-
Impartint la seva darrera classe a la URV
URV
Era l’any 1988 i jo exercia com a corresponsal del diari Avui quan algú de la redacció em van dir que l’arqueòleg Eudald Carbonell estava treballant a Tarragona i que fora bo que hi contactés perquè ens podia anar bé per obtenir notícies. El vaig trucar i vam quedar al seu petit despatx de la setena divisió de la Universitat de Barcelona -llavors encara no existia la Universitat Rovira i Virgili-, ubicada a la Plaça de la Imperial Tarraco, a Tarragona. El seu entusiasme em va captivar. M’explicava molt convençut que volia formar un equip de primer nivell especialitzat en prehistòria i evolució humana i que hi havia moltes coses a fer perquè la ciutadania també s’interessés per aquests temes. Va ser així com vaig començar a seguir els seus passos i des de bon principi el vaig veure molt motivat per l’acadèmia, la recerca i la socialització de la ciència, tres eixos fonamentals a partir dels quals ha organitzat el seu equip.
No portava ni un any a Tarragona que ja havia localitzat un jaciment a Picamoixons (Alt Camp) i va posar en marxa un laboratori d’arqueologia amb els seus joves estudiants. Amb ells va impulsar una arqueologia moderna pel plantejament que feia d’estudi diacrònic, d’excavacions en extensió o de relacionar totes les àrees geogràfiques, cosa que ara ens sembla tan normal, però a Espanya era la primera vegada que es duia a terme. A més, ho promovia des d’una ciutat on s’imposava l’estudi del món romà i ell s’esforçava en demostrar que a les comarques tarragonines hi havia hagut societats humanes molt avançades, solidàries i amb un gran respecte per l’entorn, milers d’anys abans que l’imperi romà.
Sempre ha transmès molta il·lusió i passió i ha volgut que tots i totes fóssim corresponsables de l’equip. Quan hi ha hagut un problema ha conscienciat a tothom de que ens havíem de posar les piles, cadascú des de la seva àrea.
Té molt clar que cal fer investigació amb projecció internacional i des dels inicis ha creat xarxes en aquesta línia. Per ajudar-se, ha tirat mà sovint, sobretot els primers anys, del prestigi que ell ja tenia amb les excavacions a Atapuerca (Burgos) i a l’Abric Romaní (Capellades). Molts dels resultats s’han mostrat en exposicions; sempre n’hi ha hagut moltes, ja des dels primers temps, i a les inauguracions s’han fet exhibicions de talla lítica, demostracions de com aconseguir foc, xerrades o presentacions de llibres. A la URV, a més, s’han estrenat el primers documentals que es van fer sobre els dos jaciments esmentats.
Les publicacions de relleu internacional l’han preocupat molt i ben aviat ja es van fer actes relacionats a Tarragona, en paral·lel a la difusió de llibres per a tots els públics. La seva presència als mitjans ha estat constant i en formats molts diversos, sempre ha tingut molt clar que s’havia de comunicar i socialitzar la ciència.
Els workshops és una altra línia de treball que ha potenciat moltíssim i el 1995 ja va reunir als principals experts d’arreu del món sobre les comunitats neandertals per debatre les teories més conflictives del moment; es va fer a Capellades organitzat per la URV i després es va editar un volum.
Les revistes d’impacte han estat un altre objectiu. De seguida que es va poder, la URV ja sortia en publicacions molt significatives com Nature (1993) o Science (1995), encara que fos amb altres equips, però la Rovira i Virgili allí estava. Des de Tarragona es revolucionava la prehistòria, sobretot amb Atapuerca, cosa que va fer que rebés la Medalla de la URV pels seus mèrits científics (1996) i una mica després el Premi Príncep d’Astúries (1997). Tot això va anar consolidant l’equip i el model Atapuerca va ser un referent quan aquesta Universitat va emprendre mesures per afavorir la recerca de qualitat amb el campus d’excel·lència internacional (CEICS).
L’acadèmia ha estat un dels altres eixos vertebradors de la seva activitat. El 16 de desembre va impartir la seva darrera classe a la URV, perquè es jubila. Sempre ha volgut tenir ensenyaments de qualitat, ja fos el graduat, el màster o el doctorat; docència de primer nivell que s’ha exportat a diferents països.
Ha estat un professor que ha viscut molt per a l’estudiantat i s’ha preocupat per ell, potser per la bona experiència que ell ha tingut amb els qui van ser els seus grans mestres: Henry de Lumley, Josep Canals i l’Emiliano Aguirre, i sempre ha fet de pont entre aquests i les noves generacions.
La seva passió per l’Àfrica ha estat evident i s’ha mogut perquè l’equip pogués investigar i tenir projecció en aquest continent, tenint en compte que és on trobem les arrels de l’evolució humana.
L’any 2006 comença a funcionar l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució), centre adscrit a la URV i del qual en va ser el primer director. Es podria dir que és el seu anhel fet realitat de crear un equip de primera divisió. Al llibre Els somnis de l’evolució, que vam escriure a quatre mans, reflexiona: “Posar energies en allò que estimes i desitges comporta molt d’esforç, moments d’eufòria i desencís, però fa a les persones més vitals i solidàries i captes col·laboradors incondicionals i crítics per als teus projectes que d’aquesta manera són també els seus, el de tots”. Em sembla que aquestes paraules representen molt bé la seva trajectòria i el seu tarannà. Això s’ha vist també en el nucli dur del seu equip, però l’impacte com a professor ha estat vigent fins l’últim dia de classe. Quan la va acabar, van ser molts i moltes els qui es van apropar perquè els hi signés el seu darrer llibre, El futur de la humanitat, o per tenir una foto amb ell.
Precisament, durant la sessió un dels seus primers estudiants, Josep Maria Vergès, remarcava la seva manera d’impartir docència, totalment diferent a la convencional d’escoltar i memoritzar: “Ell feia pensar i de seguida va fer grup amb alguns de nosaltres convertint-se en un col·lega i amic, lluny de la relació jeràrquica entre estudiant i professorat. Va ser genial perquè es va trencar el mur entre estudiantat i professorat i va passar de ser un docent a ser un company. Ara que està tan de moda treballar per projectes, el nostre va ser fer un equip, i sense jerarquies, com amics, com a companys, cosa que ens ha marcat la vida”.
No portava ni un any a Tarragona que ja havia localitzat un jaciment a Picamoixons (Alt Camp) i va posar en marxa un laboratori d’arqueologia amb els seus joves estudiants. Amb ells va impulsar una arqueologia moderna pel plantejament que feia d’estudi diacrònic, d’excavacions en extensió o de relacionar totes les àrees geogràfiques, cosa que ara ens sembla tan normal, però a Espanya era la primera vegada que es duia a terme. A més, ho promovia des d’una ciutat on s’imposava l’estudi del món romà i ell s’esforçava en demostrar que a les comarques tarragonines hi havia hagut societats humanes molt avançades, solidàries i amb un gran respecte per l’entorn, milers d’anys abans que l’imperi romà.
Sempre ha transmès molta il·lusió i passió i ha volgut que tots i totes fóssim corresponsables de l’equip. Quan hi ha hagut un problema ha conscienciat a tothom de que ens havíem de posar les piles, cadascú des de la seva àrea.
Té molt clar que cal fer investigació amb projecció internacional i des dels inicis ha creat xarxes en aquesta línia. Per ajudar-se, ha tirat mà sovint, sobretot els primers anys, del prestigi que ell ja tenia amb les excavacions a Atapuerca (Burgos) i a l’Abric Romaní (Capellades). Molts dels resultats s’han mostrat en exposicions; sempre n’hi ha hagut moltes, ja des dels primers temps, i a les inauguracions s’han fet exhibicions de talla lítica, demostracions de com aconseguir foc, xerrades o presentacions de llibres. A la URV, a més, s’han estrenat el primers documentals que es van fer sobre els dos jaciments esmentats.
