Javier Cansado: 'Faemino i jo som un matrimoni, però sense sexe'

"En Carlos (Faemino) i jo som com un matrimoni, perquè portem tota la vida junts", explica l'humorista Javier Cansado en una entrevista a Reusdigital.cat. El duet còmic, un dels més veterans en l'escena de l'Estat, arriba aquest proper dijous, 22 de juny, a Valls (a les 9 del vespre al Casal Cultural), amb 'Quien tuvo retuvo!'. "És el nostre debut a Valls i no sé què ens hi trobarem", admet. La clau per haver mantingut una trajectòria de més de 30 anys amb el seu soci és "que abans de posar-nos a treballar plegats ja érem amics del barri". "I et juro que mai hem tingut una enganxada forta, de debò", assegura. L'actuació s'inclou en el programa d'actes de la Festa Major de Sant Joan de la capital de l'Alt Camp.

Vostè i en Faemino són un matrimoni.

I tant, perquè portem tota la vida junts. El que passa és que ja no tenim sexe perquè ens hem fet grans.

Ah, això vol dir que abans n'han tingut.

Per descomptat!

I ara, doncs, l'edat no perdona?

Ara només ens agafem de la maneta i anem de veure postes de sol a la platja.

Quina és la clau per fer funcionar un matrimoni humorístic, com és el seu cas?

Que ens coneixem de tota la vida, suposo. Jo coneixia el seu germà, perquè sóc dos anys més gran que ell. Abans de posar-nos a treballar junts, a Madrid, en Carlos i jo ens vam fer amics al barri de Carabanchel, d'anar a fer cerveses plegats. Bé, cerveses no, que érem massa petits per beure. Posa que anàvem a prendre unes Fantes de taronja.

Queda dit. Però la confiança fa fàstic, diuen, així és que es deuen dir de tot quan assagen.

Doncs saps què? Mai hem tingut una enganxada forta, de debò, per més fals que pugui sonar. Suposo que sempre ens hem complementat molt bé, perquè jo potser sóc un pare de família nombrosa i ell és més bohemi, més del món de la nit. El fet de ser diferents en segons quines coses ens ha servit per unir-nos més.

Mai s'han llençat els plats pel cap?

Perquè això no ens passés vam decidir crear la figura del director de la companyia. Que és falsa, que consti, no hi ha ningú. Però si un dels dos vol tallar d'arrel una discussió, diu que es tracta d'una decisió del director i que, per tant, s'ha de callar i obeir. I funciona. Podem discutir qui dels dos fa un paper, o si n'hi ha un dels dos que a l'estiu vol fer més o menys, però ja ho veus, són bestieses.

Formen part d'aquella generació d'humoristes que són un duet.

Sí, quan vam començar és el que hi havia. I el cas és que d'aquella època, dels 80, només quedem els Morancos, que són germans, i nosaltres, que com ja t'he dit som un matrimoni sense sexe. Sí que hi havia Martes y Trece o Rubianes, que en pau descansi, però nosaltres vam voler treballar junts perquè has de pensar que abans de dedicar-nos-hi professionalment cal afegir entre vuit i 10 anys de teatre al carrer i de fer 'performances'.

Però vostè li fa el salt amb els 'Ilustres ignorantes'.

I s'ho mereix, perquè mira que l'hem convidat cops i ell tossut que no vol sortir a la televisió. 'Ilustres ignorantes' és una raresa, un espai únic, que a més es basa en la improvisació humorística. Tenim tota la llibertat del món per fer i dir el que volem, i aquesta és una gran sort. Ell s'ho perd, el nen no vol sortir a la tele, què hi farem.

Quin perill, si s'ajuntessin Colubi i Faemino.

Sí, segons com ens cancel·larien el programa, i això que l'última renovació la vam signar per sis mesos!

Han promocionat 'Quien tuvo retuvo' dient que és el mateix espectacle que fan sempre.

Sí, clar, és que tenim més cara que esquena. Fem el mateix que hem anat fent perquè el públic ens respon i, a banda, perquè el nostre món sempre ha estat el de l'absurd, que sempre té vigència i més ara que passen coses il·lògiques. La gent més propera, i en especial per la crisi, ens deia que havíem d'afegir una mica de crítica política als nostres xous. Mira, crec que qualsevol de les coses que fèiem fa 38 anys funcionaria ara. Una altra cosa és que tingui gràcia, que consti, que potser n'hi ha molts que es pensem que no en tenim. Seguim mantenint cert esperit àcrata i reivindicatiu, però deslligat de la política.

Que ha tingut deixebles, amb el pas dels anys.

Els humoristes més joves que passen per 'Ilustres ignorantes' ens diuen que sí, quan tenien 15 o 16 anys i nosaltres anàvem a les seves ciutats ens venien a veure. No dic pas que veure'ns hagi fet que gent com Berto Romero o Goyo Jiménez, per dir-te un parell de noms, s'hagin volgut dedicar a l'humor per nosaltres, ni molt menys. Potser sí, amb tot, que els vam servir d'inspiració, un estímul, però res més enllà. Nosaltres som a mig camí entre aquell humor que es feia als 70, d'imitacions i acudits, a tot això que es fa ara. Ignatius Farray, posem per cas, és pur avantguardisme. O Broncano, que també és excel·lent, o Dani Rovira, o tota la colla de Muchachada Nui. El nivell dels humoristes de l'Estat que hi ha a l'actualitat ha crescut molt, moltíssim.

Pugen forts, els més joves.

I tant, els molt cabrons. Tot ha canviat, i crec que per bé. Fins i tot el públic, de debò. Tots els humoristes tenen una millor preparació, i crec que en part és perquè s'han pogut formar i tenen referents que nosaltres no teníem. A Catalunya, a més, el nivell és altíssim, dels millors de l'Estat. Nosaltres fèiem segons quins acudits, anys enrere, i hi havia silenci a la sala. En recordo un de la monarquia, molt naïf, res, una bestiesa, que va generar polèmica perquè érem als 80 i llavors fotre's del rei era un fet insòlit. I et parlo dels anys de la 'movida', que tots anaven passadíssims de voltes. Però res, el rei era intocable. Ara tot això ja s'ha superat i és saníssim. El públic admet la provocació i és això és meravellós, i si hi hem contribuït doncs millor que millor, això em fa sentir molt orgullós.

Funciona igual el seu humor a Catalunya que a la resta de l'Estat?

Hi ha públic més o menys acostumat al nostre estil, independentment d'on estiguem. Recordo un xou a Tarragona, en què ens van tractar com estrelles del rock. Crits, aplaudiments, càntics. T'ho juro, va ser espectacular. Però després sí que és cert que vas a ciutats que potser són una miques més porugues, però al capdavall no hi ha tantes diferències entre Salamanca i Barcelona. Ara bé, aquest espectacle és el nostre debut a Valls i no sé què ens hi trobarem. En tot cas a Catalunya hi ha una xarxa fantàstica de teatres i una inèrcia a gaudir de la cultura.

Fins quan tindran corda?

L'única variable que no controlem és la del públic, i tot passa per les rialles. Si et respecta la salut, vas fent, mira, perquè jo ja tinc 60 anys i estic prou bé, però el dubte és el mateix de sempre, i és si l'espectacle agradarà o no. Jo encara tinc por, quan estrenem. Tenim la sort que ara per ara la gent encara ens segueix, però qui sap si arribarà un dia que ja no ens trobaran graciosos. I de poc ens servirà posar d'excusa que fem un humor massa intel·ligent o arriscat. No. Res de tot això. Si ho deixem serà perquè no ens aguantem drets o perquè ja no siguem divertits. Jo crec que va, posem que mínim en tenim per tres anys més.

Només tres?

Tot depèn del que digui el director de la companyia.