Els 97 anys de Xavier Amorós (2)

En el segon lliurament dels articles dedicats a Xavier Amorós, recollim els records d'altres veus del teixit local. Amb motiu del seu 97è aniversari, Reusdigital.cat ha demanat a diversos reusencs que recuperin experiències compartides amb ell.

Qui és per a mi Xavier Amorós i com el vaig conèixer...

Joan Ballester

El primer record que en tinc és dels Jocs Florals del centenari del Centre de Lectura. Des del primer pis, el vaig veure entrar solemnement pel passadís central de la platea, fins a pujar a l’escenari on va recollir la Flor Natural amb què va ser premiat. El segon, tres o quatre anys més tard, quan amb altres companys el vam anar a veure a Las Américas per tal que ens ajudés en la impossible tasca d’acabar una obra de teatre escrita a més de quatre mans. A partir d’aquell moment, la relació va ser continuada, tant en les reunions preparatòries de l’assalt al palau d’hivern com en la gestació del Teatre de Cambra de l’Agrupació Pericial i en la seva posterior gestió. Els records, doncs, són múltiples i diversos.

La botiga, el mas Vilella, el Círcol, el teatre Fortuny i, finalment, el Centre podrien ser testimonis de moltes de les vegades que ens hem trobat per discutir, planificar i fer coses ben diverses i, és clar, també de llargues converses sobre el bé i el mal. No sempre hem estat d’acord. Algunes vegades hem discutit. Sempre, però, hem tingut un tracte exquisit i m’atreveixo a dir que som bons amics. No fa gaires dies vam parlar per telèfon; la conversa va començar amb un condol i va acabar amb una felicitació.

Felicitació que avui reitero. Per molts anys.

Rosa Cabré i Monné

El drap de lli de l’aire, secularment intacte

Em sembla que he conegut Xavier Amorós de tota la vida, des que acompanyava la meva mare a comprar roba a Las Américas per fer algun vestit, jaqueta o abric, de llana o de cotó. Sempre saludava cordial la meva mare i somreia. Algunes vegades ens havia despatxat i jo retenia el seu bon gust i la manera com acaronava les teles i mostrava satisfet la trama. Com que la mare no volia treballar si no era amb bons teixits, ell mostrava la qualitat de l’ordit. A mi m’agradava molt que ens atengués aquell senyor d’aspecte agradable que vestia tan bé. Molta gent apreciava per diferents motius Xavier Amorós, per ser de bona família, per ser afectuós, generós i assequible per a la majoria dels seus conciutadans, per ser amic dels seus amics, per ser una persona culta i positiva, per estimar les arrels familiars i la llengua dels seus pares, i per saber parlar de manera precisa i planera.

Al Reus de llavors el que sí recordo és que tothom sabia 'on para i on tira cada casa', que diu Gabriel Ferrater i, per tant, tothom sabia qui era Xavier Amorós. També el recordo a la porta de la botiga xerrant amb uns i altres, sempre content, sempre elegant, sempre perfecte. Com un senyor, que no se les donava de senyor, però que em sembla que em semblava el senyor més senyor de Reus. Vagament, sabia que escrivia poemes, que formava part dels noms que formaven els nuclis més selectes de la ciutat, no dels nuclis rics, sinó dels cultes, dels que lluitaven contra la repressió franquista a favor de la represa de la literatura catalana en la llengua autòctona. Del tot compromès amb la nostra identitat com a poble.

Tot plegat està molt ben explicat en els volums de L'agulla en un paller, el seu gran llibre que conté tota la seva memòria. Però, tot i que sabia això, com que jo encara no tenia gens clar què podria fer amb la meva vida, no hi donava massa importància. Ho sabia i prou. Sense anar més enllà, alguns dels poemes que per Nadal apreníem al col·legi de Nostra Senyora de la Misericòrdia (ca donya Maria Cortina) havien estat encarregats a Xavier Amorós, i a algun altre poeta reusenc, a més de Verdaguer. Però va ser quan vaig sentir interès pel teatre en el marc del grup La Tartana, teatre- estudi, que vam començar a travar una amistat sòlida amb ell i vam sentir una admiració radical per la seva postura política i literària.

