Imprescindibles

Un home o una dona imprescindible és per a mi aquella que per la seva voluntat de justícia social, per la seva activitat incansable de solidaritat i lluita pels drets dels més desvalguts, pels drets dels pobles, per la seva capacitat d'incidir positivament en el seu entorn no es poden deixar de tenir en consideració mai. Així doncs, un home imprescindible per a mi és Francesc Layret i Foix.

Neix a Barcelona el 1880 en una família lliberal, catalanista, progressista i acomodada econòmicament. Als dos anys, pateix una malaltia que el paralitza de cintura per avall i que el fa anar tota la vida amb crosses i amb molts ferros que li subjecten les cames; tot i això, va ser un home d'acció que mai es penedí de si mateix.

Als 21 anys acaba les carreres universitàries de Filosofia i Lletres i Dret. El 1902 Funda l'Agrupació Escolar Republicana, la primera que es va plantejar la catalanització de la universitat. Els afiliats a aquesta agrupació anaven als barris obrers a fer xerrades i alfabetitzar les classes populars. En aquell temps, a Barcelona, hi havia un 36% d'analfabetisme.

El 1903 forma part del nucli fundador de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, amb molt arrelament social on s'educava els obrers i es discutien les idees més obertes i noves. Creia i reivindicava que només la cultura alliberaria les classes populars del jou de les classes dominants.

Als 25 anys és escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona, on aconsegueix 2 milions de pessetes en les obres de la urbanització de la Via Laietana i intenta que tots aquests diners vagin on més falta fan. Proposa un projecte per crear quatre escoles coeducatives, amb els corrents més oberts i progressistes i en català. L'església i les forces dretanes li suspenen el pressupost i mai s'arriben a realitzar.

El 1916 participa en el diari combatiu 'La Lucha', juntament amb Lluís Companys, Marcel.lí Domingo... En la seva qualitat d'advocat, defensa els obrers enfront de la patronal i moltes vegades sense cobrar honoraris i fins i tot pagant els costos dels judicis de la seva butxaca.

El 1919 és escollit diputats a les corts espanyoles, on denuncia la guerra d'Espanya amb el Marroc titllant-la de 'sagnia i robo'. Alhora, també assenyala la greu situació de la classe obrera, la indefensió dels seus sindicalistes i les greus desigualtats socials... Tot això li comporta molts enemics.

Denuncia les jornades de treball enormes, la situació d'explotació absoluta de les dones, la indefensió dels treballadors, sindicalistes davant dels poders de l'alta burgesia catalana i dels poders de l'estat. És partidari que els anarquistes deixessin la violència i s'impliquessin políticament en un partit format per treballadors i no pas per intel·lectuals i polítics de carrera.

El somni de Francesc Layret era construir una alternativa a les dretes que fos popular, amb justícia social i a favor de l'alliberament de Catalunya. Aconsegueix vincular la qüestió social amb la qüestió nacional, tot arrabassant-li el monopoli del catalanisme a la Lliga.

Dimarts 30 de novembre de 1920, ara fa 100 anys, Francesc Layret i Foix, en sortir de casa seva per anar a auxiliar els presos com Lluís Companys, Salvador Seguí... que havien de ser portats cap a la presó de la Mola a Maó, va rebre l'impacte de set bales d'un sicari a sou del Sindicat Lliure de la patronal, i amb el suport total del governador Martínez Anido, home de plena confiança del rei Alfons XIII.

La vida d'aquest home imprescindible els va costar 100 pessetes. Les seves dues crosses mai es van trobar. L'enterrament, el dia 2 de desembre, va ser una demostració de dol increïble. Els obrers i obreres van omplir els carrers de Barcelona. Havien perdut el diputat del poble, l'home catalanista que escoltava i parlava per ells. La crossa del poble. Layret va ser un home imprescindible, com ho són molts homes i dones d'abans i d'ara.

El que cal és no oblidar-los, reivindicar-los, explicar-los a les noves generacions perquè el seu esforç, la seva lluita, les seves capacitats segueixin esperonant-nos a lluitar per un món millor, amb qualitat de vida i justícia social per a tothom.

'A Layret'

Vint bales foren, vint bales ai!,

quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre,

nit d'hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre, nit sense alba de matí!

Ai!, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!

Segaren l'alè de l'aire!

Vint bales foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,

vint escorpits al seu pit!

Ai!, com sagnava la nit!

(Maria Mercè Marçal)