-
«The Babadook», la terrorífica recomanació de Joel Medina per al cap de setmana
Cedida
Fidels a la nostra cita cultural de cada cap de setmana amb els lectors, a la redacció de Reusdigital.cat ens hem proposat compartir amb vosaltres tres joies per al temps lliure dels tres propers dies.
"Això ja està! Sembla que això ja està! Quina il·lusió! Quina alegria!". Amb aquestes frases positives i ritmes alegres, Pau Vallvé sorprèn amb l'avançament del seu nou disc, ":)". La seva última cançó Això ja està, publicada l'1 de juliol, és el preludi de què vindrà a l'octubre amb el seu nou àlbum.
Si en alguna cosa ha pogut sorprendre Pau Vallvé és en aquesta alegria, aquesta il·lusió i el ritme estil samba que té Això ja està i que xoca amb el tipus de música que ha publicat fins ara. El seu darrer àlbum, La vida és ara (2020), és un dels més eclèctics de la seva trajectòria i, tot i tenir alguns temes més rítmics, com Buguenvíl·lies, cap s'apropa al positivisme que desprèn Això ja està.
El cineasta britànic Alex Garland es va donar conèixer amb Ex machina (2015) i, més endavant, va confirmar el seu talent amb Aniquilación (2018), pel·lícula prevista inicialment per ser estrenada a les sales però que es va presentar a través de Netflix. El 22 de juliol estrenarà a casa nostra MEN, film exhibit a Canes que va desfermar certa polèmica.
Podríem descriure MEN com una pel·lícula de terror amb elements del fantàstic; per filar més prim, la podríem afegir al subgènere del folk horror. El cas és que no és un film còmode ni complaent, però el seu visionat pot convertir-se en una tota experiència ara que la cartellera és farcida de grans produccions nord-americames amb herois.
MEN es construeix a partir d'una trama simple, de fet. Se'ns presenta una dona que pateix un sotrac emocional important i que, a la recerca de calma, viatja fins a l'Anglaterra rural per desconnectar i sanar les ferides. Poc a poc, però, començaran a succeir-se una sèrie de fets inusuals, inquietants i finalment terrorífics.
Més enllà del viatge que proposa, però, MEN és recomanable pel simbolisme del seu conjunt. Garland hi proposa una metàfora sobre la masculinitat tòxica que perviu generació rere generació, que es reprodueix i muta per romandre entre nosaltres. És una pel·lícula bella a estones, pertorbadora en essència i sí, irregular. Però precisament aquest és un dels seus punts forts.
Menció especial mereix el seu duet protagonista, Jessie Buckley i Rory Kinnear (molts el recordareu del primer capítol de Black mirror). Aquest últim demostra una habilitat camaleònica per encarar diversos personatges masculins, tots ells destructius quan a la vora hi tenen dones.
The Babadook és molt més que un film de terror i ja està. Travessa fronteres i té un caràcter especial que la fa diferent de les altres. I, a més, està dirigida per una dona, Jennifer Kent, quelcom que també ha de ser remarcat a causa de les poques directores que, lamentablement, són reconegudes en el món del cinema.
Amelia (Essie Davis) i Samuel (Noah Wiseman) són una mare i un fill marcats per la desgràcia. El petit Sam és entremaliat, una font de problemes constant, i Amelia cada vegada té menys forces per acompanyar la vitalitat del seu fill. Després que Samuel li demanés a la seva mare que l’expliqués un conte d’un llibre anomenat Mister Babadook, tot canvia. És la gota que fa vessar el got, i el que en un principi comença sent un relat innocent, traspassa la tinta del paper.
The Babadook és una pel·lícula claustrofòbica, amb una atmòsfera particular que fa que l’espectador pugui arribar a sentir-se en una espiral de terror no convencional. Tot i que n’hi ha, no és un seguit de jumpscairs i ensurts fàcils. No fan falta. Juga amb la psicologia, amb el deteriorament tan gran que pot arribar a patir la ment humana. Amb uns personatges que baixen als inferns a mesura que avancen els minuts, i fan que l’espectador d’alguna manera també tingui un paper dins del relat. Aquesta dificultat per discernir entre la realitat i les al·lucinacions provocades per la ment humana és un dels grans punts forts.
El que està passant és real? The Babadook existeix? És una imaginació? Probablement, la voluntat de la mateixa Jennifer Kent és obrir la qüestió a interpretació, per això, aquesta és una pel·lícula bastant lliure d’examinar. Aquesta flexibilitat és el que provoca una altra de les seves fortaleses: la capacitat de fer pensar. No és un d’aquests films on s’apaga la televisió i tot queda en un racó de la memòria.
L’obra fa reflexionar, especialment quan s’acaba, quan se sap el desenllaç de tot plegat. L’espectador sap què passa, però no ben bé per què s’ha arribat a aquell punt ni què és el que ho ha provocat, i això fa que sigui un producte que queda en la retina de qui el veu. Queda en la retina també per l’ús que fa de l’expressionisme alemany de principis del segle XX. En són icones El gabinet del Dr. Caligari (1920) o Metropolis (1927). La utilització de la llum i de les ombres, l’estètica del monstre, la pal·lidesa dels personatges, la composició… Tot recorda al cinema expressionista. The Babadook és simbolisme pur. És una pel·lícula on els més petits detalls tenen el seu significat, i que, per tant, s’ha de mirar més d’una vegada per captar totes les referències que conté. Sens dubte, una bona manera per a passar una nit de cap de setmana.
Podeu trobar la pel·lícula als catàlegs de Filmin i Prime.
