Els meus records recents fan que em senti desfasat, ja que la vida evoluciona. Sense adonar-nos-en, imitem costums d’altres països, segurament influenciats pel cinema, la televisió i els grans aparells de propaganda mitjançant els quals la publicitat 'injecta' noves maneres de fer sobre les que són habituals, i les adoptem sense pensar-hi. Un pensa que el rerefons de tot plegat és voler fer rendibles econòmicament les fórmules de les grans multinacionals, potenciant tot el que ho faci possible, i per això els costums tradicionals han passat a un segon terme o, directament, s’han perdut en el sentit en què hi estàvem acostumats. Deu ser que no toquen.
Qui no recorda la tradició de Tots Sants, el dia dels difunts? Les castanyades exercien un paper social dins de les famílies per un motiu essencial: facilitaven que es reunissin a la vora del foc i enraonessin menjant castanyes, panellets i tot el que calgués. Les converses giraven al voltant dels morts familiars per a recordar-los i se n’explicaven les efemèrides, les malifetes, les bondats..., que no es podien discutir, ni per a bé ni per a mal. Es produïen «aparicions» de difunts amb la corresponent teatralització dels personatges, talment com don Juan Tenorio. Escenes familiars que fins i tot feien agafar por als més petits. Avui, amb les castanyades institucionalitzades pel màrqueting, tot està prefabricat, amb la maleïda carabassa i les espelmes, per a cercar una por artificial.
Les visites als cementiris eren una mica accidentades. Els "safaris" començaven a la plaça de Catalunya, plena de flors. A la benzinera de cal Matías els cotxes omplien el dipòsit, juntament amb els autobusos de l’empresa Huguet, que tenia organitzats els viatges al cementiri a canvi d’unes pessetes per als qui volien estalviar-se la caminada. Cap al migdia hi havia les rifes de confitura, organitzades per entitats recreatives que el dejuni a la nit ja havien organitzat els sortejos a un número previstos per als socis que hi estaven abonats. Era el moment d’anar a recollir el plat, que tenies assegurat, i, al mateix temps, es provava sort en companyia de la família amb les cantarelles del "dos i tres i va bola" de fons. Els infants estrenaven roba, com si fos un dia festiu. Tot plegat ja forma part d’altres èpoques, perquè avui la gent no té temps, se’n va a la segona residència o fa excursions. Només en queden petits records entre els qui ja som grans.
No ens podem deixar la presència a la plaça de Catalunya de l’emblemàtica i popular Allera, que en el seu altar, a la mateixa cantonada de l’antic Banc d’Espanya, equipada amb la manteleta i el mocador al cap, descansava asseguda a la seva cadira envoltada de senalles de castanyes. Les senalles estaven tapades amb roba per a mantenir l’escalfor de les castanyes, per a covar-les i perquè en menjar-les tinguessin aquella aroma tan especial. Tot plegat també s’ha perdut amb el temps. Allò sí que eren castanyes torrades!
