Enguany, amb la cultura condicionada pel coronavirus, és bo rebre notícies que indiquin que la producció en l’àmbit cultural és activa. És el cas de la publicació, el passat 24 de setembre, del nou àlbum de Fito Luri, anomenat ‘Diari de llambordes’ (Kasba Music), el vuitè de la seva carrera. El disc inclou nou cançons. Són el resultat de dos anys de treball, que es va veure alterat tant pel que fa a la planificació com al resultat final de l'àlbum pel confinament de l’autor. Són també històries i persones evocades en carrers empedrats amb llambordes. Carrers que parlen d’un temps d’abans. En són pocs, però encara en queden.
El disc ‘Diari de llambordes’ s’ha gravat als estudis Grabaciones Silvestres, que el músic i productor Marc Parrot té a Sant Quirze Safaja (Moianès). Fito Luri n’ha parlat meravelles, d’aquests estudis, tant per les seves condicions tècniques com pel lloc natural on està ubicat, al mig del bosc. També ha parlat molt bé de la seva relació de treball amb Parrot, del qual valora la gran experiència en la música en tots els aspectes. L’empremta del barceloní és evident en la sonoritat de les cançons. El disc també s’ha gestat a Reus, Vilanova i la Geltrú, Terrassa i Manresa.
L’escolta d’aquest disc sorprendrà més d’un seguidor de Fito Luri, que el relaciona sobretot amb el so acústic, tranquil i tradicional de cantautor. Va ser durant el període d’aïllament i reflexió de la primavera quan l’autor es va veure obligat a reconduir les cançons cap a sons més intensos i elèctrics, deixant de banda la línia intimista que portava en l’última etapa. Els motius d’aquest canvi, segons diu, rauen sobretot en la necessitat de sobreposar emocions positives per tirar endavant en moments complicats. I és clar, les emocions van carregades d’energia.
El fidel de Fito Luri hauria de comprendre que un cantautor se situï en noves sonoritats, fins i tot si hi intervenen sintetitzadors i sons electrònics. Ens agradi o no, l’ofici de cantautor ha evolucionat i s’ha adaptat als nous temps d’eclecticisme, en què qualsevol estil té el seu lloc. També és cert que els nous registres de Fito Luri no són pas del tot nous, ja que en aquest treball l’autor s’ha reinventat mirant una mica al passat, quan utilitzava aquesta mena d’instruments en la seva etapa inicial a OM, als anys 80. Així, doncs, en el cas de Fito Luri l’edat i l’experiència no l’han de portar necessàriament cap a terrenys més tranquils i a rebutjar aquest repte. A més, ell confessa sentir-se “còmode” en aquest escenari.
Les tres cançons d’avançament (‘Terrats’, ‘Trampa mortal’ i ‘Pena i regust’) ja van deixar entreveure la nova línia del cantautor i van servir per donar-nos l’opció d’adaptar-nos (o no) al seu món “elèctric”. Les lletres, cuidades amb rigor, són, com sempre, reflexions personals sobre el que passa al seu entorn o a si mateix. I és que a ‘Diari de llambordes’ hi ha molt de món interior de Fito Luri, i la veu envoltant de l’autor hi posa la resta.
El disc s’obre amb ‘Dosi’, una cançó amb un ritme intens en la qual l’autor confessa què li agrada i què no li agrada d’ell mateix. La segueix ‘Pena i regust’, una peça també enèrgica que descriu com el present ha trencat un record, que esdevé un refugi. ‘Temps fugit’ s’adreça a una persona molt estimada per Fito Luri amb qui no ha pogut compartir res per “raons externes”. La quarta, ‘Nota’, és una cançó de comiat, recuperada per l’autor per produir-la amb aquest so. ‘Sal, sorra i desig’ parla d’una relació en què no hi ha gaire amor ni sentiments. ‘Trampa mortal’ explica com eren de complicades les relacions homosexuals als anys vuitanta. La cançó ‘Terrats’ fa referència als espais preferits pel reusenc, on, segons ell, “tot comença i tot acaba”. ‘Plovent va morir el sol’ s’inspira en una persona que Fito Luri prefereix oblidar. Tanca el disc la cançó homònima ‘Diari de llambordes’, la més tranquil·la, que respon a una declaració d’intencions.
En aquest disc Fito Luri s’acompanya de Ramon Ubasart (guitarres, programacions i veus), Xavi Almacelles (piano, teclats i veus), Albert Domingo (baix elèctric), Paco Montañés (bateria i percussions) i Adrià Mort (bateria). Alguns d’aquests músics ja són habituals en les produccions del cantautor.
Acabo referint-me a una fotografia de Fito Luri a l’interior de la carpeta que permet veure com serà d’aquí a uns anys. Efectivament, és l’aplicació que ens fa vells. Permeteu-me que no us descrigui la fotografia, millor observeu-la vosaltres. Sí que us dic, però, que sembla una curiosa i divertida metàfora d’algú que té una especial sensibilitat en la percepció del pas del temps.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics