Segur que ja coneixeu aquesta sensació, el camí que fa la llum mentre es transforma, mentre creix i es fa gran, mentre abandona la nit i estripa la negror per avançar les hores amb compàs rítmic. És l’hora de saber tot el que passa a les habitacions del nostre hotel. Avui som a la número 41.
Contra el que és habitual, us vull explicar una història íntima, d’aquelles que neixen a l’ombra de la nit, que converteixen els pensaments en confidència i les confidències en complicitats, una història de la qual en sóc protagonista indirecte i que, tot i els anys que han passat encara em ve sovint a la memòria.
M’agradaria, doncs, compartir aquest record amb tots, demostrar-vos que, efectivament, les ànimes humanes tenen racons que s’obren i es mostren com són en realitat, més enllà de les aparences i els falsos vels de la realitat. Només cal saber esperar o tenir la sort de ser a la vora quan s’obren i busquen algú que les escolti. Aquest va ser el meu únic mèrit. Ser al lloc adequat a l’instant precís.
A l’hotel anàvem tots esverats. El director ens havia dit que tindríem una visita de luxe, una estrella rutilant del Hollywood més esplendorós. I per tal d’evitar possibles relliscades, ens va alliçonar amb tots els detalls i totes les informacions que ell creia que havíem de saber per tal de no fer el ridícul i estar sempre a l’alçada dels esdeveniments. Calia adobar la imatge d’establiment cosmopolita, adaptat als nous temps i obert a la possibilitat d’entrar als circuits turístics internacionals. El director estava realment emocionat. La visita d’una estrella del cinema podia ser la porta oberta a la projecció mundial de l’hotel.
Ho vaig deixar tot lluent com una patena i, per tal de mostrar proves del tarannà internacional de la ciutat de Reus no se’ns va acudir altra cosa que anar penjar pòsters dels 8 equips d’hoquei patins del Reus Deportiu que s’havien proclamat Campions d’Europa en vuit ocasions. Temporada 1966/67, temporada 1967/68, temporada 1968/69, temporada 1969/70, temporada 1970/71, temporada 1971/72, temporada 2008/09 i temporada 2016/17. 50 anys de glòria!
Val a dir que l’estrella en qüestió era famosa arreu del món i havia tingut un paper protagonista en una pel·lícula d’èxit que es deia “King-Kong” i que la va catapultar a la fama. Com que no havíem vist la pel·lícula, vam buscar documentació al vídeo club de la cantonada i vam veure que l’estrella no podia ser altra que la senyoreta Fay Wray.
Havia triomfat amb “La marcha nupcial”, una pel·lícula d’Erich Von Stroheim, “El misterio del museo de cera”, de Michael Curtiz o “El arrabal”, de Raoul Walsh, però, de totes maneres, el seu gran paper, aquell que l’havia catapultat a la fama mundial, convertint-la en una icona absoluta arreu del món va ser el que va realitzar a “King Kong”. La por absoluta que es reflecteix al seu rostre i que, a poc a poc, es va transformant en tendresa cap a la bèstia perseguida és absolutament mítica i reverencial.
Vam anar atabalats uns quants dies intentant cercar tota la informació possible sobre aquella senyora o senyoreta, ja que el seu estat civil no ens va quedar gens clar. El dependent del vídeo club, de fet la persona més experta en cinema que teníem a l’abast, no ens va donar gaire informació sobre aquest punt concret. És veu que ell era més de la Marilyn Monroe i no en coneixia els detalls íntims, però, per contra, ens va proporcionar alguns punts d’informació on aferrar-nos. I de fet ens van servir molt. A base de remenar entrevistes vam aconseguir saber algunes coses sobre l’estrella i estar una mica preparats per rebre-la tal i com es mereixia.
També haig de dir que ens va costar Déu i ajuda aconseguir-ho, però al caps d’un temps ja teníem clar quins colors li agradaven, quins bombons menjava, quina marca de whisqui bevia i també coneixíem al detall bona part de les seves preferències. Ja ho teníem tot a punt per tal que la senyora o senyoreta Fay Wray entrés per la porta de l’hotel i li poguéssim garantir la màxima satisfacció.
Els nervis ens portaven. Entre preparar les coses i buscar la màxima informació possible, anàvem com una moto tots plegats. I per acabar-ho d’arrodonir el director no ens treia l’ull de sobre i vetllava personalment tots els detalls en tot moment.
Ho vam preparar tot a consciència i li vam donar una habitació de primera, la número 41, una habitació amb vistes, amb luxe, amb totes les comoditats i que tots plegats ens havíem ocupat de decorar amb flors, bombons, xampany francès, caviar beluga i tot el que ens va passar pel cap. De fet el director no ens va posar cap restricció ni física ni econòmica i nosaltres vam tirar de veta sense cap fre ni cap mesura. Qualsevol cosa era poca per a una autèntica estrella de Hollywood.
Ja ho teníem tot a punt. L’hotel estava decorat seguint els seus gustos personals, els fotògrafs dels diaris locals i comarcals caminaven nerviosos pel vestíbul esperant fer les fotos de Fay Wray donant dos petons al director que, per cert, dues hores abans ja es passejava pel hall, posant-se bé el nus de la corbata i tossint en veu baixa, més de nervis que de refredat.
I per fi va arribar l’hora i una limusina enorme, la més gran que havíem vist mai abans es va aturar a la porta. Era autènticament enorme, grandiosa, luxosa i del tot excessiva. El director va tornar a estossegar i es va tornar a redreçar el nus de la corbata per enèsima vegada. De manera inconscient tots vam mantenir els nervis en tensió i els músculs tibants. La porta del vehicle es va obrir gràcies a l’acció d’un dels porters i enlloc de la senyora o senyoreta Wray en va sortir una bèstia gran, molt gran i peluda, molt peluda.
Ens havien informat malament, l’estrella de Hollywood de la pel·lícula “King Kong” no era la Fay Wray, era el mico gegant,
King Kong en persona era a l’hotel!
I el pitjor de tot era que no sabíem absolutament res dels seus gustos personals.