Les publicacions de relleu internacional l’han preocupat molt i ben aviat ja es van fer actes relacionats a Tarragona, en paral·lel a la difusió de llibres per a tots els públics. La seva presència als mitjans ha estat constant i en formats molts diversos, sempre ha tingut molt clar que s’havia de comunicar i socialitzar la ciència.
Els workshops és una altra línia de treball que ha potenciat moltíssim i el 1995 ja va reunir als principals experts d’arreu del món sobre les comunitats neandertals per debatre les teories més conflictives del moment; es va fer a Capellades organitzat per la URV i després es va editar un volum.
Les revistes d’impacte han estat un altre objectiu. De seguida que es va poder, la URV ja sortia en publicacions molt significatives com Nature (1993) o Science (1995), encara que fos amb altres equips, però la Rovira i Virgili allí estava. Des de Tarragona es revolucionava la prehistòria, sobretot amb Atapuerca, cosa que va fer que rebés la Medalla de la URV pels seus mèrits científics (1996) i una mica després el Premi Príncep d’Astúries (1997). Tot això va anar consolidant l’equip i el model Atapuerca va ser un referent quan aquesta Universitat va emprendre mesures per afavorir la recerca de qualitat amb el campus d’excel·lència internacional (CEICS).
L’acadèmia ha estat un dels altres eixos vertebradors de la seva activitat. El 16 de desembre va impartir la seva darrera classe a la URV, perquè es jubila. Sempre ha volgut tenir ensenyaments de qualitat, ja fos el graduat, el màster o el doctorat; docència de primer nivell que s’ha exportat a diferents països.
Ha estat un professor que ha viscut molt per a l’estudiantat i s’ha preocupat per ell, potser per la bona experiència que ell ha tingut amb els qui van ser els seus grans mestres: Henry de Lumley, Josep Canals i l’Emiliano Aguirre, i sempre ha fet de pont entre aquests i les noves generacions.
La seva passió per l’Àfrica ha estat evident i s’ha mogut perquè l’equip pogués investigar i tenir projecció en aquest continent, tenint en compte que és on trobem les arrels de l’evolució humana.
L’any 2006 comença a funcionar l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució), centre adscrit a la URV i del qual en va ser el primer director. Es podria dir que és el seu anhel fet realitat de crear un equip de primera divisió. Al llibre Els somnis de l’evolució, que vam escriure a quatre mans, reflexiona: “Posar energies en allò que estimes i desitges comporta molt d’esforç, moments d’eufòria i desencís, però fa a les persones més vitals i solidàries i captes col·laboradors incondicionals i crítics per als teus projectes que d’aquesta manera són també els seus, el de tots”. Em sembla que aquestes paraules representen molt bé la seva trajectòria i el seu tarannà. Això s’ha vist també en el nucli dur del seu equip, però l’impacte com a professor ha estat vigent fins l’últim dia de classe. Quan la va acabar, van ser molts i moltes els qui es van apropar perquè els hi signés el seu darrer llibre, El futur de la humanitat, o per tenir una foto amb ell.
Precisament, durant la sessió un dels seus primers estudiants, Josep Maria Vergès, remarcava la seva manera d’impartir docència, totalment diferent a la convencional d’escoltar i memoritzar: “Ell feia pensar i de seguida va fer grup amb alguns de nosaltres convertint-se en un col·lega i amic, lluny de la relació jeràrquica entre estudiant i professorat. Va ser genial perquè es va trencar el mur entre estudiantat i professorat i va passar de ser un docent a ser un company. Ara que està tan de moda treballar per projectes, el nostre va ser fer un equip, i sense jerarquies, com amics, com a companys, cosa que ens ha marcat la vida”.
Etiquetes:
