Gran Hotel Reus Continental (Habitació 037)

Ens perdem en la nit, sense fars ni guies que ens marquin el camí i tot es fa etern i una miqueta melangiós. Els canvis subtils de la llum dibuixen la ruta que ens toca seguir, una ruta amb un punt de misteri que ens porta directament a l’habitació número 37.

Tot i que la nostra feina sigui sovint un univers d’idees ja assumides que se sobreentenen quasi sempre a la primera, que no cal anar verbalitzant cada vegada, aquest procés no sempre funciona amb la mateixa claredat. I si bé és veritat que moltes vegades ens toca avançar-nos als desitjos dels nostres clients i fer-los realitat abans no n’arribin a pronunciar el nom, no és menys cert que en moltes ocasions la nostra feina es basa en la comunicació i en el coneixement directe i empíric dels fets i de les coses.

I com a humans que som, ja se sap que un dels factors clau de la nostra condició és precisament la comunicació verbal. La parla racional ens fa diferents de la resta d’animals i ens dóna una identitat especial i única. Almenys això és el que diuen els semiòlegs i els savis del ram que s’esforcen per demostrar de manera científica una obvietat que tots ja sabem, que si no parléssim com parlem seriem del tot diferents a com som ara. Dit d’una altra manera, que parlar ens condiciona, vaja.

És clar que aquest és un tema on resulta complicat arribar a solucions generals i de consens, més fins i tot que discutir de política, de futbol, de toros o de dones. I si no em creieu, atureu-vos un moment per pensar-hi amb una mica de calma. Es tractaria de parlar sobre el fet de la parla. Parlar sobre parlar, una mena de cercle infinit que no es tanca o que no s’obre, un peix bel·ligerant i inconscient que es mossega la cua amb ganes, delectació i constància.

I ara tampoc no voldria que us penséssiu que m’he tornat boig i que la meva intenció és la d’explicar-vos, ara i aquí, una tesi doctoral sobre la facultat de la parla en els humans, el que passa és que la història d’avui va molt lligada a les paraules, a la comunicació oral, un tema que, tot i els valors innegables que té, cal utilitzar-lo amb consentiment i, sobretot, amb una miqueta de mesura i de criteri.

L’ocupant de l’habitació número 37 ho va ser perquè ho va demanar de manera clara i explicita. Bé, no va demanar concretament que volia dormir a l’habitació 37 però sí que va demanar la més càlida de l’hotel. Volia calor, molta calor, ens van dir els seus acompanyants, un grapat de persones vestides amb guaiaberes, aquesta mena de camises llargues i amples que els homes vesteixen a l’Amèrica llatina.

Li vam dir que a l’habitació 37, per la seva orientació privilegiada, hi tocava el sol tot el dia i que la temperatura era molt agradable, de fet era, sens dubte, la més càlida de l’hotel. Els homes de la guaiabera van dir que no n’hi havia prou amb una mica de sol, que necessitaven més calor. Disposats a tenir-los contents, ens vam comprometre a aturar l’aire condicionat de la zona i, pel que ens van dir tampoc n’hi havia prou, així que vam optar per una solució d’emergència, connectar la calefacció. Una habitació de l’hotel amb la calefacció engegada en ple més de juliol. 40 graus. Quina calor.

El nostre home, tot i que els seus amics el portaven força controlat i no el deixaven sol ni un moment, era simpàtic i molt, molt xerraire. Com a mostra valgui dir que, el primer dia de la seva estada, per demanar el dinar va trigar mitja hora. La cambrera del servei d’habitacions assignada a la 37 estava feta pols. Cada vegada que hi entrava, l’enganxava per banda i li clavava una història que mai no baixava dels 40 minuts de durada.

A poc a poc, ja fos per experiència pròpia o pels comentaris de tercers, tots els treballadors de la casa que tenien feina i uns horaris estrictes per complir, intentaven evitar com fos l’habitació número 37. Fins i tot els clients de la 38, la 39, la 40 i la 45 es van queixar perquè cada dia els arribava el menjar tard i molt, molt fred.

Vam valorar la possibilitat de parlar amb el gran Enric Tricaz, una de les veus clàssiques i fonamentals de Ràdio Reus EAJ-11 a veure si el volia com a col·laborador radiofònic, però ens va dir que no, que amb un home capaç de no parar de parlar durant dues hores no es podia fer cap programa seriós. No hi hauria manera de posar indicatius, ni falques publicitàries, ni música, ni res de res i acabaria sent una pallissa de programa. I sí, en el fons tenia raó, eren molt més bonics i interessants els programes que feia ell i la gran Francina Baldrís.

A grans mals, grans remeis. Com que no sabíem què fer-ne i no ens podíem permetre acumular queixes i que el bon nom de l’hotel anés a menys, per tal d’evitar problemes i de fer bona la proverbial voluntat de servei de l’establiment, el director va decidir assignar una part del personal al servei exclusiu de l’habitació número 37. I entre aquest grup de gent escollida, m’hi va posar a mi.

Quan l’ocupant principal de la 37 es va assabentar que tenia un equip d’empleats al seu servei exclusiu es va posar molt content. Ens va saludar a tots personalment, ens va fer seure als sofàs de l’habitació i va començar a parlar. El seu accent era dolç i musical i, d’entrada hem de dir que ens va captivar. Tenia un to de veu marcial, quasi imperatiu, però amb una cantarella càlida que acabava per convèncer.

I ara arribem a allò que us deia de la paraula. Els primers vint minuts de xerrameca s’aguantaven bé, fins i tot va aconseguir que alguns de nosaltres restéssim un pèl embadalits i pendents de la seva veu i de la història que ens explicava. Al cap de tres quarts d’hora l’atenció general anava baixant d’intensitat i de manera més o menys aleatòria ens anàvem perdent en temes intranscendents. Ara mires per la finestra, ara badalles discretament, ara tanques un moment els ulls, amb discreció i amb la por de no adormir-se, ara segueixes les evolucions del vol d’una mosca. I així anaven passant les hores. La primera vegada que en va enganxar per banda en vam comptar quatre. Potser era per la manca de confiança. Les altres tres vegades que ens va reunir a tots a l’habitació ens hi va tenir sis, vuit i dotze hores, respectivament.

Quan ja marxava vam aturar un dels homes de l’equip que l’acompanyava per preguntar-li qui era aquell senyor de la barba que no callava ni sota l’aigua. Ens va mirar com si enlloc d’una pregunta innocent haguéssim dit una cosa molt lletja de la seva mare.

–El comandante Fidel Castro, –va exclamar i ens va deixar allí, palplantats i al·lucinats.

I una cosa us haig de dir, quan va abandonar l’hotel vam entendre el veritable significat del concepte silenci.