-
El grup Socunbohemio és una de les recomanacions d'aquesta setmana
Cedida
Com cada divendres, els periodistes de Reusdigital.cat us proposem tres continguts culturals perquè en gaudiu durant el cap de setmana. Aquesta vegada, un llibre de poemes, un grup de música barceloní i la poesia sonora d'Anne Clark.
El poema de la rosa als llavis és erotisme i amor, sense destacar un per sobre de l’altre. 31 poemes, que Salvat-Papasseit va escriure entre el 1921 i el 1923 i que reflecteixen exactament la poesia avantguardista del barceloní.
El títol es refereix al llibre com un sol poema, encara que la història estigui dividida en una introducció i 20 seccions desiguals (les darreres 5 seccions funcionen com a apèndix). L’obra desvetlla les intimitats més personals i eròtiques amb una subtilesa i elegància característiques de Salvat-Papasseit. No calen floritures ni intel·lectualismes, només hi destaquen la naturalitat i els sentiments, la puresa del cos humà.
Es poden distingir dos tipus de poemes. D’una banda, l’autor expressa l’evolució del seu enamorament. Salvat-Papasseit es mostra com un mestre: “Ser mestre d’amor qui no pagaria, ara que en soc jo, l’aprenenta em tira”. És un amor blanc i que recorda a les primeres passions de joventut. Per altra banda, l’autor es dedica a admirar i venerar la seva estimada, gairebé d’una manera celestial: “Cap llavi crema com els vermells, de l’amor meva quan dóna el bes”.
Pel que fa al caràcter narratiu, el poeta es mostra amb ganes de tornar a estimar, captivat per una noia. Tot seguit, apareix el primer dels dos cal·ligrames que conté l’obra, Jaculatòria, un poema en color vermell on Salvat-Papasseit utilitza una al·legoria religiosa. Després, s’inicia la sèrie de Les imatges, 5 poemes que d’alguna manera separen cada capítol de l’enamorament de l’autor i identifiquen la noia amb la natura.
Un enamorament que va evolucionant fins a arribar al clímax, a la secció Collita de fruits 2. Prèviament, se situa Com sé que es besa, el segon cal·ligrama, aquest en color blau, amb paraules en francès i un aspecte mariner. Finalment, els amants s’han de separar. Salvat-Papasseit clou el llibre amb una sensació de plenitud, de sentir-se complet, en un somni. I, a més, prometent fidelitat eterna.
Durant l’obra, hi ha una barreja d’aspectes clàssics, es podrien dir, amb elements propis de les avantguardes, com és el trencament dels versos, el canvi de tipografia, l’ús de minúscules per iniciar les frases, la utilització de parèntesis i els cal·ligrames. La natura és un element recurrent que l’autor utilitza en les seves metàfores, ja que tot plegat va en consonància amb la puresa del llibre. Per tant, la forma és una manera més de donar significat a la interpretació.
També s’inclouen detalls del món trobadoresc/medieval, religiós i clàssic. S’hi referencien figures com el cupidell, els cavallers o la fadrina, representada per l’enamorada. El fet que es fusionin tècniques tradicionals i avantguardistes fa que els poemes adquireixin un caràcter especial.
La primera edició de l’obra va tenir un tiratge limitat de cent exemplars signats per l’autor, amb il·lustracions de Josep Obiols. El poema de la rosa als llavis s’ha convertit en una peça icònica per a la literatura catalana, i una de les més importants per a l’erotisme europeu Tota una font d’inspiració. L’amor com a culte, l’erotisme tractat sense tabús, com un ritual. El triomf d’allò que és pur, tot i que al final aparegui la desaparició. En definitiva, una història passional de cinc sentits.
Aquesta setmana, més que una recomanació, espero que sigui un descobriment. I és que us parlo del grup Socunbohemio que, amb diversos senzills, 3 EP en català i un àlbum en anglès i francès canta suau a la bohèmia a l’estil cantautor.
Socunbohemio és un grup que neix del projecte personal d’Artur Viñas i que ha anat sumant altres artistes del panorama musical català, caracteritzat per una guitarra i una veu suau acompanyades, de tant en tant, de ritmes electrònics. El seu últim LP, Les coses que no et diré mai (2020), està format per sis cançons d’amor i tendresa. De les sis, us recomano Als nostres amants, que, tot i ser de les més rítmiques, també és una de les que té una lletra més romàntica i crua alhora.
Aquest cap de setmana us proposo que compartim la cançó Poem Without Words II: Journey by Night, un dels temes que m'atrauen més d'Anne Clark (Croydon, Anglaterra, 1960) i que tanca l'àlbum Hopeless Cases (1987), el cinquè de la seva carrera musical. Es tracta de la segona part del tema d'obertura, una peça instrumental que toca l'ànima i que, amb sons de piano i tuba com a base rítmica, presenta aspectes pròxims al minimalisme, cosa que us pot fer recordar Wim Mertens.
Tanmateix, Clark és una artista amb la seva pròpia personalitat artística. L'anglesa és una musa de la new-wave i de l'experimentació electrònica, així com una artista de la "paraula parlada". Les seves cançons són pràcticament recitades, no pas cantades, i moltes de les seves lletres critiquen les imperfeccions de la humanitat, la vida quotidiana o la política.
Anne Clark creixia com a poeta però se sentia una mica maleïda, com Verlaine o Baudelaire. El 1984 va publicar la cançó Weltschmerz, el títol de la qual és una paraula en alemany de l'escriptor Jean Paul Richter que defineix el sentiment de melancolia o depressió provocat quan ens adonem que el que ens envolta no és com nosaltres voldríem. Aquest sentiment descriu molt bé el gruix de les lletres de Clark.
Va deixar els estudis als 16 anys per dedicar-se a l'escriptura i la música. Temps després, va trobar feina com a venedora en una botiga de discos, precisament quan el punk començava a imposar-se a Anglaterra. Aquesta actitud independent i contracultural coincidia plenament amb la curiositat d'Anne Clark. Va treballar al Warehouse Theatre, on es va relacionar amb poetes, músics i actors i va compartir escenari amb artistes com Paul Weller o Depeche Mode.
Després de debutar el 1982 amb el disc The Sitting Room (1982), caracteritzat per un to fosc i profund, Clark va buscar constantment noves maneres d'expressar-se a través de l'emoció de la música i el llenguatge. Així, va publicar una quinzena de discos més, fins a l'actualitat. En destaco, per exemple, a més dels dos esmentats, Changing Places (1983), Joined Up Writing (1984), Pressure Points (1985) ―en el qual rep la col·laboració de John Foxx (Ultravox)― o The Smallest Acts of Kindness (2008).
Escolteu Poem Without Words II: Journey by Night, o quan la poesia es transforma en música.
Joel Medina us recomana "El poema de la rosa als llavis", de Joan Salvat-Papasseit
El poema de la rosa als llavis és erotisme i amor, sense destacar un per sobre de l’altre. 31 poemes, que Salvat-Papasseit va escriure entre el 1921 i el 1923 i que reflecteixen exactament la poesia avantguardista del barceloní.
El títol es refereix al llibre com un sol poema, encara que la història estigui dividida en una introducció i 20 seccions desiguals (les darreres 5 seccions funcionen com a apèndix). L’obra desvetlla les intimitats més personals i eròtiques amb una subtilesa i elegància característiques de Salvat-Papasseit. No calen floritures ni intel·lectualismes, només hi destaquen la naturalitat i els sentiments, la puresa del cos humà.
Es poden distingir dos tipus de poemes. D’una banda, l’autor expressa l’evolució del seu enamorament. Salvat-Papasseit es mostra com un mestre: “Ser mestre d’amor qui no pagaria, ara que en soc jo, l’aprenenta em tira”. És un amor blanc i que recorda a les primeres passions de joventut. Per altra banda, l’autor es dedica a admirar i venerar la seva estimada, gairebé d’una manera celestial: “Cap llavi crema com els vermells, de l’amor meva quan dóna el bes”.
Pel que fa al caràcter narratiu, el poeta es mostra amb ganes de tornar a estimar, captivat per una noia. Tot seguit, apareix el primer dels dos cal·ligrames que conté l’obra, Jaculatòria, un poema en color vermell on Salvat-Papasseit utilitza una al·legoria religiosa. Després, s’inicia la sèrie de Les imatges, 5 poemes que d’alguna manera separen cada capítol de l’enamorament de l’autor i identifiquen la noia amb la natura.
Un enamorament que va evolucionant fins a arribar al clímax, a la secció Collita de fruits 2. Prèviament, se situa Com sé que es besa, el segon cal·ligrama, aquest en color blau, amb paraules en francès i un aspecte mariner. Finalment, els amants s’han de separar. Salvat-Papasseit clou el llibre amb una sensació de plenitud, de sentir-se complet, en un somni. I, a més, prometent fidelitat eterna.
Durant l’obra, hi ha una barreja d’aspectes clàssics, es podrien dir, amb elements propis de les avantguardes, com és el trencament dels versos, el canvi de tipografia, l’ús de minúscules per iniciar les frases, la utilització de parèntesis i els cal·ligrames. La natura és un element recurrent que l’autor utilitza en les seves metàfores, ja que tot plegat va en consonància amb la puresa del llibre. Per tant, la forma és una manera més de donar significat a la interpretació.
