J. A. Carricondo 07 d'Octubre de 2019
Riure és molt bo!
Malauradament voler no és poder en aquest sistema mancat de realitats! És una pena però hem d'empassar-nos els gripaus que ens arriben. Quina pena!
-
Una imatge promocional de l'obra 'Ovelles'
Cedida
Les càrregues familiars, les pors i la incertesa que ens generen el futur són tan sols algunes de les qüestions sobre les quals el muntatge teatral 'Ovelles' convida a la reflexió. A partir de la rialla, això sí, a jutjar per l'acollida del públic del Bartrina, aquest passat dissabte al vespre.
Yago Alonso i Carmen Marfà han escrit i dirigit una a estones àcida comèdia que deu als seus intèrprets part del seu valor. I és que, en escena, Albert Triola, Gemma Martínez i Biel Duran brillen per la seva naturalitat i perquè qualsevol que sigui a platea pot veure's reflectit en els seus dubtes i decisions.
Tots tres es posen a la pell d'uns germans prou ben avinguts que reben un ramat de 500 ovelles com a herència d'un familiar al qual ni recorden. De l'eufòria inicial, en què creuen que en trauran rèdit, passen a tocar de peus a terra un cop llegeixen la lletra petita del pacte. I és en aquest camí ple d'obstacles quan 'Ovelles' mostra allò que pot neguitejar qualsevol entre els 30 i els 40.
Assumir responsabilitats, perdre privilegis, sacrificar-se per la família. I assumir, de passada, que potser ja no s'és a temps de fer realitat segons quins somnis. I és també una aproximació al retrat d'una família amb secrets i mitges veritats, en què es calla per no ferir o per no semblar dèbil a ulls dels altres. I és, curiosament, una crida a la defensa de la vida urbanita ara que n'hi ha tants que deixen Barcelona per mirar de redescobrir-se al Montseny (ja se sap que mai miren cap al sud).
De ritme àgil i amb passatges encertats gràcies als diàlegs, 'Ovelles' desmunta amb enginy i des del somriure la síndrome de Peter Pan i alguns dels tòpics de l'autoajuda. No, no sempre voler és poder. Oi?
