La porta de la poesia

Pep Molist (Manlleu, 1965) és un bibliotecari especialitzat en temàtiques infantils i juvenils i, de fet, toca moltes tecles en aquest univers emocionant i complex de la literatura infantil i juvenil. Ha codirigit la revista Faristol, ha publicat obres d'assaig que li han valgut reconeixements com el premi Rovelló i també posa la seva signatura en una llista de més de 80 llibres de ficció dirigits a canalla d'entre 3 i 8 anys.

Avui m'agradaria parlar concretament d'una que al meu parer mereix una atenció especial i que Jollibre va editar el 2020, en plena pandèmia. Es tracta de Tocar el cel amb els dits, un llibre de poemes dirigit a joves de més de 8 anys i que ha il·lustrat Christian Inaraja.
 
Ja se sap que Catalunya és terra de poetes i que hi ha més gent que n'escriu que no pas que en llegeix, això vol dir que quasi tothom porta un poeta a dins i molts es veuen en cor d'abocar-se a la piscina sense saber que, moltes vegades, no hi ha ni gota d'aigua.
 
Això es tradueix en un gran nombre de llibres de versos que no arriben als mínims de qualitat que hauria de tenir qualsevol obra literària. Si baixem (o potser pugem) el llistó i anem a l'univers de la poesia per a nens i joves els resultats poden ser encara més dramàtics ja que el risc d'acabar fent peces carrinclones, rodolins sense substància i plantejaments que pensin que els lectors, a més de joves són rucs amb un coeficient zero és més que notable.
 
Tocar el cel amb els dits seria precisament el punt contrari de tot això, una proposta ben feta, ben escrita i ben estructurada que agafa com a base els somnis passats una mica pel sedàs de les frases fetes. Xerrar pels descosits, remenar les cireres, tenir el cap ple de pardals, ser un ratolí de biblioteca, tenir tot el temps del món o esmunyir-se com una anguila li serveixen al Pep Molist com un meravellós vehicle per poder entrar en cinc espais de somni: anar, fer, sentir, ser i tenir.
 
I una vegada a l'interior d'aquest univers de somni el que fa és dibuixar uns poemes intel·ligents, subtils, ben treballats i ben escrits, peces amb fons i amb forma que es poden convertir sense problemes en portes obertes a un gènere que sempre s'ha mirat amb recel i un punt de desconfiança. Els més joves i els una mica menys joves es poden veure arrossegats amb facilitat pels versos de Molist i així aconseguir una cosa complicada, que la poesia resulti un gènere agradable, de fàcil lectura i que no acabi convertida en un ogre esquerp i críptic, facilitant així el seu rebuig immediat.
 
I com a mostra, un botó, el final de Tinc un grapat de somnis:
 
Els somnis / tan sols / els puc tenir, / per casualitat, / a dins del cap, / i provar / de saber-ne / el tacte, / el sabor, / l'aroma, / el soroll / i la forma.
 
No em direu que no és una meravellosa manera de fer estimar la poesia, amb rigor, proximitat, passió, sentiment i subtilesa.