Divendres, 29 de Març de 2024

‘Trapologia’, el trap i la literatura

Els escriptors Borja Bagunyà i Max Besora han escrit un llibre en el qual la música trap és l’excusa temàtica per abordar tot un seguit d'inquietuds literàries

27 d'Agost de 2019, per Enric Garcia Jardí
  • Imatge de la coberta del llibre

    Reusdigital.cat

Eren allà al mig, a la plaça del Bonsuccés. Hi havien arribat amb 5 minuts d’antelació. Mentre es preguntaven per què carai el periodista que els havia citat per entrevistar-los no havia tingut la deferència de confirmar la trobada, un jove els observava des d’una cantonada, amb els ulls fits i la boca entreoberta. El que copsava era tan extraordinari que no se’n sabia avenir. Ell, que pensava que els gurus catalans de la música trap, Màximus Big i Bugga Boss, havien mort en una festa, occits per la turba, ara els tenia al davant dels morros. És que potser havien ressuscitat, com a bons messies urbans? Després de sacsejar el cap i de pessigar-se els pòmuls una i altra vegada, així com d’assegurar-se que en les darreres hores no havia tastat ni gota d’àcid lisèrgic, el postadolescent atònit es va acostar als dos homes, que continuaven immersos en la conversa, i els va interrompre amb una salutació efusiva:

— Què lo què, nais! Hòstia puta, que grans, tiu! Pensava que l’havíeu dinyat, joder. Valtrus sí ca sou imparaplas, no com al pussy aquet dal Lil Dami. Skrrrrrrrrrrrrt! —després d’imitar el que, en teoria, representava el so d’un cotxe derrapant, el xicot va esclatar a riure, sol.

— Eh, hum, ei, hola —va respondre en Borja, apartant-se’n uns centímetres, amb el somriure hieràtic d’una estàtua antiga.

— Escolta, tu ets el periodista que ens ha d’entrevistar? —en Max no dissimulava gens la cara de circumstàncies. No estava per punyetes. Com si no n’hi hagués prou, amb tanta entrevista, va pensar.

— No, no, què va, locos. Io soc an Yung Garsa, artista andergraun i futura estrella intarnassiunal dal trap. Ia m’ha arribat que ho vau petar l’altra dia! —en Borja i en Max es van creuar una mirada d’incredulitat.

— Em sap greu, però és que em sembla que et confons. Nosaltres no... —va dir en Borja, amb un to que s’esforçava a ser cordial, abans que el traper el tallés de cop.

— Aer, primos, no em feu la vaina, que m’heu deixat tot cruspit, quan us hai vist. Vusaltras sou els famosus Màximus Big i Bugga Boss, no?! És que és brrrutal, locos! Pro com pollas heu ressuscitat?

— No, no, no, no, no... —el ritme de disc ratllat amb el qual els adverbis de negació emergien de la boca d’en Borja evidenciava que aquell marrec ja havia travessat el llindar de la seva paciència—. A veure, com t’ho explico...

— Com que no, jarmà. No em fotis l’embuste, ara. Si ets igual que el fòquin Bugga. Am mi no cal que t’amaguis, nai. Par seeeert, diuan que vas moura els glutis amb la Gyal, l’altra dia, no? Puuuutu ídol, bro! Qui pogués, eh, he, he, he... —en Garsa va etzibar, aleshores, un cop a l’espatlla d’en Borja, com si el conegués de tota la vida, fet que va desencadenar, definitivament, el conflicte.

— Mira, noi, jo no em dic Maximus. Soc en Max. I ell és en Borja. I això que et passa és culpa de la quantitat d’autoficció de baixa estofa que et deus haver empassat. T’han fregit el cervell, nai.

— Auto què? Bueno, mira, da igual, suda, no cal cam parlis an barroc par shulajar. Una mica de fama i ja porteu aquets fums. Io namés vulia saber par què heu ressuscitat, com Nostru Sanyó, i damanar-vus una selfi pal meu insta, però, psé, cus follin, parguelas, no us nassassitu...

En el moment que Yung Garsa s’allunyava, entre remucs, va fer cap a la plaça el periodista, que es va fixar en el traper. El seu rostre li sonava d’alguna cosa, però el rellotge i el context no convidaven a donar-hi gaire tombs. Des de la distància, l’entrevistador ja havia pogut intuir que la conversa amb aquell noi no havia tingut un caire gaire, diguem-ne, afectuós, així que, en saludar en Borja i en Max, va preguntar-los si tot anava bé:

— Tranquil, ha estat una confusió. Ens comença a passar sovint. Es pensen que som uns il·luminats del trap, i ens aturen pel carrer —va dir en Max.

— A veure, nosaltres vam publicar un llibre sobre aquest tema fa uns mesos, però la cosa se’ns ha anat de les mans —hi va afegir en Borja, que alçava lleugerament les espatlles.

‘Trapologia’ (Ara Llibres, 2018), de Borja Bagunyà i Max Besora, és la crònica volgudament frustrada d’una aproximació al fenomen de la música trap, que tot i haver nascut als anys 90 a l’entorn de les ‘trap house’, els blocs de pisos dels barris marginals d’Atlanta on es traficava amb drogues, en els darrers temps ha assolit un ressò internacional i massiu. Els protagonistes de l’obra, a mig camí entre el periodisme gonzo i l’aportatge, són en Max i en Borja, dos professors universitaris que acorden escriure plegats un treball monogràfic sobre el trap. Durant el procés d’investigació, els personatges, que són batejats per un editor amb els noms artístics de Màximus Big i Bugga Boss, s’obcequen tant en l’estudi de la matèria que acaben perdent l’oremus, fins al punt de creure’s profetes del trap, en un itinerari replet d’imatge hilarants i peripècies.

En comptes d’analitzar el món del trap amb les ulleres d’acadèmics, o bé de camuflar-se una temporada entre ‘trapers’, com va fer Hunter S. Thompson amb els motoristes dels Hell’s Angels, i publicar-ne una sèrie de conclusions, en aparença, inamovibles, Bagunyà i Besora opten, a ‘Trapologia’, per construir un relat fictici a partir d’uns personatges que verbalitzen, al llarg de l’obra, que això del trap se’ls escapa constantment de les mans. Des d’una posició de reconeixement del “no saber”, evidencien, doncs, que no pretenen erigir-se com a experts que pontifiquen i que desvetllaran, per fi, a una massa ignorant, què és el trap, sinó com a mers observadors encuriosits que escodrinyen el gènere i en fan literatura. “Vam decidir no entrevistar-nos amb ningú. Sabíem que una de les acusacions que rebríem seria que no ens acostàvem prou a l’escena, però nosaltres volíem representar la pantomima del fracàs d’intentar explicar una cosa de la qual no en formes part”, assegura Bagunyà, que considera que ‘Trapologia’ és un “un assaig d’autodestrucció”: “Ens irriten aquests gèneres en els quals sempre apareix l’autor com a marca, com a garantia. En el llibre hem volgut desestabilitzar aquesta idea, que darrerament ha tornat d’una manera molt rígida en l’àmbit de la literatura, i recordar al lector que ha de dubtar de nosaltres, també”.

Tant Bagunyà com Besora admeten, durant l’entrevista, l’impacte que els va causar la primera vegada que van escoltar una cançó de trap. “A mi em va explotar el cap. Les meves alumnes ja coneixien aquest tipus de música, i jo vaig al·lucinar. ‘Això mola!’, vaig pensar”, manifesta Besora, que de seguida va intuir que el tema donava de si. En el cas de Bagunyà, la curiositat va néixer, en canvi, de la sensació “que aquelles cançons no es dirigien a mi, sinó que interpel·laven una joventut en la qual jo, per primera vegada, ja no m’hi comptava, ni tampoc no m’hi comptaven”. Ambdós autors rebutgen el to “paternalista i esnob” amb què una part de la seva generació ha reaccionat a la borratxera d’èxit d'aquest estil musical. “El trap parla de la societat que l’ha engendrat”, constaten ells, com a rèplica, en el llibre. La seva existència no ens és aliena, i el seu estudi, per tant, pot ajudar a pensar i repensar moltes qüestions que ens afecten.

A ‘Trapologia’, de fet, el trap és tan sols l’excusa perquè els autors es posin mans a la feina amb una sèrie d’inquietuds compartides. “És un llibre que s’escapa en moltes direccions”, referma Besora. En aquesta línia, l’obra repassa, per exemple, el contingut anarcocapitalista de les lletres del trap, i el vincula, seguint el fil de les reflexions del filòsof Ernesto Castro —que s’ha volgut presentar com una mena de Luis Racionero, versió ‘youtuber’, del trap—, als efectes de la darrera crisi econòmica. Bagunyà i Besora sostenen que, amb l’ascensor social avariat i la precarietat laboral com a norma, no és casualitat que el discurs del trap hagi fet forat. “El trap és molt seductor per a una generació de joves a la qual no li ha calgut reivindicar que no hi ha futur, perquè simplement l’hi han arravatat”, diu Bagunyà. A diferència del punk, doncs, el nihilisme del trap ja no vol desemmascarar el sistema, sinó lucrar-se’n, a poder ser amb cançons que, per mitjà de les noves tecnologies, requereixin el mínim d’esforç possible. Els ‘trapers’ només pensen a “fer pasta”, i no amaguen les seves intencions. “Diuen que el sistema només proveirà si ets llest i saps utilitzar-lo. Venen el somni americà de la persona que comença des de la intempèrie més salvatge i acaba triomfant i desfilant per Calvin Klein a París. Es tracta de tenir, com sigui, el poder, i no pas el talent”, explica Bagunyà. “És un discurs fabricat, fals”, matisa Besora. Quin és el percentatge ínfim de joves que, seduïts per aquest discurs individualista, aconsegueixen banyar-se en bitllets, eh? I quanta frustració desferma? TRA-TRA! ‘Fucking capitalism, man!’.