També s’inclouen detalls del món trobadoresc/medieval, religiós i clàssic. S’hi referencien figures com el cupidell, els cavallers o la fadrina, representada per l’enamorada. El fet que es fusionin tècniques tradicionals i avantguardistes fa que els poemes adquireixin un caràcter especial.
La primera edició de l’obra va tenir un tiratge limitat de cent exemplars signats per l’autor, amb il·lustracions de Josep Obiols. El poema de la rosa als llavis s’ha convertit en una peça icònica per a la literatura catalana, i una de les més importants per a l’erotisme europeu Tota una font d’inspiració. L’amor com a culte, l’erotisme tractat sense tabús, com un ritual. El triomf d’allò que és pur, tot i que al final aparegui la desaparició. En definitiva, una història passional de cinc sentits.
Estel Romeu recomana "Les coses que no et diré mai", de Socunbohemio
Aquesta setmana, més que una recomanació, espero que sigui un descobriment. I és que us parlo del grup Socunbohemio que, amb diversos senzills, 3 EP en català i un àlbum en anglès i francès canta suau a la bohèmia a l’estil cantautor.
Socunbohemio és un grup que neix del projecte personal d’Artur Viñas i que ha anat sumant altres artistes del panorama musical català, caracteritzat per una guitarra i una veu suau acompanyades, de tant en tant, de ritmes electrònics. El seu últim LP, Les coses que no et diré mai (2020), està format per sis cançons d’amor i tendresa. De les sis, us recomano Als nostres amants, que, tot i ser de les més rítmiques, també és una de les que té una lletra més romàntica i crua alhora.
De Socunbohemio destaquen els senzills que ha publicat entre el 2021 i el 2022, cadascun dedicat a una estació. Conte de primavera, Conte d’Estiu, Conte de tardor i Conte d’hivern són quatre peces que formen part d’un tot i que fan un repàs a través de les estacions i les sensacions. Espero que gaudiu de la recomanació i del cap de setmana!
Marià Arbonès us proposa d’escoltar la poesia sonora d’Anne Clark
Aquest cap de setmana us proposo que compartim la cançó Poem Without Words II: Journey by Night, un dels temes que m'atrauen més d'Anne Clark (Croydon, Anglaterra, 1960) i que tanca l'àlbum Hopeless Cases (1987), el cinquè de la seva carrera musical. Es tracta de la segona part del tema d'obertura, una peça instrumental que toca l'ànima i que, amb sons de piano i tuba com a base rítmica, presenta aspectes pròxims al minimalisme, cosa que us pot fer recordar Wim Mertens.
Tanmateix, Clark és una artista amb la seva pròpia personalitat artística. L'anglesa és una musa de la new-wave i de l'experimentació electrònica, així com una artista de la "paraula parlada". Les seves cançons són pràcticament recitades, no pas cantades, i moltes de les seves lletres critiquen les imperfeccions de la humanitat, la vida quotidiana o la política.
Anne Clark creixia com a poeta però se sentia una mica maleïda, com Verlaine o Baudelaire. El 1984 va publicar la cançó Weltschmerz, el títol de la qual és una paraula en alemany de l'escriptor Jean Paul Richter que defineix el sentiment de melancolia o depressió provocat quan ens adonem que el que ens envolta no és com nosaltres voldríem. Aquest sentiment descriu molt bé el gruix de les lletres de Clark.
Va deixar els estudis als 16 anys per dedicar-se a l'escriptura i la música. Temps després, va trobar feina com a venedora en una botiga de discos, precisament quan el punk començava a imposar-se a Anglaterra. Aquesta actitud independent i contracultural coincidia plenament amb la curiositat d'Anne Clark. Va treballar al Warehouse Theatre, on es va relacionar amb poetes, músics i actors i va compartir escenari amb artistes com Paul Weller o Depeche Mode.
Després de debutar el 1982 amb el disc The Sitting Room (1982), caracteritzat per un to fosc i profund, Clark va buscar constantment noves maneres d'expressar-se a través de l'emoció de la música i el llenguatge. Així, va publicar una quinzena de discos més, fins a l'actualitat. En destaco, per exemple, a més dels dos esmentats, Changing Places (1983), Joined Up Writing (1984), Pressure Points (1985) ―en el qual rep la col·laboració de John Foxx (Ultravox)― o The Smallest Acts of Kindness (2008).
Escolteu Poem Without Words II: Journey by Night, o quan la poesia es transforma en música.
