Divendres, 14 de Maig de 2021

Xavier Mas Craviotto i la vida atenta

10 de Febrer de 2021, per Enric Garcia Jardí
  • Xavier Mas Craviotto, retratat per Adrián Salcedo

    Cedida

Quan vaig entrevistar l’escriptor Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) en un pis d’estudiants del barri de Sants, encara ens podíem saludar amb una forta i despreocupada encaixada de mans. Vull dir amb això que ha plogut una mica, des d’aleshores. Ens havíem conegut a finals del 2017, quan el poemari que va presentar als premis d’Òmnium Cultural del Baix Camp per a Joves Escriptors va resultar premiat. Me n’havien cridat l’atenció la maduresa d’algunes reflexions, la riquesa lèxica i les imatges poètiques. I amb la publicació de la novel·la 'La mort lenta' (L’Altra Editorial, 2019) vaig entendre que l’havia d’entrevistar tant sí com no, i que ja trigava a fer-ho. Des de llavors, s’han escrit moltes coses sobre aquesta obra, i de retruc, també, sobre ell.

Mas Craviotto assegura que va començar a llegir tard, si més no per plaer. D’adolescent, la mare li va recomanar 'Ulldevellut', d’Herminia Mas i Joan Francesc Delgado, i aquella novel·la juvenil va representar una primera descoberta: la de la lectura com a goig, i no com a mera obligació estudiantil. L’oportunitat de reunir-se, més endavant, amb l’escriptor Jordi Sierra i Fabra, i d’enraonar-hi, a propòsit del treball de recerca de batxillerat, va contribuir al seu esclat com a lector. En poc temps es va polir tots els llibres que hi havia per casa, i tot seguit, va començar a sovintejar llibreries i biblioteques amb l’objectiu de continuar alimentant aquesta curiositat inexhaurible, que des d’aleshores l’acompanya.

Aquest bagatge lector ja es reflectia en el recull 'Phosphorus i Hesperus', guardonat amb el XXXVII Premi Gabriel Ferrater de Poesia d’Òmnium Cultural del Baix Camp, i no ho dic només per les citacions d’altres autors que hi emprava com a encapçalaments, en un recurs que 'La mort lenta', en els inicis de capítol, també reprodueix. Filòleg de formació, Mas Craviotto sosté que quan llegeix es fixa molt en com els autors fan servir els mots: “Em fascina com les paraules que rebreguem i desgastem en l’ús quotidià poden prendre un aire nou a través de la literatura”. És una virtut que procura posar sempre en pràctica, quan escriu, i que li fa pensar en autors com Mercè Rodoreda. “Crec que té una manera de dir les coses que fa que t’arribin com un llamp”, assegura. Ho exemplifica amb un fragment del 'Carrer de les camèlies', on un personatge explica que mai no havia conegut la seva mare perquè “l’havia matada naixent”. Aquesta presència simultània de la mort i de la vida és, de fet, cabdal a 'La mort lenta', on no és pas casualitat que la mare de l’Aram i la Lena sigui llevadora.

Mort i vida, i mort 'en' la vida. Després d’un accident amb conseqüències tràgiques, els dos germans que protagonitzen la novel·la de Mas Craviotto topen amb “la crua realitat”, i és aquesta trompada, que els deixa orfes a la ratlla de la vintena, la que els porta a plantejar-se, per primer cop, un seguit de preguntes existencials. Per què es mor, la gent? Hi ets, i de sobte ja no hi ets. La mort física és abrupta. Però a mesura que hi aprofundeix, l’Aram, que s’interessa molt per la filosofia, arriba a la conclusió que hi ha una segona mort, més lenta, però que erosiona i que fa mal: és allò que va morint en nosaltres mentre el temps avança, inexorable. Tot el que s’apaga, el que es buida de sentit, mentre som vius. “L’Aram i la Lena adquireixen consciència, en el fons, de l’arbitrarietat del món, i comencen a percebre l’esllanguiment”, raona Mas Craviotto. Veuen, amb claredat, que ni són els elegits ni tampoc no es menjaran el món, tal com havien cregut durant l’adolescència, sinó que serà el món qui se’ls empassarà, tard o d’hora, i que quan ho faci ni tan sols s’immutarà. L’obra, travessada per les lectures, entre d’altres, de Camus, Hesse, Nietzsche o Sade, és “un certificat brillant de la fi de la joventut”, tal com va indicar, al setmanari 'El Temps', Esteve Plantada.

L’argument, que es desplega a partir de capítols que transiten entre el present i algunes escenes significatives del passat, és “l’esquelet”, una “excusa” per parlar de moltes qüestions que inquietaven Mas Craviotto en el moment de l’escriptura. En alguns casos, les temàtiques que hi aborden els personatges, com per exemple el rerefons de la moral, o el sentiment de culpa, mantenen vasos comunicants amb un altre poemari del navassenc, intitulat 'Renills de cavall negre' (Viena Edicions, 2019), que el va fer mereixedor, l’any 2018, del I Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra.

Mas Craviotto afirma que li agrada “fer recerca de pensament”, abans d’enfrontar-se a la pàgina en blanc, i que cada vegada llegeix més assaig. “Com a escriptor no només descrius el món, sinó que l’has de pensar. Jo escric perquè m’ajuda a endreçar la realitat, a intuir-la, perquè la realitat no s’entén, si hi penses fredament. És dient el caos, que ens sembla que podem entendre’l”, argumenta. Així com l’Aram i la Lena converteixen el pis que comparteixen a la novel·la en el seu “refugi-santuari”, la literatura simbolitza, per a Mas Craviotto, un recer que el protegeix del tedi i de la inèrcia, perquè “és constructora de sentits”. “Quan escrius, atorgues un sentit al món que ordenes. A la vida quotidiana —estudiar, treballar, pagar el lloguer, etc.—, en canvi, sol costar molt més portar a terme aquest mateix exercici”. Al seu parer, és important que tots plegats “puguem trobar espais per apuntalar l’angoixa i aconseguir que sobreviure tingui sentit”.

Després d’haver concedit diverses entrevistes, d’ençà que va rebre el Premi Documenta, ja li han repetit moltes vegades que a 'La mort lenta' s’evidencia la seva condició de poeta. Segurament, per la tria de determinats recursos estilístics, i perquè l’obra convida a ser llegida en veu alta, amb aquesta veu narrativa que sembla que vulgui sortir, que vulgui declamar. Mas Craviotto reivindica que “una novel·la pot tenir tant de ritme com un poemari”, i ens recorda que “la frontera entre gèneres sovint és borrosa, i està bé que ho sigui”. “Al capdavall, la literatura és un artefacte integrat. Jo crec que és interessant que, com a escriptor, no renunciïs mai als recursos que tens a l’abast, sempre que estiguin al servei de l’obra. Fixa’t, la Irene Solà incorpora versos i dibuixos a 'Canto jo i la muntanya balla', i la Laia Carbonell, a 'Finlàndia', fins i tot hi afegeix una llista d’Spotify. És clar que sí. I per què no?”, planteja. A la seva novel·la, ell també opta per jugar, per exemple, amb la funció de les notes a peu de pàgina, amb algun dibuix i amb unes suggestives 'Notes per a la cartografia d’un jo', que són capítols conformats íntegrament per llistes que ens permeten conèixer els gustos i les fòbies dels personatges.

Mas Craviotto no amaga les influències coetànies, i considera que és molt enriquidor “dialogar, no només amb els clàssics, sinó també amb gent que s’expressa artísticament al mateix temps que tu”. “Les meves obres serien molt diferents, si no fos per ells”, confessa. Al cap i a la fi, quan llegeixes no et pots “desfer del prisma d’escriure”: “Et preguntes quins mecanismes s’han seguit per crear aquella obra, i posteriorment te’n nodreixes, perquè, com deia sempre un professor que vaig tenir a la universitat, la literatura és autotròfica, és a dir, que s’alimenta de si mateixa”. Mas Craviotto es mostra agraït amb l’escriptura, perquè, a parer seu, fa “que em miri les coses d’una altra manera”. L’obliga, admet, a “tenir les antenes sempre preparades”, a posar esment en tot el que passa al seu voltant. Davant del turment de la mort lenta, ell, com a escriptor, hi construeix una vida atenta.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges