Allà on siguis, Gerard, marca’l

Aquesta tarda he rebut un whatsapp d‘una de les millors persones del Món de Reus, el Santi Juncosa, mestre exemplar i esportista extraordinari. En el seu missatge em comunicava la pitjor de les notícies, la defunció del Gerard Escoda Nogués, un dels grans futbolistes de la història del Món de Reus, que actualment desenvolupava la seva activitat professional a la secretaria tècnica del Centre d’Esports Sabadell. Escoda, amb només cinquanta anys, no ha pogut superar un càncer al qual ha fet front amb la mateixa elegància i fortalesa que gastava en la seva època de jugador. Se’n va un superclasse al camp i als despatxos, havent defensat la samarreta d’equips com el Reus, el Nàstic, el Lleida, el Vila-real i el Salamanca.

Al Gerard feia molts anys que el coneixia. Tots dos jugàvem a La Salle Reus, en aquella època de camps de terra i genolls pelats. Jo era una mica més gran que ell. I de fet el vaig descobrir en un partit d’entrenament, obert al públic, que vam disputar al camp dels hermanus. Ens enfrontàvem els juvenils contra els infantils, que aleshores eren categories consecutives. Jo jugava de defensa. Era un central expeditiu (que no violent) que excel·lia per la capacitat d’anul·lar als davanters contraris gràcies, en bona part, a la meva corpulència.

Aquell dia em va tocar marcar al davanter centre dels infantils, posició que ocupava el Gerard. Damunt del camp, abans de començar, me les prometia molt felices. Físicament era poca cosa. Escarransit i primíssim. Al veure’l aparentment tan fràgil creia que el podria anul·lar amb facilitat. Però, ai las!, aquell xiquet em va fer ballar des del primer minut. Quina manera de córrer, de regatejar, d’escolar-se’m entre les cames sense saber ben bé com. Era un coet. Amb una visió de joc colossal. Aquesta tarda el mateix Santi Juncosa em recordava que mai, com a mestre, havia tingut un alumne com ell, amb aquella punta de velocitat fantàstica. I jo mateix ho vaig poder comprovar en primera persona. El bany va ser tan enorme, que fins i tot un dels espectadors no poder estar-se’n de riure-se’n d’un servidor veient-me tan gran i gros incapaç d’aturar aquell brivall escanyolit.

Però al marge de la lliçó d’habilitat futbolística que em va donar el Gerard, el més important és que aquell dia vaig adonar-me que estava davant d’un jugador diferent, especial, brillant. Que assistia a la irrupció d’un fora de sèrie, cridat a ser un esportista d’elit. I no em vaig equivocar. La seva trajectòria l’avala. I el seu carisma i bonhomia el va fer, a parts iguals, un jugador aclamat per l’afició i respectat pels seus companys i tècnics. Un esportista que va tocar la glòria, disputant dues temporades a primera divisió, defensant la samarreta del Vila-real. En aquella època els castellonencs vestien exactament igual que el club que el va veure néixer, la Salle Reus, amb samarreta groga i pantalons blaus. Curiosa coincidència que ves a saber si fou premonitòria a l’hora de dibuixar l’origen i el zenit d’una carrera d’èxit.

L’obra allargada del gran Sergi Roberto no ens ha deixat valorar en la seva justa mesura d’altres grans jugadors reusencs que han prestigiat l’esport local en els camps de l’elit. És el cas del Ramon Folch, el gran capità del millor Reus de la història, amb una carrera extraordinària a la segona divisió havent debutat amb l’Elx a primera. O el mateix Gerard Escoda, que va prestigiar el nom de Reus amb tanta distinció defensant les samarretes de clubs històrics que van gaudir del seu talent infinit.

Demà tocarà mirar al cel, on van totes les persones bones com ell, per veure si ens dedica un golàs a la porteria dels núvols, amb un teva meva amb dedicatòria, amb assistència inclosa del seu pare, l’Antonio Escoda, històric golejador del Reddis.

Allà on siguis, Gerard, marca’l. Perquè fins i tot, al més enllà, el gol sempre serà el teu destí.