Passen els dies, cauen els fragments del calendari i dibuixen arcs que arriben a pentinar aquestes hores ferotges on les ombres s’amunteguen i creen el clima propici per anar guaitant per les escletxes de les portes. L’habitació que ens correspon avui porta el número 24 retolat a l’entrada.
Les activitats humanes tenen molt a veure amb el diàleg. Fa molt temps, un d’aquests pensadors que la gent replica amb neguit i devoció sense saber ben bé del cert qui són, ja va dir que l’home era un animal eminentment social i potser per aquest motiu tenim una tendència natural a parlar els uns amb els altres. És clar que en aquest context també cal tenir en compte que quan aquest diàleg s’altera per la raó que sigui, els resultats poden acabar sent una mica diferents d’allò que s’esperava inicialment.
I una de les raons bàsiques i fonamentals que poden alterar, i molt, aquesta comunicació humana, és la mentida. Si algú menteix tot canvia, si algú menteix tot es transforma, si algú menteix tot s’altera. Si algú menteix res ja no torna a ser mai com abans. Sempre, és clar que el receptor arribi a ser conscient que el seu interlocutor li menteix. D’altra manera no passa mai res de res. Ja se sap, també hi ha una altra màxima que afirma que en la ignorància rau la veritable felicitat.
La mentida! Un curiós i esmunyedís concepte. La mentida és, segons el diccionari, una asserció feta conscientment contra la veritat. És clar que la fredor dels termes lingüístics no és sempre aplicable a la vida real. Existeix la mentida quan no se sap que t’estan mentint? La mentida és mentida en el mateix moment en que qui la diu ja sap que està mentint o, per contra, necessita del coneixement conscient del receptor?
No us penseu que ara vull establir aquí un tractat psicològic sobre la mentida, res més lluny de la meva intenció. El que passa és que la història que envolta l’habitació número 24 no seria la mateixa sense el concert poderós i contundent de la mentida. De la mentida com a concepte i de la mentida com a realitat viscuda. De la mentida, vaja.
El protagonista d’avui, com molts dels personatges que han passat i passen per l’hotel a diari, tenia uns punts especials que el feien peculiar. I el més evident era la manera de vestir. Anava vestit com de tirolès, una vestimenta gens habitual, poc vista a Reus i, no ho negaré, una mica estrafolària. Vam especular fins i tot amb la possibilitat que fos un modern, un d’aquests hipsters que es posen i fan qualsevol cosa mentre els permeti sortir de la norma, fer-se evidents i provocar comentaris radicals i extrems a tort i a dret.
Una altra de les possibilitats que vam contemplar era que el personatge fos un d’aquests ultranacionalistes suïssos, una mena de Guillem Tell en versió actualitzada, de la mateixa manera que molts escocesos van pel món amb el kilt, aquella faldilla a quadres tant característica. Fins i tot vam fer broma amb el fet que els catalans hauríem d’anar amunt i avall amb la barretina posada i imposar-la com una peça moderna i de reivindicació nacional o que els reusencs podríem anar pel món amb un bon grapat d’avellanes a la butxaca.
Tenia una faccions dures, com esculpides amb un enformador, a cops secs i controlats i, malgrat tot, també presentava aquell punt de dolçor captivadora que fa que algunes persones puguin aconseguir tot el que volen només amb l’ús d’un somriure descuidat.
Ens va dir que venia dels Estats Units i que el seu pare tenia una de les fàbriques més importants de la nació, que era conegut arreu del món i que ell feia un viatge sabàtic, una moda molt estesa entre les classes benestants, que l’havia de portar a conèixer els racons profunds dels seus interiors, a fer-se més savi i més humà i així poder ser un digne hereu de l’imperi que el seu avi havia aixecat i que el seu pare havia consolidat amb esforç i dedicació.
Esperonats per la curiositat i intrigats per aquella idea de trobar-se un mateix a base de viatjar pel món sense rumb ni idees preconcebudes, tots el bombardejàvem amb tota mena de preguntes sempre que el trobàvem per l’hotel. I ell ens mirava amb ulls descuidats, es feia l’interessant i ens explicava el que li venia de gust i que, curiosament, quasi mai tenia cap relació amb la pregunta inicial. Segons es desprenia de les seves pròpies paraules, les estrelles del cinema li parlaven tu, li tenien confiança quasi cega i feien cua a la porta de la seva fàbrica per aconseguir convertir-se en clients. I els dòlars mai no importaven, el que importava de veritat era poder arribar a ser clients de la fàbrica del seu pare, de la fàbrica que aviat seria meva, reblava sovint amb un somriure un pèl maliciós i amb un punt de supèrbia.
I un dels cambrers, emocionat per les explicacions del nostre hoste, li va preguntar si coneixia l’estrella de moda del moment, la dona que estava nominada als Òscar i que portava de corcoll mitja humanitat, la masculina i despertava les enveges més o menys radicals de l’altra mitja, la femenina. Se’l va mirar i va tornar a somriure, amb aquella mitja rialleta captivadora i carregada d’intencionalitat i ens va picar l’ullet.
“Puc confiar en la vostra discreció?”, va preguntar fent que el to de veu es convertís en un murmuri quasi imperceptible, a la vegada que cercava una mica de complicitat. Tots vam dir que sí amb el cap.
“Ja sé que un cavaller no ho hauria de dir, però estic convençut d’estar entre amics, entre amics discrets i prudents, per això us puc confessar que és una habitual del meu llit. Jo li he ensenyat tot el que sap i, gràcies a la meva pròpia influència i a la de la meva família, he aconseguit que se li obrissin portes que d’altra manera hauria tingut sempre tancades amb pany i forrellat. I no us dic res més, només, una única cosa, nua guanya molt més que vestida, ja m’enteneu”.
Quan encara no havíem aconseguit tancar la boca i refer-nos de la sorpresa, va afegir: “I una altra cosa, el president dels Estats Units em telefona sempre que ha de decidir alguna cosa bàsica que afecti al futur del món. Potser no està bé dir-ho, però em sembla que no sabria fer res sense mi i sense els meus consells”.
I va sospirar, satisfet i orgullós d’ell mateix, mentre tots nosaltres ens preguntàvem qui deuria ser el pare d’aquell noi amb una fàbrica capaç d’obrir tantes i tantes portes.
Ah, i una cosa que m’havia oblidat de dir-vos, a més de la roba que portava, i que sentint-lo parlar vam considerar senzillament un caprici extravagant de nen ric, el nostre hoste tenia una característica física una mica especial, quan parlava semblava que el nas se li anés fent gran per moments. Potser era un efecte òptic, qui sap. I quan ens va dir que la borsa de Nova York no movia una ni sola xifra sense parlar abans amb ell, no vam poder resistir més li vam preguntar com es deia el seu pare i què feia exactament.
Va respondre que es deia Gepetto i que treballava la fusta com ningú.
Al moment ens va semblar que el nas li tornava la mida original que tenia quan va arribar.
