Ja comencem a estar acostumats a moure’ns per aquest territori de neguit i deliri, per aquest indret on la llum es perd sense arribar a ferir, el terreny on claror i ombra festegen sense arribar a entendre’s del tot. Una il·luminació delicada que ens permet mirar per les habitacions sense por de cometre pecat de sacrilegi. Avui ens toca l’habitació número 11.
D’entrada hauria d’avisar que una de les meves obligacions és la d’entrar a les habitacions quan els seus hostes donen per finalitzada la seva estada i les abandonen, per tal de comprovar que tot estigui en ordre. Repasso el moble bar, miro si hi ha ampolles buides i comprovo que totes les plenes estiguin degudament precintades. No seria la primera vegada que algú se les beu i les reomple amb aigua més o menys bruta, segons l’alcohol que contenia. Fins i tot hem arribat a trobar clients molt més imaginatius que reomplien les de whisky amb Plim, Fantasia de fruites, una típica beguda local que, pel color, podia imitar a la perfecció el to del destil·lat en qüestió. Hi ha gent per a tot, ja ho sabeu. També vigilo que les coses estiguin al seu lloc, que no hi hagi res trencat, que no falti cap objecte, més enllà dels sabonets i, fins i tot alguna tovallola, i dono avís a les brigades de neteja per tal que ho deixen tot a punt per tal que puguin entrar nous hostes.
Aquella tarda l’habitació número 11 va quedar lliure. L’havien ocupat durant sis dies un matrimoni de Navalmoral de la Mata que havien arribat disposats a repetir les sensacions i les vivències més o menys íntimes del seu viatge de noces, una mena de segona lluna de mel amb la perspectiva que dóna l’experiència i els anys viscuts. No tinc gens clar si van aconseguir la seva fita inicial ni tinc cap referència de la primera estada a l’hotel, però durant la segona s’ha de dir que es van passar més temps al bufet lliure que entre llençols. El pernil canari i els flams d’ou no eren capaços de resistir més de 5 minuts davant seu. I això per no parlar dels macarrons a la bolonyesa, de l’estofat de vedella amb moixernons, dels canalons i del capipota amb cigrons. En qualsevol cas si que puc dir que van marxar contents i, si em permeteu una petita dolenteria sense mala intenció, gosaria a afegir que amb alguns quilets de més.
Dons bé, quan van marxar el senyor i la senyora Fungairiño, i tal i com era habitual, vaig entrar a l’habitació per verificar-ne l’ordre. Calia canviar les tovalloles i, és clar, renovar les pintes, les ampolletes de gel, els raspalls de dents, les gorres de bany i, en definitiva tota la col·lecció d’objectes d’higiene personal amb l’anagrama de l’hotel que sempre desapareixen. Calia també posar el tríptics de propaganda del Reus Modernista, del Tomb de Ravals, una postal del Gegant Indi que a mi m’agradava molt i una bosseta d’avellanes. També era necessari fer una neteja normal i tot a punt per tornar-hi. La parella no havia tocat el moble bar així que vaig posar el precinte de verificació a la nevera, vaig donar avís a la brigada de neteja i me’n vaig oblidar.
L’endemà a primera hora va venir un nou hoste Era jove i parlant amb l’encarregat de la recepció, va dir que era periodista. Li vam donar l’habitació número 11 que ja estava a punt de revista. No va passar res anormal fins l’endemà. Quan vaig entrar a portar-li l’esmorzar que havia encarregat per telèfon em vaig quedar garratibat. Tant que fins i tot vaig estar a punt de fer estavellar el croissant de xocolata i el cafè amb llet descremada contra la catifa a causa del tremolor sobtat que em va entrar a les mans, a les cames i per tot el cos. A la cantonada esquerra de l’habitació hi penjava un teranyina com el campanar de Reus. I tot i que l’hoste no en va fer cap referència, vaig dissimular de la millor manera possible el meu astorament i vaig fer cridar tota la brigada de neteja. Tota sense cap excepció.
Els hi vaig dir de tot. Que si es pensaven que em podien prendre el pèl, que si es creien que em mamava el dit, que el fet que jo no fos ni l’amo ni el director no era en cap moment un motiu per creure que allò era o podia ser xauxa. Volia aquella teranyina fora de l’habitació i ho volia ja. No podia ser que el bon nom de l’establiment quedés marcat per una aberració com aquella. Quina manca de professionalitat! Què s’havien cregut aquella tropa!
El primer que vaig fer l’endemà va ser comprovar-ho tot personalment. Vaig aprofitar el moment que el jove va anar al menjador a esmorzar per entrar i fer una mirada ràpida. Tret del llit desfet, cosa lògica si tenim en compte que encara no hi havia passat el servei d’habitacions, la resta estava a punt de revista. Recordo que vaig respirar alleugerit, Per sort m’havien fet cas i allò m’estalviava el mal tràngol d’haver de parlar amb el director i de convertir-me en una mena d’espieta esquirol.
