Tendresa cruel

El segell Amsterdam ha publicat en traducció catalana de Corina Oproae 'L'estiu que la mare va tenir els ulls verds', la novel·la que l'any 2016 va marcar el debut literari de Tatiana Tîbuleac, nascuda a Chisinau, la capital de Moldàvia l'any 1978. També la podeu trobar en castellà a Impedimenta en traducció de Marian Ochoa de Eribe.

 

Aquest és un d'aquells casos poc habituals en que s'hauria de parlar del llibre mirant de donar el mínim de pistes possibles, i no precisament perquè sigui una història de màxima intriga on desvetllar protagonistes, situacions o elements espatlli o desvetlli la resolució final. No, més aviat al contrari, és una novel·les escrita amb un estil tan brutal, ferotge i tendre a la vegada que val més que el lector s'ho vagi trobant tot amb l'impacte que això representa.

 

Només com a mostra, l'arrencada del primer paràgraf del llibre. "aquell matí, quan l'odiava més que mai, la mare va fer trenta-nou anys. Era baixeta, grassa, ximple i lletja. Era la mare més inútil que havia existit mai. Me la mirava des de la finestra mentre ella m'esperava a la sortida de l'escola com una pidolaire. L'hauria matat només amb mig pensament".

 

Quo les pronuncia és l'Aleksy, un adolescent que, al llarg de la història veurem també d'adult, recordant un passat devastador i, a la vegada lluminós, cruel i també tendre, violent i, a la vegada amorós, fred i també ple de calidesa. Tîbuleac aconsegueix explicar la història d'una manera apassionada, apassionant i diferent, una història que, segons les seves pròpies paraules, li va aparèixer quan va ser mare sense haver-ho desitjat mai de manera especial. Tots els pensaments, bons i dolents la van envair com una riuada i que escriure aquesta novel·la va ser una doble teràpia, com a filla i com a mare.

 

El cert és que, sigui com sigui, ha aconseguit una història molt poc o gens corrent que fa brandar una prosa treballada però feridora, frases, situacions i detalls que tallen com navalles esmolades, que penetren al cervell del lector i transmeten una sensació agredolça, contradictòria de rebuig i bellesa. De fet, tal i com li passa al seu protagonista, l'autora afirma que l'art, sigui plàstic o literari, pot tenir un component terapèutic, guaridor i amb una capacitat de rescatar-nos de les situacions internes i externes més complicades que puguem imaginar.

 

El fil narratiu de la història també és volgudament desordenat, per anar introduint elements al caos, peces que, de vegades confonen més i que, de vegades van aclarint la trama fent-la avançar i donant-li llum. Una novel·la que també té la capacitat de convertir al lector en un ésser contradictori, ja que si bé tens la necessitat de seguir avançant, de fer la lectura a raig, també has de parar a respirar, a agafar aire i a anar processant de manera precisa tot allò que llegeixes, aquesta prosa abrupta, destructora i constructora, carregada de tota mena de sentiments oposats, un punyal que furga sense pietat, escrits des de les entranyes amb una cruesa que enlluerna i que captiva sense mitges tintes.