noves anotacions en la documentació del poeta, s'ha convertit en un dels grans llibres de la poesia europea contemporània i, no cal ni dir-ho, catalana.
I mentre les primeres edicions dels llibres de Gabriel Ferrater són peça molt cobejada i valorada en el mercat del llibre de vell, esperem que aquest any de celebració permeti veure com, de manera lenta, però inexorable, cada vegada són més els lectors que reconeixen la potència poètica dels seus versos i que situen a Ferrater en el lloc que mereix. I de pas, posats a demanar, que una vegada s'acabin els focs artificials, que el poeta segueixi sent una peça habitual en llibreries, recitals, biblioteques i actes públics i que, tot i tenir clar que no arribarà a ser mai el poeta de país que els lectors entronitzen en base al patiment personal i a al complaença dels seus versos, que com a mínim, mantingui una presència viva i intensa com la seva poesia.
Tres llibres de poesia, Da Nuces Pueris (1960), Menja't una cama (1962), Teoria dels cossos (1966) i el recull de tots tres Les dones i els dies (1968) publicats en vida i diverses edicions pòstumes en matèries com la lingüística, la crítica d'art, els informes de lectura o els estudis poètics i el treball que va fer Jordi Cornudella, el curador de la seva obra, amb dues edicions de Les dones i els dies, de 2010 i 2018 que incorporen poemes inèdits, poemes retallats per al censura i l'edició que el mateix Ferrater hauria fet de la seva obra poètica, van ajudar a consolidar la imatge d'un intel·lectual exigent, potent mentre també aixecaven una realitat paral·lela, la d'un autor no especialment fàcil ni especialment popular a nivell de gran públic.
Ara bé, també és cert que la seva activitat universitària i, després l'impacte causat per la seva mort quasi anunciada, el van convertir en una mena d'autor maleït i reverenciat per les joves generacions de l'època.
Ferrater, contra el que era habitual, va tenir una formació autodidacta i, de fet no es va llicenciar en Filologia Romànica fins l'any 1968, sent no precisament un jovenet universitari. De mica en mica va acabar decantant-se per a lingüística, (ell va ser un dels principals impulsors de les teories de Noam Chomsky) i gràcies al seu domini de diferents idiomes es va guanyar la vida treballant en el món editorial com a lector, traductors i assessor.
Personalment no tinc un especial bon concepte d'això dels anys temàtics, sobretot del que hi ha a la part posterior i que acaben provocant una sobredosi de l'autor celebrat mentre dura la celebració, com una mena d'oasi artificial enmig d'uns deserts anterior i posterior, i m'agradaria més pensar en una política regular i sostinguda que permetés trobar els nostres autors fonamentals a les llibreries i als diferents punts de generació cultural de manera habitual i sense sotracs ni interrupcions. Però el que tenim és el que hi ha i, així les coses, benvingut sigui l'Any Ferrater amb l'esperança que, com a minin serveixi per poder situar la seva figura al nivell que es mereix i que la seva poesia, no especialment complaent, abandoni l'esfera del culte i salti a nivells més generals.
De fet, Ferrater representa un trencament i una revolució amb tot el que s'havia fet a Catalunya fins aleshores i, de fet, encara avui, mig segle després de la seva mort, els seus poemes continuen tenint una força i una singularitat envejables.
Els versos reflecteixen la quotidianitat i hi fan amb una versificació irregulars amb un ritme tallat i una rima anàrquica però sòlida i perfecta. Trenca de manera absoluta amb qualsevol plantejament proper al noucentisme i, de fet, com farien alguns dels seus companys generacionals de viatge en castellà, s'aferra a un realisme aspre i contundent, sense concessions ni filigranes supèrflues.
Ferrater trenca voluntàriament i de manera innovadora i implacable amb tot el que l'ha precedit i des d'aquell punt autodidacta i revolucionari aborda la poesia com un exercici quasi narratiu, exposant de manera directa i colpidora la realitat que l'envolta. Es podria dir que agafa com a base el llenguatge quotidià i que el transporta a les esferes poètiques, aconseguint que, sota una aparença casual i quasi involuntària, hi bategi una poètica que trenca amb totes les propostes anteriors i que se'ns mostra verge, nova i apassionant.
Els poemes de Ferrater, sobretot els més llargs, són com un viatge, plens de pauses, de marrades, de girs que fan que la tensió narrativa pugi, baixi o que s'allunyi dels centre amb una singular habilitat, però no ens enganyem, llegir-los ara, més de mig segle després de la seva redacció, no els ha fet més dòcils ni complaents. Continuen sent difícils, convidant al joc intel·lectual i demanant dues, tres o més lectures per acabar acostant el seu missatge al lector, amagant fins i tot l'exercici de desvetllar incògnites, de descobrir les claus secretes que els inspiren. La moral, la mirada irònica i, és clar, l'erotisme, són fils conductors, temàtiques comunes i repetides que no fan altra cosa que aportar solidesa i intenció al conjunt.
Amb el pas dels anys, aquell Les dones i els dies que es va publicar per primera vegada el mes de setembre de 1968 i que després Jordi Cornudella s'ha anat encarregant de completar i d'arrodonir a mida que trobava nous poemes inèdits i noves anotacions en la documentació del poeta, s'ha convertit en un dels grans llibres de la poesia europea contemporània i, no cal ni dir-ho, catalana.
I mentre les primeres edicions dels llibres de Gabriel Ferrater són peça molt cobejada i valorada en el mercat del llibre de vell, esperem que aquest any de celebració permeti veure com, de manera lenta, però inexorable, cada vegada són més els lectors que reconeixen la potència poètica dels seus versos i que situen a Ferrater en el lloc que mereix. I de pas, posats a demanar, que una vegada s'acabin els focs artificials, que el poeta segueixi sent una peça habitual en llibreries, recitals, biblioteques i actes públics i que, tot i tenir clar que no arribarà a ser mai el poeta de país que els lectors entronitzen en base al patiment personal i a al complaença dels seus versos, que com a mínim, mantingui una presència viva i intensa com la seva poesia.
