De nou us donem la benvinguda i us convidem a caminar per aquest món canviant, quasi irreal que ens acull i que ens permet espiar darrere les portes i conèixer la vida més privada dels nostres hostes. Avui l’habitació número 23. No us quedeu mirant, passeu, passeu sense por.
Ja sabeu, de fet fins i tot crec ho hem comentat alguna vegada, que els sentits humans són eines molt útils però força enganyoses. Són instruments que sovint es deixen arrossegar per la contundència de les percepcions immediates i que no tenen la subtil prudència d’aturar-se a reflexionar, a lligar caps i a establir relacions que no sempre es deriven directament de la primera impressió rebuda.
Encara que us pugui arribar a semblar mentida, la nostra feina no és ni fàcil ni innocent i demana de la participació de tots els sentits, d’alguns més que dels altres, tampoc no us vull mentir, però el cert és que les diverses percepcions sumades hi juguen un paper molt important. En aquest cas que ens ocupa avui val a dir que la primera percepció va ser sonora i, per tant, el primer sentit en actuar va ser l’oïda.
I l’oïda, a més de convertir-se en la primera línia d’acció, també va ser un dels elements fonamentals a l’hora de valorar en conjunt aquesta història una mica especial. Sentir coses sense veure-les és potser una de les millors maneres de deixar volar la imaginació, de pensar que allò que sentim és una veritat irrefutable, una realitat que va a missa sense cap possibilitats d’error.
Nosaltres malferíem el temps jugant al parxís sota el taulell, mirant d’esquivar les mirades indiscretes, però amb tots els sentits preparats per combinar l’avanç implacable de les fitxes de colors amb la sempre possible arribada d’algun client. El giravoltar sobtat de la porta d’entrada ens va posar en estat d’alerta en un moment clau.
El repicar posterior d’uns talons acostant-se ens va obligar a deixar la partida quan el meu company era a punt de menjar-se una de les meves fitxes vermelles i de comptar-ne vint en direcció a la casella final. Una bona cursa, dens dubte!
L’obligació sempre abans que la devoció!
El nostre visitant era prim, molt prim, quasi escanyolit, amb un rostre carregat d’angles i acabat en un gran i lluminós barret de copa. Ens va estranyar. No teníem previst celebrar cap festa d’etiqueta i tampoc no teníem constància de cap gran recepció pels voltants, però ja se sap que cadascú es vesteix com vol i, tal i com s’esperava de nosaltres, una plantilla educada i entrenada, ningú no va dir res.
Es va registrar com a Frederick Austerlitz i ens va dir que era americà, tot i que a nosaltres aquell cognom i aquella cara ens va sonar més a l’Europa de l’Est. Fins i tot ens vam permetre fer broma parlant de la famosa batalla del mateix nom que va protagonitzar Napoleó i que va ser una de les seves grans victòries contra l’imperi rus i l’imperi austríac.
En nostre hoste només portava una maleta i dedicava una cura i una atenció especials a una bossa més petita i de forma rectangular, tanta que fins i tot es va negar en tot moment a que l’agafés ningú.
El vam inscriure a l’habitació número 23 que era la primera de la llista que teníem lliure i, curiosament, era la més propera a la zona de recepció. Quan el client no feia cap petició especial, seguíem estrictament el protocol que marcava l’ordre numèric. Bé, potser no sempre ho fèiem amb aquell rigor, però com a mínim procuràvem fer-ho sempre que podíem i ja se sap que la voluntat sempre compta.
Un cop instal·lat, ens vam desentendre d’ell i com que no vivíem una època especialment moguda pel que feia a les entrades i a les sortides, vam seguir jugant al parxís. El meu company estava frisós per matar-me i comptar-ne vint i jo volia dissenyar una estratègia que em permetés recuperar-me i tornar a agafar el control de la partida.
Aquell mateix neguit guanyador que em guiava, em portava a agitar el dau amb força i a un ritme frenètic. El cub numerat repicava de manera contundent i rítmica contra les parets del gobelet. Un sis. Tornava a tirar i, a més em permetia treure una de les meves peces de l’abast ferotge del meu rival. Tornar a remenar va ser tot una. Cub i gobelet dibuixaven una melodia semblant a una actuació de percussió tribal. Un nou sis. Molt bé, però un punt de perill. Entrava en una cursa veloç, però repetir sis per tercera vegada volia dir anar directament cap a casa.