Superada amb èxit aquella inspecció més detallada i precisa, l’activitat del dia a dia em va fer oblidar del tot de l’incident fins que va començar el torn de vespre. Una trucada al servei d’habitacions provinent de l’habitació número 11 encarregava un entrepà vegetal amb molta mostassa i una cocacola. A mi em va tocar portar-li. Només obrir la porta vaig haver de fer un esforç per evitar que el tremolor que em va envair de cop fes caure menjar i beure directament a terra. El sostre i les parets de l’habitació estaven plenes de teles d’aranya. Semblava Port Aventura celebrant el Halloween. No podia ser! Jo l’havia vist al matí, neta com una patena, en perfecte estat de revista.
Em vaig quedar controlant des del passadís i aprofitant una de les sortides de l’hoste, vaig cridar tota la brigada de neteja amb ordres explícites i contundents d’utilitzar l’insecticida més potent que tinguessin a mà. Es tractava de ruixar de manera exhaustiva tota l’habitació i després impregnar-ho tot d’ambientador per matar la sempre molesta i tòxica bafarada del DDT. No ens podíem permetre de cap manera una denúncia a sanitat per culpa d’un aràcnid esmunyedís, miserable i hiperactiu.
No volia ensurts i em vaig encarregar de supervisar personalment tots els detalls de l’operació per assegurar-me que no quedava cap racó de la cambra sense rebre l’alè purificador de l’insecticida. Satisfet, amb el plaer del deure ben fet rondant-me pel cap i una certa picor a la gola provocada per la toxicitat i l’amplitud de la fumigació controlada, em vaig tornar a oblidar del tot de l’assumpte. Al cap i a la fi i mirant sempre de no treure les coses del seu lloc, una aranya era massa poca cosa per alterar el funcionament del nostre hotel, encara que també haig de dir que va aconseguir pertorbar-lo força durant unes hores, però aquestes coses ja passen. No li guardava cap rancúnia, al cap i a la fi el gran Napoleó ja va dir que el perdó ens fa superiors als qui ens ofenen.
El dia va ser tranquil, quasi plàcid. Les obligacions habituals i cap daltabaix digne de ser esmentat més enllà de les converses quotidianes de passadís. L’únic fet una mica remarcable va ser que una de les meves companyes va poder sentir el jove estossegant sense aturador quan va arribar a l’habitació a mitja tarda. Ens vam pensar que potser encara quedaven rastres d’insecticida, però allò també volia dir que la bèstia havia estat anorreada i que ja era un mal record del passat. A la nit, puntual com un rellotge, el timbre de l’habitació número 11 va sonar per reclamar al servei d’habitacions el seu ja habitual entrepà vegetal amb molta mostassa i una cocacola. Vaig obrir la porta amb un somriure radiant a la cara i em va caure l’ànima als peus. Tots els racons eren plens de teles d’aranya que penjaven de manera fantasmagòrica. No podia ser. Aquella bestiola indecent havia sobreviscut a l’atac implacable del DDT i seguia amb la seva producció intensiva.
Com vaig poder, vaig deixar el plat damunt la tauleta auxiliar mentre intentava improvisar alguna disculpa mínimament raonable i entendre com és que aquell noi no s’havia queixat en cap moment per tenir tota l’habitació envaïda per teles d’aranya, com si allí fes anys que no hi entrés un miserable drap de la pols ni una trista escombra. Ja m’imaginava, en el millor dels casos, la bronca monumental del director i en el pitjor, una denúncia de sanitat que ens tanqués l’hotel i que provoqués conseqüències irreparables.
Em sentia incapaç de construir una frase coherent i només m’apareixien paraules esfilagarsades: perdó, habitació, telaranyes, problema,... El meu interlocutor em va mirar, va percebre el meu astorament i, assenyalant amb la punta de l’índex tot allò que penjava del sostre com uns sumptuosos cortinatges naturals, em va dir que no hi patís gens, que no era culpa de l’hotel i molt menys meva.
I tot seguit em va mirar als ulls amb un mig somriure als llavis i em va preguntar si sabia que era ell. Li vaig respondre que no, que em sabia greu però que no el coneixia de res i també vaig aprofitar per comentar-li si l’havia de conèixer per alguna cosa.
Va riure i em va respondre que no, que una de les gràcies de ser qui era es basava precisament en això, en el secret quasi absolut, en preservar la seva identitat sota una façana discreta i anònima. I sense deixar de somriure, va afegir que com que li havia caigut molt simpàtic i em veia tan atabalat, em confessaria la seva veritat a canvi de la meva promesa formal de no dir-ho a ningú.
Va abaixar el to de veu i em va xiuxiuejar a cau d’orella: “Em dic Peter Parker, sóc fotògraf de premsa, treballo al Daily Bugle i, en realitat sóc Spiderman, el conegut i controvertit home aranya. Totes les teles d’aranya que hi ha a l’habitació són meves”.
Després, amb un accent de reprovació va afegir: “ I amb tant DDT heu estat a punt d’ofegar-me. M’heu deixat sense respiració”.
Vaig posar una cara d’aquelles d’aquí no passa res de res i des d’aleshores, a l’habitació número 11 no hi ha entrat ningú mes a netejar. Es plena de les teles d’aranya del senyor Parker. I jo m’he mantingut fidel al meu jurament i no he explicat mai aquesta història a ningú fins avui, quan tothom ja sap qui és, com és i on i com treballa.