Els autors també destinen una part generosa del llibre a parlar de literatura. Al capdavall, hem de tenir present que Bagunyà i Besora són escriptors, uns escriptors capaços de llegir algunes tendències de la literatura contemporània per mitjà dels codis del trap. “Com en el trap, en la literatura no t’has de fiar de res, tot és impostura, performació”, afirma Bagunyà, que lamenta que, en el camp literari, s’hagi imposat “una mena de determinisme pel qual l’autor i l’obra són el mateix, quan milers d’anys d’història literària ens han ensenyat que hi ha un salt entre el que jo sigui en termes biològics i biogràfics i el que pugui arribar a escriure”. Al seu parer, no només s’ha perdut, d’aquesta manera, que “puguis dir el que et passa pels nassos, sinó la consciència que l’acte de dir-ho ja és una afirmació artística. Fixem-nos en el trap. No es tracta que Young Beef pensi tot el que diu que pensa a les cançons. Aquesta distància és, precisament, la que hem perdut”. “Sembla que hagi d’arribar el dia que no es pugui fer res que no estigui fora de tu, i això és molt greu”, alerta, en un mateix sentit, Besora.

Partint de la idea que el trap és, sobretot, “AC-TI-TUD”, i que una de les seves característiques és el ‘beef’, això és, la pugna dialèctica amb els rivals, Bagunyà i Besora recorden que la història de l’art i de la literatura “ha estat organitzada a base de disputes, de discussions, de manifestos i contra-manifestos”. Sense necessitat de vestir cadenes d’or, ni samarretes de la marca Gucci, els autors es posen en la pell de ‘l’escriptor-traper’ i disparen, a cara descoberta, amb sentit de l’humor i amb ‘fanzine’ inclòs, contra un reguitzell de patums del panorama mediàtic català. L’objectiu d’aquesta operació és c¡riticar obertament “l’aparell crític que tenim, que es dedica a raspallar tothom, perquè cal quedar bé”. “Del trap ens n’atrapa la idea de la confrontació. En el llibre plantegem la hipòtesi exagerada, i per tant, creiem que interessant, que la cultura catalana, en general, té un temor serval a la confrontació. I en canvi, el trap la introdueix de nou com a potencial articulador”, explica Bagunyà. No s’estan, tampoc, sense cap “si m’ho permeteu” previ, i aprofitant que el trap és prolífic a l’hora de crear ‘slangs’, de carregar contra les aspiracions de puresa lingüística dels qui critiquen el trap perquè canta en un català atapeït de castellanismes.

La coberta acaba per confirmar la idea que ‘Trapologia’ és un ‘llibre-trap’ tant pel que fa al contingut com a la forma. En la primera presa de contacte visual, se’ns mostra amb una boca que ensenya unes dents d’or dins un marc carregat d’ornaments, i un fons de color rosa que podria recordar un videoclip del ‘traper’ italià Sfera Ebbasta. L’obra també analitza el trap des del pla estètic. Una de les tesis que els dos autors sostenen en el llibre és que el trap passa del ‘camp’, intencionadament lleig i precari, al ‘kitsch’, a la cosa més comercial, per dir-ho d’una manera molt simplificada. Els autors, que s’estenen en aquesta consideració, exemplifiquen aquest pas d’una cosa a l’altra, entre d’altres, parant atenció en els videoclips, que en casos com el de Bad Gyal comencen sent com un experiment enregistrat de manera casolana i acaben a mans de productores.

Escriure ‘Trapologia’ ha estat, per a ells, un exercici alliberador. Des de les citacions inventades que farceixen la faixa del llibre, fins als agraïments finals, juguen constantment amb l'estil. Així, per exemple, els autors, que coneixen de primera mà el món de la docència universitària, es permeten omplir de referències acadèmiques el llibre, però fent-ho d’una manera no acadèmica. Imaginem que, després de tants ‘abstracts’ i tants marcs teòrics, deu ser un goig poder citar Susan Sontag anomenant-la amb l’hipocorístic ‘Susi’, i rebatent-li les idees com si es trobessin amb ella en una conversa de sobretaula. “És un llibre que està fet a còpia d’intentar que l’editorial digui que ‘no’ a alguna cosa. El ‘fanzine’, amb imatges i noms i cognoms, la coberta lletgista, el fet que no volguéssim sortir a la fotografia dels autors... ”, asseguren, entre rialles. Quan els van preguntar pel públic objectiu de ‘Trapologia’, es veu que van respondre: “Zero persones. O bé, dues, nosaltres dos”. Aquests nais, però, han sabut, amb ‘Trapologia’, plantejar una obra que sap despertar curiositats en el lector, tant pel trap, com per la literatura. “Ho han petat”, diria en Yung Garsa.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics