Busquem la nit, ens agrada, però sovint intentem també que vagi perdent la força de la seva foscor, que es deixi guanyar per un tímid raig de llum i es torni més humana, més abastable, menys temible. Aleshores aprofitem per explicar a cau d’orella les històries que omplen de vida les cambres del nostre hotel. Avui l’habitació número 26.
Segur que ja sabeu que la saviesa humana s’escapa dels absoluts, de les globalitats i que sovint va lligada als detalls petits, a les coses que en aparença poden resultar força trivials i que, malgrat tot, quan es posen en les mans adequades, resulten instruments meravellosos per tal d’escampar coneixement i fer-lo abastable i entenedor a totes les mirades i a tots els intel·lectes.
La història que us vull explicar avui, la que per les casualitats volubles de la vida romandrà eternament lligada a l’habitació número 26, té molt a veure amb la saviesa, però amb aquesta mena de saviesa més domèstica, la que en primera instància només controla qui realment la posseeix i, la veritat sigui dita, potser sense ser-ne del tot conscient.
No us enganyaré, quan el vam veure entrar ens vam sorprendre força. I ja sabeu que en la nostra posició i professió, acostumats a veure quasi de tot, ja hi ha ben poques coses amb la capacitat de commocionar-nos, de sorprendre’ns, però aquella aparició va ser especial, sobtada i sorprenent. Reconec que no estàvem gens acostumats a veure un personatge com aquell entrant a l’hotel com si fos el protagonista d’una càrrega de la cavalleria lleugera.
Va entrar al vestíbul com si el món es trobés a un pas d’acabar-se. I això que més aviat semblava una personatge calmat i tranquil, però deixava anar energia a grapats. Era rodanxó i amb poc pèl i portava una sotana que quasi arrossegava pel marbre de l’entrada. I aquest fet encara ens va sorprendre més que la forma arrauxada d’entrar.
Mai no havia vingut un capellà a l’hotel. De fet els capellans eren gent d’hàbits frugals i per tant, un establiment cosmopolita i de luxe com el nostre no semblava el millor hàbitat natural per trobar-hi sacerdots, preveres i gent d’església en general, tret és clar, de les altres jerarquies que, com acostuma a passar sempre, és saltaven els preceptes i els vots d’humilitat i frugalitat amb força facilitat i sense cap remordiment de consciència.
Tot i la sorpresa inicial i la lògica curiositat que sentíem davant d’aquell fet del tot insòlit, tampoc no li vam preguntar en cap moment què hi feia un capellà com ell en un hotel com el nostre i, encara que, mai més ben dir, la processó anés per dins, ho vam acceptar com una cosa absolutament natural, tot i que no negaré que vam especular fins i tot amb la possibilitat que fos una mena d’ambaixador, un inspector disposat a informar els seus superiors sobre si l’establiment reunia les condicions òptimes per acollir els grans dignataris de la cúria.
Algú, i no us diré el nom, molt més malpensat que nosaltres, va apuntar una possibilitat una miqueta més sòrdida, que el capellà vingués a trobar-se d’amagat amb la seva amant després d’haver buidat la guardiola de les almoines, però li vam treure del cap perquè pensàvem que, d’entrada, venir amb una sotana fins els peus no era precisament la millor manera de passar desapercebut i d’anat d’incògnit pel món. Després de reflexionar sobre el tema no li va quedar cap altre remei que donar-nos la raó.
El nostre home, que portava una petita maleta de pell força atrotinada a les mans, ens va avisar que després vindrien uns nois amb la resta de l’equipatge, que els tractéssim bé, que els donéssim menjar i beure sense regatejar gens ni mica i que no patíssim per res. Cap problema, vam pensar, però només fins que vam veure arribar l’equipatge. El duien a les espatlles quatre camàlics amb un gran esforç físic que es feia evident només veure que per les vores de la cara els relliscaven unes gotes de suor que semblaven l’Ebre passant per Amposta. Per un moment ens va entrar la por de pensar que fins i tot podien arribar a amarar la catifa amb tanta aigua com deixaven anar.
Els quatre transportistes eren joves, atlètics i molt forts i, malgrat la seva excel·lent condició física, van patir de valent a l’hora de portar aquell embalum gegant fins l’habitació del capellà. Que hi havia allí a dins? A veure si acabarien tenint raó les males llengües i allí hi havia l’amant o, encara pitjor, un cadàver. És clar que si ens atenem al pes que semblava tenir el paquet monumental, podríem estar parlant de 20 amants i de 20 cadàvers tots junts i compartint espai allí a dins.
La veritat sigui dita, més enllà dels rumors i les maledicències del personal, la cosa no va anar a més i el capellà va resultar ser una persona afable, simpàtica i encantadora. Es passejava tot el dia per l’hotel, parlant amb tothom i, una cosa curiosa, de tant en tant, segons què li dèiem, apuntava coses en una llibreteta i somreia en tancar-la després de fer les seves misterioses anotacions.
Un dia el teníem donant-nos conversa, assegut amb nosaltres al darrere del taulell de recepció, una prova més que evident que havia aconseguit guanyar-se la nostra confiança i el nostre afecte, quan vaig veure que s’havia fet molt tard. Em vaig aixecar i vaig comunicar que marxava a dinar, que tenia poc temps i que no em podia entretenir.
Quan vaig tornar, encara hi era, xerrant amb el meu company. Em va mirar i em va preguntar què havia menjat per dinar. Li vaig dir que un plat de verdura, patates i bajoques, carn de vedella a la brasa i un flam amb aumetlles.
─Bajoques, què són bajoques? ─va preguntar encuriosit.
─Sí, bajoques ─li vaig respondre. És que jo sóc de Reus i allí de les mongetes tendres en diem bajoques.
─Bajoques ─va repetir. Gran paraula aquesta!
I la va apuntar a la llibreta sense deixar de somriure.
─I ametlles són ametlles?
─Sí ─li vaig respondre.
I també la va apuntar.
Em vaig mirar la llibreta de cua d’ull i hi vaig veure un munt de paraules anotades amb cura: llonganissa, Cori, xiquet, pataca, senalló, titaranya, carrutxa, òspedra, ginoll, naltros, valtros, Coia, moixó, peladilla, ferrada, senalló, tiribec...
I al costat l’explicació corresponent.
Al cap d’uns quants dies i de moltes anotacions, va marxar. Es va acomiadar de tots, va repartir abraçades i salutacions molt cordials, va demanar pels quatre camàlics i nosaltres, aprofitant la bona relació que s’havia creat durant la seva estada entre nosaltres, li vam preguntar en confiança què hi duia allí a dins. Ens va dir que hi portava una calaixera.
Una calaixera vam preguntar estranyats?
─Sí, una calaixera plena de paraules ─va respondre somrient.
─De paraules? ─vam tornar a preguntar─. I per a que serveix una calaixera plena de paraules?
─Per a fer un diccionari.
Tot plegat ens va estranyar molt, però la veritat és que també ens va fer gràcia allò de les paraules i del diccionari i des d’aleshores sempre que sentim algú que pronuncia una paraula estranya diem en broma, apa, cap a la calaixera de paraules de mossèn Antoni Maria Alcover.