Ell va esdevenir el nostre amic, el nostre conseller, el nostre mentor. De la seva mà vam passar de l’acolliment a l’Orfeó Reusenc al Centre de Lectura on vam fer equip amb una sèrie de persones i vam tirar endavant la Revista del Centre de Lectura que vam recollir escrita en castellà i vam aconseguir editar de nou en català, com abans de la guerra. En aquests anys amb Amorós, Argilaga, Amigó i d’altres es va promoure una renovació completa de mentalitats en el si de l'entitat. De nou, l'entitat era catalana i defensava de ple i sense pors la nostra cultura des de totes les seccions. No cal que en parli de tot això perquè el Xavier ja ho ha explicat amb tota mena de detall en les seves memòries.

També ha explicat molt bé l’aventura d’incloure la venda de roba prêt-à-porter en una little shop dins Las Américas, la confecció d’aparadors i la creació de punts de venda estiuencs, amb unes decoracions, llavors, de força impacte, però amb un pressupost molt limitat. Els altres propietaris de l’empresa no creien gaire en experiències noves i no estaven per arriscar massa dinerons. Com que el resultat va ser bo, el Xavier va guanyar alguns punts com a gestor en l’opinió dels seus assenyadíssims socis.

Del teatre vam passar a la revista i de la revista a una certa manera de fer política cultural, a cavall entre Reus i Barcelona on molts estudiàvem. Els aparadors del carrer Llovera els feia després de sopar. Jo estava per la feina, però les cadires de vímet de la botiga, disposades en rotllana, esdevenien el cercle perfecte per a una tertúlia on es repassava la vida cultural, s’inventaven projectes, s’organitzaven actes com l’homenatge al company i poeta Miquel Escudero al Centre de Lectura i es van maquinar empreses com l’organització dels premis Reus de Teatre el 1971, dels quals Amorós també n'ha parlat. Jo tenia la vista a la vitrina, però l’orella en les converses dels tertulians. Hi havia Ramon Gomis, Lluís Pasqual, Benet Oriol, Claudi Arnavat, Maria Font i algú altre que s’hi afegia.

Era una bona distracció, ens estimulava, ens feia sentir que participàvem del glatir de la ciutat i era barateta, cosa important atès que tots anàvem una mica justos de diners. Jo estava encantada de fer els aparadors i el Xavier també n’estava de com quedaven. Davant per davant, els Jofré feien uns aparadors harmoniosos, equilibrats i molt bonics, on la roba lluïa de manera esplèndida. No es tractava de fer cap competència sinó de crear un reclam que obligués les reusenques i foranes a detenir-se davant el producte little shop, i la veritat és que, sempre amb pocs diners, aconseguia de crear uns espais d’impacte, plens de color, que obligaven a aturar-se.

Els pocs anys que jo vaig fer l’aparador, també dissenyava unes targetes que s’enviaven a les clientes per notificar el començament de temporada o felicitar el Nadal. Encara en guardo alguns exemplars. Després va venir la botiga de Salou i al cap d’un parell d’anys la de Cambrils de la qual parla Amorós a les darreres memòries. La botiga de Salou tenia una paret plena d’una munió de miralls posats en marcs antics de fusta pintats de blanc de totes formes i mides, decorats amb motllures diverses. Els vam treure del fons d'una fàbrica de Reus, que no sé on era. Els miralls van ser una preciositat. Encara en guardo un d’hexagonal únic.

La botiga de Cambrils que Amorós ha evocat de manera esplèndida la vam moblar amb unes tauletes i tocadors noucentistes pintats de color rosa o blau pastel. Ressaltaven damunt d'un terra morat. Si anant a buscar els marcs i triant-los ens vam divertir, més memorable va ser l’anada als drapaires de Reus que podien tenir mobles provinents de pisos antics. Mobles que estaven bruts de pols i de teranyines sota de les quals endevinàvem les possibilitats estètiques que ens podien oferir, i que en un primer moment per abaratir costos vam decidir de pintar nosaltres mateixos.

L'experiència es va acabar aviat. Amb un dia de feina el Xavier va adonar-se que no manejava gaire bé els pinzells. Ell s’arreglava millor amb la ploma, o el bolígraf, i va decidir que algú acabés de posar color a la botiga. La festa, un dels primers dies de la primavera, es va acabar amb un senyor vermut amb caragols de mar que, encara llardosos de pintura, ens vam anar a cruspir al bar del davant. Calia que ens recuperéssim de l’esforç. Recordo que era un matí lluminós, feia un sol radiant. Tot estava amanit de converses inacabables sobre la literatura, la seva literatura i els literats, la política i polítics, oficials i clandestins.

Recordo els seus elogis als 'Camins de França', de Puig i Ferreter, al català magnífic de les traduccions en prosa de Carner, a la musicalitat rítmica dels versos de Sagarra i a la profunditat de la senzillesa expressiva de Verdaguer. Lectures que se sabia de memòria i portava incrustades a la carn, i eren el seu paisatge talment com el Pradell es va fer paraula en els seus versos. Amorós era un pou d’històries, vivències i coneixences.

Els trajectes entre Reus i Salou o Cambrils per muntar les botigues eren ideals per xerrar de totes aquestes coses. Ell conduïa el seu dos cavalls a una velocitat de vertigen: a uns vint quilòmetres per hora. Aprofitava per refer els anys de les seves experiències teatrals amb nois i noies de Reus, recuperar l’ambient d’aquella joventut i el clima de les representacions. No era massa bon conductor, però en cas d’una distracció, amb aquella velocitat, com a màxim hauríem anat a parar a la cuneta. Recitava alguns poemes seus i després me n’explicava l’anècdota, que n’era el pretext. O era al revés? Cantava 'La tonkinoise' i reia de coses que recordava que l’havien fet riure de jove, de situacions estrafetes i ridícules del present, i encara li quedava ironia per relativitzar les angúnies, que també en devia tenir. Jovial, assequible, planer, als joves que érem llavors ens descobria el Reus que no havíem conegut i ens dispensava petites píndoles del que més endavant serien les seves memòries.

A mi, Amorós em va descobrir que es pot parlar fins de les coses més importants amb una mirada irònica i fer la vida interessant, creativa i divertida. Que sense vida no hi ha literatura i que aquesta enriqueix aquella, a condició que totes dues es visquin amb intensitat. Quin gran regal! També Gabriel Ferrater, a qui vaig conèixer en la reunió del jurat dels premis Reus de teatre d’assaig i que després va ser professor meu a la Universitat de Barcelona, encomanava una mateixa joie de vivre, de llegir i d'escriure. Van ser uns anys magnífics, per molts motius. El primer de tots potser perquè era jove i tot em meravellava. Anava a la universitat i em semblava que tenia un món nou al davant. Quan Amorós venia a Barcelona a alguna reunió o a fer compres per a la botiga, ens convidava a dinar al Ramon Gomis i a mi en llocs on ens llepàvem els dits. Ell ens va acostar a persones que ens han esdevingut tan estimades com Joaquim Molas i el seu amic Joaquim Horta, o Josep M. Carandell.

I, també ens va fer conèixer Joan Reventós, entre d’altres. Per tot plegat, no va ser fins després del 1965 que vaig tenir plena consciència de la importància de les aportacions de Xavier Amorós a l’evolució de la poesia catalana d’aquells anys i molts dels seus poemes van ser-nos un referent. El teatre i les seves converses, em van ajudar a decidir-me per l’estudi i l’ensenyament de la literatura. Els escriptors i les seves obres, el sentit de l’escriptura i la tria de com es disposen els materials, el pensament filosòfic i estètic, l’estil i el context històric, la tradició i la innovació van polaritzar, a partir de llavors, el meu interès. Amorós va esdevenir un d’aquests epicentres i no pas el menor.

El 1980 Josefina Porta era presidenta de la Jove Cambra de Reus i va fer la proposta a l’entitat de finançar una edició de l’obra poètica de Xavier Amorós; reunir-la en un sol llibre que li donés més presència i actualitat en el marc català, talment s’havia fet amb Gabriel Ferrater i l’edició de Les dones i els dies. En parlà amb Ramon Gomis i amb mi. Junts vam demanar una entrevista a Josep M. Castellet per plantejar-li que la idea era fer un volum a la col·lecció 'Cara i Creu' que reunís tres importants poemaris amb un pròleg del seu amic Joaquim Molas, que coneixia molt bé la seva trajectòria i ja l’havia inclòs en l’antologia Poesia Catalana del segle XX el 1962, i jo faria un esbós del personatge a manera d'epíleg. Castellet hi va estar del tot d'acord i el volum sortia el desembre del 1982.

Després, per iniciativa del llavors alcalde de Reus i amic Lluís Miquel Pérez, i comptant amb el suport i la total col·laboració tècnica del també gran amic Claudi Arnavat i Carballido, company de redacció de la Revista del Centre de Lectura en l’època en què Emili Argilaga era el president de l’entitat, se’m va encarregar la direcció de les Obres Completes de Xavier Amorós que, a més de recuperar poesia dispersa, s’havia eixamplat amb memòries i articles periodístics de temàtica diversa. No tot el que ha escrit Amorós és en els cinc volums de l’Obra completa, però sí una gran part d’ella en tots els gèneres que va conrear.

Gràcies, Xavier Amorós, per ser com ets, per haver-te conegut, per haver gaudit de la teva amistat i conversa, pel regal de poder cuidar la teva obra, i, encara, per haver-me ensenyat a estimar aquesta terra i la seva gent.

Carme Catà (relat oral)

La primera vegada que vaig venir a Reus amb el meu home, la primera persona que em va presentar va ser el Xavier. Em va dir: "Vine, que et vull presentar el meu amic".

I, a partir d’aquí, el Xavier i la Luisa han estat els meus amics. És una amistat de sempre. I el Xavier, evidentment, era el millor amic del meu home.

Montserrat Corretger (relat oral)

Per a mi, d’entrada, el Xavier Amorós pertany més a l’esfera del privat i de la part afectiva de la vida, i de la part familiar, que no a la part literària, que també. Però el meu primer record que tinc d’ell és de quan era una nena molt petita, potser tenia 6 o 7 anys. La meva mare anava a comprar a Les Amèriques i em deia: "Nena, arregla't, que anirem cap avall, que anem a comprar a Les Amèriques, però si no hi ha l’Amorós no comprarem". Hi anàvem a comprar un tall de roba, per fer un vestit o una jaqueta, o el que fos, que ho feia la modista, però la roba la compràvem a Les Amèriques; i a la meva mare, si més no, l’hi havia de vendre l’Amorós, perquè era l’entès i, a més a més, era el que sabia vendre.

A la meva mare li agradava, era una dona antiga en aquest sentit –en altres coses era molt moderna–, que li fessin l’article, que li venguessin explicant-li que si és de durada, que si és el color de moda, que si per fer això seria molt bona aquesta roba amb aquesta forma... Aquest és el primer contacte que tinc amb el Xavier Amorós, però no una vegada, moltíssimes. Cada temporada cap a veure l’Amorós, quan no era per un vestit per a un era per una altra peça per a un altre... D’altra banda, com que el meu pare tota la vida va ser a l’emissora, abans i després de la guerra –va ser a Ràdio Reus des del 1932–, i des d’allí tenia contacte amb tothom; sobretot amb la gent destacada de Reus, i l’Amorós era una veu singular, era un poeta, era una persona de cultura i, per tant, era un personatge, amb ell el meu pare hi tenia molt bona relació.

L’Amorós sempre ha estat, encara ho és ara, un home charmant, un home de gran capacitat per fer contactes amb les persones, amable, cordial, cordialíssim, simpàtic, xerraire. La meva mare a vegades em deia: «Ai, mira, ara ve l’Amorós. Estarem molta estona parlant.» I exacte. L’encantava, però ja sabia que allò anava per llarg. I amb el meu pare igual, el meu pare també era molt xerraire, estava en un lloc de parlar, de molta relació social. La ràdio era una mica un centre neuràlgic de la cultura local i, és clar, allí hi feia cap tothom. L’Amorós hi va fer cap, i va fer teatre amb la Pilarín Orta, van fer Figuretes de vidre del Tennessee Williams.

El meu pare ho valorava molt. I l’Amorós li queia molt bé. Es tenien molta simpatia mútua. Tampoc és que fossin íntims amics, però sempre hi va haver una ajuda mútua. En aquesta part, l’afectiva, recordo que quan era petita la seva filla venia al col·legi. Havíem coincidit amb coses de l’escola La Presentació on anàvem tant la Cuca com jo; i també a l’Institut Gaudí, on vam treballar juntes.. I, és clar, el seu pare i la seva mare, també hi apareixien. Tota la meva infantesa va anar una mica en paral·lel amb la infantesa de la seva filla. I després també sempre recordaré amb molt d’afecte que, quan va morir la meva mare, l’Amorós, que ja era un home molt gran, va venir a l’enterrament. Va venir a saludar-me amb molt d’afecte.

Són coses que jo agraeixo molt i que recordo molt i que em fan molta il·lusió. Aquesta és la part humana. En podria parlar molt més, aquesta part es podria allargar amb molts més detalls, però aquesta és la idea general. En la part intel·lectual, vaig començar als 14 anys intentant tenir contacte amb el Xavier Amorós. Perquè, quan fèiem 4t de batxiller, anava a col·legi amb una noia que es deia Mari Carmen Sánchez Cascado i Blanco, que era valenciana, de Castalla. El seu pare era castellà, i ella culturalment, tot i que la seva mare era valenciana i parlava en valencià, era més de parla castellana. Aquesta noia tenia les seves inquietuds intel·lectuals i amb mi va trobar una aliada perquè ella escrivia poemes i em deia: "Jo vull que aquests poemes me’ls valori un poeta. I he pensat que me’ls podria valorar el Xavier Amorós i, com que tu el coneixes, una tarda quan sortim del col·legi anirem a Les Amèriques a ensenyar-li". Això va ser un somni i una utopia que aquella noia va tenir molt de temps. Jo crec que no hi vam arribar a anar, però això va ser un altre dels mites infantils amb l’Amorós.

Hi ha un moment en què convergeix la part intel·lectual de l’Amorós amb la part botiguera, i la part afectiva d’anar amb la meva mare a la botiga. Una vegada davant meu, em va causar una impressió tremenda, devia ser el 61 o el 62, li va dir a la meva mare: "Escolti, vostè no ha sentit aquest nou cantant que es diu Raimon?". I la meva mare li va dir que sí. Amb el pare a l’emissora, estàvem al dia de tot; en teníem els discos a casa, del Raimon. I li va dir: "Home, sí, però com a cantar molt bé molt bé no canta, perquè crida molt aquest noi". I l’Amorós volent-la convèncer dels valors artístics del Raimon. La meva mare ja entenia que era un cantant de protesta i que, per tant, tenia un valor ideològic, però com a cantant, com a músic, en aquell moment primerenc, li va semblar que era molt cridaner. Després ja sabem com ha matisat i com ha treballat el Raimon i com ha cantat de bé després. Però sempre recordaré que l’Amorós és qui la va voler portar cap a un cert catalanisme a través del Raimon. És clar, a casa meva això no feia falta; nosaltres sentíem el Salvador Escamilla en el seu programa a la 'SER'... I amb això de l’Amorós em va fer molta gràcia, perquè jo ja devia tenir 11 o 12 anys, i posava un ull molt obert.

En comptes d’espavilar la meva mare, em va espavilar a mi. A mi sí que em va fer efecte això. A partir d’aquell moment, el Raimon per a mi va ser un cantant de categoria; ja sabia que existia, però qui va posar el Raimon al seu lloc en el meu esperit va ser l’Amorós. Després hem coincidit molt. I ell amb mi hi ha pensat moltes vegades. Fa molts anys li feien fer més activitats de les que no podia i més d’una vegada va donar el meu nom per substituir-lo. La qual cosa sempre li vaig agrair. Per exemple, uns cursos d’escriptura literària a Calafell, que vaig fer durant uns 3 o 4 anys. Van ser una de les coses més agraïdes, simpàtiques, amenes i productives que he fet a la meva vida. Primer els va començar a fer ell, però després se’n va com a cansar i m’ho va dir a mi, cosa que sempre li vaig agrair.

Era molt jove i també havia de guanyar dinerets extres i m’havia d’exercitar com a professora. Tot això va ser molt interessant, molt maco, i l’Amorós entrant i sortint de la meva vida; anava apareixent. Que fèiem seminaris al Centre de Lectura, l’Amorós a primera fila. I després em venia a comentar si li havia agradat. Normalment sempre em deia que ho feia molt bé. Una vegada em va dir: "Quan tu t’expliques, ho fas molt bé, fas com música". Em va fer molta gràcia. Era una etapa de la meva vida en què jo intentava que la prosa fos molt cisellada i ell se n’adonava, perquè era poeta. A mi m’ha interessat molt l’Amorós poeta i també l’Amorós articulista. Me l’he llegit tant l’un com l’altre. A la universitat vaig introduir l’Amorós poeta durant diversos anys. Ell un any o dos va venir personalment, va ser molt generós. Molt simpàtic. Sempre enganxava el públic. Recitava molt bé, recita molt bé. Va ser sempre molt productiu.

És un poeta que no és realista, més que un poeta realista és un poeta objectiu –ho explica molt bé l’Aulet–, que es mou en una línia, per a mi, gairebé simbòlica, no és que ell expliqui –com els realistes dels anys 50 i 60– les coses del seu entorn per reivindicar-les i que faci una poesia de combat o de reivindicació social, no. És més un desarrelament de la realitat. He dit simbòlic perquè parteix d’uns elements que són en certa manera símbols: la noia que cus a màquina, aquell de les avellanes... Són elements que són com tòpics, com figuracions: la del Baix Camp, la de Reus, la d’aquí, la d’una època determinada... Ell sabia enganxar aquest món de repressió, de censura, però no l’explicava amb detall reivindicant-lo obertament, sinó a partir d’arrelaments poètics, que tenien una base clarament real, però que eren d’una elaboració lírica impressionant, centrada en la senzillesa, aquesta és la seva gràcia. Mai no és un poeta de guarniment, és un poeta nu. I això és el que a mi sempre m’ha convençut.

Es basa en elements de la realitat, com tots els poetes que en el món han estat, però no és realista tal com s’entén, tal com han pogut escriure poetes com Pere Quart, tot i que eren amics, i poetes d’aquest estil, ell va una mica més enllà, està en una línia més sublimada, més estilitzada i més literaturitzada. No és tan abrupte, no és tan directe, és auster, i per això m’agrada, francament. Però no està en una línia de descripció realista, la reivindicació no és tan directa. I després com a articulista em diverteix solemnement. És sempre deliciós. La seva ironia m’encanta.

Les seves memòries, des del primer llibre de quan era jovenet: 'L’agulla en un paller', que és una delícia, fins als articles molt posteriors i els testimonis reusencs i tants i tants reculls que ha publicat al Centre de Lectura i després recollits a l’Obra completa, que donen un tacte, un pols del que era la ciutat als anys 40, als anys 50, als anys 60, als anys 70, als anys 80... Tenim un notari reusenc. I en sap molt. Això ho han fet altres persones, de manera descriptiva, directa; en canvi, amb l’Amorós sempre hi ha una essencialització literària, centrada sovint en la ironia. I sabem que la ironia és correctora, la ironia és delatora. Amb la ironia es pot dir tot. Fins i tot coses que la censura privaria de dir, amb la ironia es permeten. I la seva ironia, el seu format estilístic, la manera que té d’escriure, aquelles paraules que utilitza, ordenades com ell les té ordenades dintre del seu cervell, aquella manera seva única d’escriure és deliciosa. D’això se’n va adonar Joaquim Molas, que el va entronitzar, i molt, dintre de la història que ell estava sistematitzant de la literatura catalana.

L’Amorós, l’he fruït molt, i d’una manera molt natural. Podria continuar parlant i donant més detalls, però no cal.

Xavier Ferré

El vaig començar a tractar pels volts de l’any 91. Li vaig escriure una carta demanant informació sobre l’Aplec de Paret Delgada del 1962, en què es va premiar Joan Fuster per Qüestió de noms. A partir d’aquí em va voler conèixer i en va sortir, em sembla, una conversa al voltant del nacionalisme o del patriotisme. Xavier Amorós és un exponent –des de l’àmbit local i del Principat; però sobretot en l’àmbit comarcal– del treball cultural de país. Cal situar-lo, 'generacionalment', en aquest context: vinculat a Joaquim Santasusagna, Josep Iglésies, Ramon Amigó, Isidor Forniés, Josep M. Arnavat, mossèn Asens o Ramon Muntanyola. Un grup, entre intel·lectual i civicopolític, o obertament orgànic –Forniés i Amorós.

Als anys 40 i cinquanta endegà una essencial sèrie d’activitats entre culturals, excursionistes, associatives. Reunions literàries clandestines, algunes de les quals sota l’aixopluc del Centre de Lectura. Un grup en el qual també hi va haver debats interns i dissemblances. Posteriorment, algunes d’aquestes trajectòries les hem comentades àmpliament arran de recerques, o en disquisicions més generals. De vegades, amb la seva capacitat de projecció en el temps, de fer memòria, m’ha explicat aspectes centrals, i no tan centrals, dels anys 50 i dels anys 60, especialment al voltant de la qüestió del Fòrum Joventut, de reunions clandestines al Centre Catòlic en el període fundacional –a finals dels 60– de l’Agrupació Democràtica del Baix Camp, associació precursora del que va acabar essent l’Assemblea de Catalunya (i les seves contradiccions).

És, però –ho torno a destacar– un referent, d’aquells anys 40 –un dels pocs supervivents. Dona fe d’una època molt dura, d’exili interior claríssim. D’una conjuntura que ha expressat per escrit. I que sempre cal, i caldrà, agrair-li-ho. Ho ha fet en narracions prèvies i a les seves impagables memòries: Temps estranys. En aquest sentit, és potser un dels poquíssims casos reeixits –juntament amb el Santasusagna de Memòries d’un muntanyenc i de Ramon Amigó– que ha definit un quadre històric, uns ambients sense parió. Des del punt de vista històric significa, per tant, una font oral fonamental, de testimoniatge i d’actuacions –Amorós o l’elogi de la paraula– que a vegades els llibres no tracten –o no volen tractar. He tingut, d’altra banda accés, com d’altres persones interessades en la història local, al seu fons personal, que m’ha facilitat en tot moment, amb la seva habitual cordialitat de tracte. Hi vaig anar a parlar per un treball sobre el poeta Correig; també quan volia aclarir ambients viscuts amb Ramon Amigó.

La darrera vegada que el vaig anar a veure va ser quan estava fent un estudi entorn de l’escola Puigcerver. Es tracta essencialment d’una relació com a historiador. A vegades hem coincidit al Centre de Lectura, o en conversa de carrer. És un home charmant, de tacte directe. O aquesta és la meva impressió. Però, per a mi, sempre restarà, com he dit, com a referent històric del que va ser la lluita d’una primera etapa de recuperació nacional fonamental –un marc del qual encara resten elements per estudiar. Caldria fer-ne una biografia, d’Amorós –no pas una hagiografia més. Això implicaria, entre d’altres coses, posar en solfa alguns dels pròlegs de l’Obra completa, però sobretot elaborar-ne una perspectiva pròpia, fonamentada, en gran part, en la història evocada pel mateix escriptor, constant deu d’informació.

Història, històries, evidenciades, també, per altres testimoniatges de la ciutat, no tan recordats com Amorós (i això és per pensar-hi…). Potser són memòries des d’una altra opció ideològica, però igualment respectables –i tècnicament necessàries. D’on el valor del contrast.

Cristina Garreta Girona

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Xavier Amorós mentre treballava a la Biblioteca Pública Municipal de Salou, fa més de 20 anys, en un acte commemoratiu d’unes xerrades literàries en les quals ell participava quan Vila-seca i Salou era encara un mateix municipi. Jo no en recordo gaires coses més, d’aquell acte, però estic segura que ell, amb la seva memòria prodigiosa, sí. I amb aquest exemple enllaço amb el que el Xavier significa per mi, la memòria viva de Reus, de la ciutat i de la seva gent, però no feta només d’anècdotes de botiguer de Les Amèriques que coneix els seus clients, no.

La seva mirada és àmplia, de connexió dels fets i la gent amb els esdeveniments polítics, socials i culturals del país, des de la seva experiència. Quantes vegades no hi he recorregut per saber de tal persona o de tal esdeveniment relacionat amb la literatura i la cultura, sabent que la meva pregunta quedaria immersa en un tsunami de narració oral precisa i ben datada, durant la qual perdria la noció del temps... Quan vaig entrar a treballar a la Biblioteca Central que porta el seu nom, era la bibliotecària de la Sala Infantil, i de seguida em va mostrar una gran cordialitat i un gran interès per aportar llibres i altres materials per tal que la canalla el conegués, com si aquella coneixença frugal feta a Salou, hagués estat suficient per obrir-me tot el seu afecte i la seva confiança.

La incipient relació ha anat creixent i des que estic a la Direcció he tingut el goig de sentir-me molt propera a ell i la Luisa i compartir-hi alguns projectes com el trasllat de la seva biblioteca a la qual ell anomena la 'nostra biblioteca' (d’ell, pel nom, i meva, pel càrrec). Viure aquest procés ha estat tot un privilegi per conèixer-lo més íntimament encara a partir dels seus llibres.

Recupereu aquí el primer dels articles i llegiu en aquest enllaç el tercer.