Una història crua i rural

Al catàleg de Pagès Editor hi trobarem Tros, la novel·la que li va servir a Rafael Vallbona per endur-se la 25a edició del premi Ferran Canyameres de novel·la policíaca, d'intriga i misteri que convoca l'Òmnium Cultural de Terrassa. Vallbona va forçar la màquina i va construïr una història crua, plena de rudesa, aspra com la terra de secà, plena d'ombres fosques i de silencis que s'han mantingut ocults al llarg dels anys i, de fet va aconseguir una cosa encara més complicada i reivindicada durant molt temps.

Els autors de novel·la negra han fet sempre bandera de la necessitat de portar les històries nascudes de l'imaginari clàssic anglosaxó cap a casa. La cosa va començar deixant de banda els investigadors privats amb gavardina i barret que imitaven l'estil i el posat de Humprey Bogart, al·legant, amb no poca raó, que aquí no hi havia personatges d'aquestes característiques i amb aquesta capacitat per bellugar-se amb duresa pels marges de la llei.

La següent conquesta va ser la d'anar deixant de banda la Guàrdia Civil i la Policia Nacional (tret de una poderosa excepció, el Marc Sergiot de Jordi de Manuel) i substituir-los progressivament pels Mossos d'Esquadra que, a hores d'ara ja es poden considerar la policia exclusiva de la novel·la negra catalana. Però quedava un tema més delicat, més subtil, menys obvi, la temàtica.

De mica en mica, els autors de Catalunya han anat deixant de banda les referències estrangeres i bastint un imaginari propi, però poques vegades han aconseguit una solidesa local tan pura, tan sòlida, tan arrelada a la terra, al present i al passat de la nostra vida i història rural com en aquest Tros de Rafael Vallbona. Sovint ens hem deixat fascinar i atrapar per aquelles novel·les crues, plenes de personatges esquerps i rudes, farcits d'arestes que tallen, que punxen i que, de vegades, també maten.

Són històries que sempre ens semblaven molt, massa llunyanes, ambientades al Mig Oest americà, als estats del Sud o en llocs allunyats de les estructures urbanes del seu país d'origen i, no cal dir-ho, de les nostres. Doncs bé, Vallbona ha posat fil a l'agulla i ens porta a visitar Alcastrer, un poble fictici que podríem situar sense problemes en una zona de Les Garrigues, del Segrià o de la Segarra, però que podríem extrapolar (pel que fa a la psicologia, a la tipologia dels personatges i al seu dia a dia) sense problemes a qualsevol poble de secà de la nostra geografia.

Tros té tocs de road-movie, una road-movie de curt recorregut però no per això menys intensa i menys contundent, però també reflecteix la part més fosca de la vida al camp, en un poble perdut, allunyat de les comoditats i, sobretot, capaç d'alimentar rancúnies latents que s'enquisten i que van minant els interiors humans. Segur que aquesta mateixa història, ambientada en territoris fronteres americans seria una magnífica mostra de tex-mex de primera línia, però ambientada a Alcastrer és una mostra rotunda de la capacitat d'un novel·lista per entrar a l'epicentre de l'ànima d'un territori i extirpar-hi els sentiments més sòrdids però també aquell punt d'humanitat que, de vegades brolla del costat fosc.

Personatges grisos, que no resulten amables i escenes que tenen poc a veure amb la felicitat i força amb un dia a dia que fa nosa, que punxa i fereix. Personatges extrems però molt reals que lliguen a la perfecció amb la novel·la social dels primers compassos del segle XX. Un fill torna al poble on el seu pare, un vell malcarat i poc donat a les efusions sentimentals, viu sol després de quedar-se vidu.

Aquesta és l'arrencada d'una història que defuig els convencionalismes, que s'obre pas a través d'una boira freda, humida i amb poques o nul·les possibilitats d'escapatòria mentre trepitja una terra clivellada que es resisteix a donar fruits en condicions. La novel·la la va portar al cinema Pau Calpe, amb guió de la Marta Grau, i protagonitzada per Roger Casamajor i Pep Cruz.