Però un fet curiós ens va allunyar sense voler-ho de la fressa intensa del parxís. De cop vam percebre que el repicar de dau i gobelet semblava tenir un eco estrany i no massa llunyà. Ens vam aturar i vam restar quiets, expectants i sense fer soroll. Quiets i amb l’orella atenta. Res. Res de res. Silenci. Vam romandre una estona més sense moure’ns, quiets i expectants, comprovant de manera empírica que no se sentia res. Vam pensar que serien figuracions nostres i vam seguir. Vaig tornar a remenar amb força, vaig tirar amb una mica de por i una certa contenció i em va sortir un magnífic cinc.
Tirada perfecta!
I de fons ens va tornar a arribar el mateix eco, la reproducció perfecta del repicar del joc. Fins i tot el so final del dau rebotant contra el tauler de fusta. Quina cosa més estranya. Vam tornar a parar l’orella i la única resposta va ser de nou el silenci. El meu company, disposat a contrarestar els 17 punts que m’acabava d’endur amb una sola tirada, va remenar amb força i va tirar el dau. Un tres. I al moment vam sentir repetida la seqüència exacta. Vaig agafar el gobelet i el vaig sacsejar cinc vegades. La resposta no es va fer esperar. El mateix so, punt per punt.
Cinc vegades i al mateix ritme.
Ho vam anar intentant de nou i la resposta era sempre idèntica. Féssim el que féssim ens tornava de manera invariable la repetició exacte del so que nosaltres fèiem. Esperonats pel misteri vam intentar complicar-ho una miqueta més i vam començar a colpejar-ho tot amb tot el que teníem a l’abast. Bolígrafs, claus, fins i tot la campaneta del taulell. I com un rellotge, com un eco precís i matemàtic, ens arribava al cap d’uns segons la cadència exacta.
Al la mosca al nas vam trucar a la Banda de cornetes i tambors Verge de Misericòrdia. Van venir tots, van formar al vestíbul de l’hotel i van començar a interpretar les seves cançons.
No podia ser! Cada repic dels tambors rebia la resposta exacta. Vam demanar en veu baixa un solo de cornetes que, curiosament, no va ser ni interromput ni replicat en cap moment. Quan van callar les cornetes i van començar a tocar els tambors, la rèplica no es va fer esperar. La Banda de cornetes i tambors Verge de Misericòrdia en va regalar un concert d’una hora mitja que va fer les delícies dels hostes de l’hotel, sorpresos per aquella manifestació de festa i marcialitat. Quan van marxar van seguir immersos en un mar de dubtes. D’on venien aquelles rèpliques estranyes i perfectes?
Tot i no saber-ne l’origen, aquell fenomen es va repetir durant dos dies i es va convertir en una autèntica atracció social. Tots els treballadors de l’hotel i fins i tot algun hoste, passaven per la recepció a una hora o altra i s’entretenien colpejant tota mena de coses. I sempre, sense excepció, tornava la repetició precisa, exacta i sense cap error. Que passava en aquella habitació?
De cop, sense cap avís previ, la porta de la número 23 es va obrir i en va sortir el seu ocupant. Ens va enganxar a tots per sorpresa, amb els pixats al ventre, sense temps material per dissimular. I com que no podíem marxar sense que es notés, li vam dirigir un grapat de mirades carregades d’interrogants. Ell també ens va mirar i ens va regalar un somriure trapella. Convençut de la curiositat que despertava, va deixar la maleta, va obrir la bossa i ens la va mostrar. A dins només hi havia dues formes de fusta de les que es fan servir per mantenir les sabates en perfecte estat. Ens vam mirar encara amb més sorpresa que abans.
Sense deixar en cap moment de somriure, va aixecar els peus, calçats amb unes sabates de xarol noves i lluents i ens va mostrar uns plaques metàl·liques que hi havia clavades a la sola i al taló mentre començava a ballar per la recepció, repicant i fent anar el barret de copa d’un costat a l’altre amb un ritme endimoniat i magnètic.
Va fer una reverència, va saludar amb el barret de copa, va pagar la factura entre un esclat d’aplaudiments i va estampar el seu nom al llibre de recepció. Frederick Austerlitz. I entre parèntesi va escriure un altre nom diferent, (Fred Astaire).