Estel Romeu recomana "Això ja està!", de Pau Vallvé
"Això ja està! Sembla que això ja està! Quina il·lusió! Quina alegria!". Amb aquestes frases positives i ritmes alegres, Pau Vallvé sorprèn amb l'avançament del seu nou disc, ":)". La seva última cançó Això ja està, publicada l'1 de juliol, és el preludi de què vindrà a l'octubre amb el seu nou àlbum.
Si en alguna cosa ha pogut sorprendre Pau Vallvé és en aquesta alegria, aquesta il·lusió i el ritme estil samba que té Això ja està i que xoca amb el tipus de música que ha publicat fins ara. El seu darrer àlbum, La vida és ara (2020), és un dels més eclèctics de la seva trajectòria i, tot i tenir alguns temes més rítmics, com Buguenvíl·lies, cap s'apropa al positivisme que desprèn Això ja està.
No serà fins al 21 d'octubre que ":)" no veurà la llum, sent el disc que, segons paraules del mateix Pau Vallvé a ACN, serà el "més positiu, rítmic i de bon rollo", tal com s'ha pogut veure a l'avançament. A més, serà un àlbum que "posa les cures (cuidar, cuidar-se i cuidar-nos) a davant de tot". De moment i fins a l'octubre, podem anar gaudint d'Això ja està i els propers avançaments que puguin sortir! Bon cap de setmana.
Marc Busquets recomana "MEN", d'Alex Garland
El cineasta britànic Alex Garland es va donar conèixer amb Ex machina (2015) i, més endavant, va confirmar el seu talent amb Aniquilación (2018), pel·lícula prevista inicialment per ser estrenada a les sales però que es va presentar a través de Netflix. El 22 de juliol estrenarà a casa nostra MEN, film exhibit a Canes que va desfermar certa polèmica.
Podríem descriure MEN com una pel·lícula de terror amb elements del fantàstic; per filar més prim, la podríem afegir al subgènere del folk horror. El cas és que no és un film còmode ni complaent, però el seu visionat pot convertir-se en una tota experiència ara que la cartellera és farcida de grans produccions nord-americames amb herois.
MEN es construeix a partir d'una trama simple, de fet. Se'ns presenta una dona que pateix un sotrac emocional important i que, a la recerca de calma, viatja fins a l'Anglaterra rural per desconnectar i sanar les ferides. Poc a poc, però, començaran a succeir-se una sèrie de fets inusuals, inquietants i finalment terrorífics.
Més enllà del viatge que proposa, però, MEN és recomanable pel simbolisme del seu conjunt. Garland hi proposa una metàfora sobre la masculinitat tòxica que perviu generació rere generació, que es reprodueix i muta per romandre entre nosaltres. És una pel·lícula bella a estones, pertorbadora en essència i sí, irregular. Però precisament aquest és un dels seus punts forts.
Menció especial mereix el seu duet protagonista, Jessie Buckley i Rory Kinnear (molts el recordareu del primer capítol de Black mirror). Aquest últim demostra una habilitat camaleònica per encarar diversos personatges masculins, tots ells destructius quan a la vora hi tenen dones.
Joel Medina recomana "The Babadook"
The Babadook és molt més que un film de terror i ja està. Travessa fronteres i té un caràcter especial que la fa diferent de les altres. I, a més, està dirigida per una dona, Jennifer Kent, quelcom que també ha de ser remarcat a causa de les poques directores que, lamentablement, són reconegudes en el món del cinema.
Amelia (Essie Davis) i Samuel (Noah Wiseman) són una mare i un fill marcats per la desgràcia. El petit Sam és entremaliat, una font de problemes constant, i Amelia cada vegada té menys forces per acompanyar la vitalitat del seu fill. Després que Samuel li demanés a la seva mare que l’expliqués un conte d’un llibre anomenat Mister Babadook, tot canvia. És la gota que fa vessar el got, i el que en un principi comença sent un relat innocent, traspassa la tinta del paper.
The Babadook és una pel·lícula claustrofòbica, amb una atmòsfera particular que fa que l’espectador pugui arribar a sentir-se en una espiral de terror no convencional. Tot i que n’hi ha, no és un seguit de jumpscairs i ensurts fàcils. No fan falta. Juga amb la psicologia, amb el deteriorament tan gran que pot arribar a patir la ment humana. Amb uns personatges que baixen als inferns a mesura que avancen els minuts, i fan que l’espectador d’alguna manera també tingui un paper dins del relat. Aquesta dificultat per discernir entre la realitat i les al·lucinacions provocades per la ment humana és un dels grans punts forts.
El que està passant és real? The Babadook existeix? És una imaginació? Probablement, la voluntat de la mateixa Jennifer Kent és obrir la qüestió a interpretació, per això, aquesta és una pel·lícula bastant lliure d’examinar. Aquesta flexibilitat és el que provoca una altra de les seves fortaleses: la capacitat de fer pensar. No és un d’aquests films on s’apaga la televisió i tot queda en un racó de la memòria.
L’obra fa reflexionar, especialment quan s’acaba, quan se sap el desenllaç de tot plegat. L’espectador sap què passa, però no ben bé per què s’ha arribat a aquell punt ni què és el que ho ha provocat, i això fa que sigui un producte que queda en la retina de qui el veu. Queda en la retina també per l’ús que fa de l’expressionisme alemany de principis del segle XX. En són icones El gabinet del Dr. Caligari (1920) o Metropolis (1927). La utilització de la llum i de les ombres, l’estètica del monstre, la pal·lidesa dels personatges, la composició… Tot recorda al cinema expressionista. The Babadook és simbolisme pur. És una pel·lícula on els més petits detalls tenen el seu significat, i que, per tant, s’ha de mirar més d’una vegada per captar totes les referències que conté. Sens dubte, una bona manera per a passar una nit de cap de setmana.
Podeu trobar la pel·lícula als catàlegs de Filmin i Prime.
Etiquetes:
