Una cafetera urgent i un raig de conyac clavat a la barra del bar. Els veïns sempre miren qui hi ha a la parada del bus i la Vicenta no para de fer entrepans des de les set del matí fins a les onze ben tocades. Fa un tallat ràpidament i ja comença a preparar el dinar. Els obrers que estan fent la casa que està tres carrers més avall arriben d'hora i a la una en punt ja demanen què hi ha de menú.
Ella no esmorza, no para de picar mentre cuina des de primera hora fins que no tanca el bar, deu ser per això que la Vicenta és grassa i gran, perquè la Vicenta és una senyora gran.
Fa molts anys que està dins la cuina del bar, tants com gairebé en té. Quan va néixer, la mare ja cuinava en aquella cuina i, a la barra, estava el pare. Ara, a la barra, està el seu germà Pere. També gran com ella, amb les mans grans, els peus grans i les orelles grans. En el darrer cas, molt més grans que ella.
Els dos solters i els dos tota la vida al bar han vist, sense bellugar-se de dins la cuina i de darrere de la barra, com la ciutat ha anat canviant.
El carrer té pràcticament tots els negocis amb la persiana abaixada i el cartell d'Es lloga. Hi ha pisos amb els balcons tapiats. El Pere sempre recorda el balcó de la família Bolet, farcit de plantes i flors boniques. Ara, en canvi, tapiat i ple de cagarades de coloms.
- Com ha canviat el barri!, exclama el Pere mentre dóna un cop de moneda damunt la barra cobrant el cafè del Pepitu dels sifons. Sempre explica que quan repartia sifons per la ciutat tots els carrers estaven plens de vida, bona i dolenta, perquè ja sé sap, en totes les èpoques no ha estat tot flors i violes.
Ara, però, supera totes les explicatives dels més pessimistes. Tothom viu de pressa, tothom compra a l'altra banda del món estrenyent un botó del telèfon, tothom viu demà sense que l'avui hagi arribat encara a l'hora baixa.
La Vicenta i el Pere tanquen el bar i se'n van cap a casa caminant per la vorera, cada cop saluden a menys veïns perquè cada cop en són menys. Els més grans, els que van fer gran el barri junt amb els seus pares, ja no hi són. La majoria de fills i néts han marxat a altres barris o viuen a fora vila i, aquest parell, germana i germà, a prop de la jubilació i sense descendència, només han sortit del barri per anar a Montserrat algun cop. Només tanquen el dia de Nadal i el primer dia de l'any només al matí, perquè així ha estat d'ençà que es va obrir el bar ara fa més de seixanta anys.
Ressegueixen amb la mirada les voreres, les portalades i els balcons del barri. Les llàgrimes eixutes, perquè així són quan es plora en silenci, envaeixen el sentiment de pèrdua infinita d'un passat ple de soroll i de vida que de mica en mica es va apagant, fonent, com les bombetes dels fanals rovellats de llum esgrogueïda.
Mai van imaginar que això seria així, que els carrers del barri acabarien sent un dormitori de petjades, un espai ple de cases i buit d'escalfor.
Del mateix barri pocs clients tenen al bar, i així i tot, no es queixen perquè el bar va fent. Encara treballen, però ja no és allò. Les estones de vida de mica en mica es van esvaint. Les tertúlies arreglant el món, el safareig de les veïnes i els veïns i la confiança en els mals moments ja no hi són.
Ells que no tenen més família que a ells mateixos, enyoren a un barri que els hi feia de família, que els cuidava mentre ells també cuidaven a altres veïns. Caminen mentre ella comenta com de deixada està la vorera i ell, sense dir res, busca les claus de casa a la butxaca de la jaqueta.
Que gran s'ha fet Reus i quanta poca gent hi viu, diu la Vicenta mentre el Pere obre la porta de l'escala de casa i s'acotxa per recollir els llebretons de publicitat escampats pel terra de l'entrada de l'escala.
