-
Façana de l'Ajuntament de Reus de l'any 1888
Il·lustrció de Ramon Miró
De l'època més primerenca d'Eduard Toda i Güell (nascut l'any 1855 a l'antiga casa de Cardenyes, situada en la cantonada del carrer de Jesús amb la plaça del Mercadal, on després Joaquim Navàs faria edificar l'actual casa modernista) no tenim massa fonts impreses directes que ens serveixin i hem de recórrer bàsicament a la documentació servada als arxius. D'entrada, cal dir que enlloc hi he pogut apreciar cap trauma infantil pel fet de ser fill d'una mare soltera (el pare, per cert, també va morir solter). Val a dir, així mateix, que el Reus de l'època no era una ciutat dominada precisament pel conservadorisme i la beateria, sinó més aviat al contrari, amb una majoria liberal, antiborbònica –vull dir de tendència republicana– i fins i tot anticlerical. Pitjor ho hauria passat, per exemple, si hagués nascut l'any 1939 o a la dècada dels quaranta del segle XX. Les referències que el mateix Toda ens ha deixat ens mostren un nen normal, a qui agrada jugar i relacionar-se amb els altres nois (com, per exemple, amb Antoni Gaudí). En l'article "La plassa á Reus", publicat el 3 de novembre de 1888 a La Esquella de la Torratxa (Barcelona, amb il·lustracions de l'artista Ramon Miró), Toda descrigué amb un cert detall l'Ajuntament, l'ambient dels porxos i, especialment, les menes de jocs que hi organitzava –quan sortia de classe i en una plaça del Mercadal ja pavimentada amb llambordes– amb els amics i companys d'escola. En transcric textualment uns quants fragments:
«¡Si las he midat y corregut aquellas desiguals llosas de pedra de Salou, de tots colors! Vaig veure posarlas, las he torrat ab los fochs de Sant Joan, las he vist calcinar en dias de revolta; mes res pot haverlas tant gastadas com mon pas incessant de minyó. ¡Quánts parells de sabatas m'hi deixaren allí las solas! Sempre la tinch davant, ab sa monumental Casa de la Vila, tot fatxada, com molta gent que jo conech, y per dins tota feta de reconets, escalas tortas, sens comoditat, ni lloch, ni res. Aquell casal era la meva pesadilla [...]. Y al séu davant tenía á cal Bulló, ma sucursal de xavos vells, quan los primers ardors de mon entussiasme arqueológich me feyan trobar un Nerón en cada sou rovellat de la guerra del francés. Allí comensan las arcadas, que altas, dretas, magestuosas, recorren tres quarts de la plassa. Per tot servían [...]. Allá hi havía las columnas, grossas y rodonas dels pórtichs ahont jugavam als fanals; y era cosa de veure'ns á la cayguda de la tarde, al sortir de la golfa en la plasseta de las Garrofas ahont anavam á estudi, corrent deixar la bossa, pendre la llesca de pá sucat ab oli que'ns servía de berenar, y entre mossegada de crostó y molla, cridar ab tota la veu d'uns pulmons de vuyt anys: ¡Qui vol fè uns fanals! Y corríam, corríam fins que la suor nos cegava. Altras voltas, si eram pochs, nos contentavam ab un modest endarí. Un parava, los altres saltavan á la una... á las duas... á las tres... á las sis... á las set... nó, á las set tothom havia de parar, perque may cap de nosaltres va arribar á comprendre ni retenir en la memoria aquellas sibilíticas paraulas: –A las set, no hi ha barretet ni cabasset per aná á buscá patoya, al mas de'n Besora'n pescan. Y si'ns reuníam molts, llavors la cosa era més seria. Desseguit se feyan dos bandos, y l'empreníam ó ab lo Romamí romamá, ó ab los Mossos y Lladres, ó ab lo Santiga s'amaga que despertava contra nosaltres totas las iras dels dependents municipals.»
I tot seguit ens explicava que també jugaven amb pilotes de goma, tot provocant alguna que altra trencadissa de vidres i la persecució consegüent, a més de la pèrdua de moltes pilotes a mans d'un guàrdia municipal a qui deien «lo Cantijoch» i amb qui s'arribaven a enfrontar a base de «cops de pedra».
Més endavant, Toda publicaria, amb el pseudònim 'Pere Llord' i en el número corresponent el maig de 1929 de la Revista del Centre de Lectura, un petit article sobre els orígens dels Gegants i de la Mulassa, tot recordant tres gegants improvisats arran de la celebració d'un «gran carnaval en agravi de Tarragona» celebrat a Reus «als voltants de l'any 1863» (quan Toda només tenia vuit anys), uns gegants especialment creats «per a mortificar els tarragonins». Segons Llord/Toda, «cada ninot explicà amb claretat el seu objecte, mitjançant un cartell amb lletres de pam que portava penjat al pit. El primer gegant agafava amb la mà dreta un gros coltell, aplicat a una canya que sostenia la mà esquerra, i el seu cartell deia: Pelacanyes. El segon, al·ludint sens dubte a polèmiques de premsa o escrits fets d'altra manera, portava un rotllo de papers a la mà, i sota deia: Que en són de xerraires. El tercer, amb la mà dreta sostenia un gran penjoll de garrofes, i amb el dit assenyalava un castell portat amb la mà esquerra, amb la següent inscripció dessota: Per a tu. Al·ludia a un Senyor Castillo, que feia d'advocat i defensor dels interessos de Tarragona. És inútil dir que aquests gegants tingueren la vida precària dels tres dies darrers del Carnaval en què foren passejats».
Potser es podria tenir en compte la descripció todiana d'algun d'aquells improvisats ninots o gegants satírics per a pròximes edicions del Carnaval de Reus... D'altra banda, si voleu saber més detalls sobre el joc de l'andarí, consulteu les pàgines 107-112 del llibre de Josep IGLÉSIES, Jocs tradicionals de brivalla i de joventut de Reus, editat per Associació d'Estudis Reusencs l'any 1977.
Jaume Massó Carballido
Arqueòleg de l’Institut Municipal Reus Cultura
«¡Si las he midat y corregut aquellas desiguals llosas de pedra de Salou, de tots colors! Vaig veure posarlas, las he torrat ab los fochs de Sant Joan, las he vist calcinar en dias de revolta; mes res pot haverlas tant gastadas com mon pas incessant de minyó. ¡Quánts parells de sabatas m'hi deixaren allí las solas! Sempre la tinch davant, ab sa monumental Casa de la Vila, tot fatxada, com molta gent que jo conech, y per dins tota feta de reconets, escalas tortas, sens comoditat, ni lloch, ni res. Aquell casal era la meva pesadilla [...]. Y al séu davant tenía á cal Bulló, ma sucursal de xavos vells, quan los primers ardors de mon entussiasme arqueológich me feyan trobar un Nerón en cada sou rovellat de la guerra del francés. Allí comensan las arcadas, que altas, dretas, magestuosas, recorren tres quarts de la plassa. Per tot servían [...]. Allá hi havía las columnas, grossas y rodonas dels pórtichs ahont jugavam als fanals; y era cosa de veure'ns á la cayguda de la tarde, al sortir de la golfa en la plasseta de las Garrofas ahont anavam á estudi, corrent deixar la bossa, pendre la llesca de pá sucat ab oli que'ns servía de berenar, y entre mossegada de crostó y molla, cridar ab tota la veu d'uns pulmons de vuyt anys: ¡Qui vol fè uns fanals! Y corríam, corríam fins que la suor nos cegava. Altras voltas, si eram pochs, nos contentavam ab un modest endarí. Un parava, los altres saltavan á la una... á las duas... á las tres... á las sis... á las set... nó, á las set tothom havia de parar, perque may cap de nosaltres va arribar á comprendre ni retenir en la memoria aquellas sibilíticas paraulas: –A las set, no hi ha barretet ni cabasset per aná á buscá patoya, al mas de'n Besora'n pescan. Y si'ns reuníam molts, llavors la cosa era més seria. Desseguit se feyan dos bandos, y l'empreníam ó ab lo Romamí romamá, ó ab los Mossos y Lladres, ó ab lo Santiga s'amaga que despertava contra nosaltres totas las iras dels dependents municipals.»
I tot seguit ens explicava que també jugaven amb pilotes de goma, tot provocant alguna que altra trencadissa de vidres i la persecució consegüent, a més de la pèrdua de moltes pilotes a mans d'un guàrdia municipal a qui deien «lo Cantijoch» i amb qui s'arribaven a enfrontar a base de «cops de pedra».
Més endavant, Toda publicaria, amb el pseudònim 'Pere Llord' i en el número corresponent el maig de 1929 de la Revista del Centre de Lectura, un petit article sobre els orígens dels Gegants i de la Mulassa, tot recordant tres gegants improvisats arran de la celebració d'un «gran carnaval en agravi de Tarragona» celebrat a Reus «als voltants de l'any 1863» (quan Toda només tenia vuit anys), uns gegants especialment creats «per a mortificar els tarragonins». Segons Llord/Toda, «cada ninot explicà amb claretat el seu objecte, mitjançant un cartell amb lletres de pam que portava penjat al pit. El primer gegant agafava amb la mà dreta un gros coltell, aplicat a una canya que sostenia la mà esquerra, i el seu cartell deia: Pelacanyes. El segon, al·ludint sens dubte a polèmiques de premsa o escrits fets d'altra manera, portava un rotllo de papers a la mà, i sota deia: Que en són de xerraires. El tercer, amb la mà dreta sostenia un gran penjoll de garrofes, i amb el dit assenyalava un castell portat amb la mà esquerra, amb la següent inscripció dessota: Per a tu. Al·ludia a un Senyor Castillo, que feia d'advocat i defensor dels interessos de Tarragona. És inútil dir que aquests gegants tingueren la vida precària dels tres dies darrers del Carnaval en què foren passejats».
Potser es podria tenir en compte la descripció todiana d'algun d'aquells improvisats ninots o gegants satírics per a pròximes edicions del Carnaval de Reus... D'altra banda, si voleu saber més detalls sobre el joc de l'andarí, consulteu les pàgines 107-112 del llibre de Josep IGLÉSIES, Jocs tradicionals de brivalla i de joventut de Reus, editat per Associació d'Estudis Reusencs l'any 1977.
Jaume Massó Carballido
Arqueòleg de l’Institut Municipal Reus Cultura
Nens jugant a la plaça del Mecadal Foto: Il·lustració de Ramon Miró
Etiquetes:
