Per fatxendes nosaltres, Reus està immers en una mena d'espiral barreja de Kafka i Georgie Dann. No us podeu imaginar el mal que em fa a la vista, a les orelles i a l'esperit. Tot i que ben mirat, potser tenim el que ens mereixem, ja que no n'hi ha prou en fer veure que som allò que un dia vàrem ser. Ens creiem els reusencs que van escriure amb lletres d'or el nom de la ciutat, però no, ens limitem a fer garagots amb la bava. Amb la mala bava.
Fart de les estridències, els lluentons, els insults, els egos desmesurats i el protagonisme, només em queda refugiar-me en allò que em transporta a d'altres èpoques, èpoques amb glamur sincer, amb la classe dels intocables, aquells que feien a canvi de res qualsevol cosa i qui sortia sempre guanyant era Reus.
Aquella manera de fer s'ha perdut, s'està perdent i no sé si us hi heu fixat, però Reus cada cop està més apagat. Sembla que tinguem el sol del nord d'Europa a les dotze en punt del migdia, un sol pastel que s'entreveu difuminat rere un cel de plata. Hi ha alguna escletxa en tot aquest desgavell amb olor de porro i alè de cervesa, en got de plàstic; hi ha alguna acció que provoca l'expectació de què quelcom especial tornarà a passa a la ciutat, però encara no, tot i que és a punt. A més, moltes, són persones reusenques que s'han exiliat a "Barcelòpolis" i altres racons de món, que des d'una distància poc contaminada ens dibuixen un somriure carregat de bones vibracions.
Però anem al gra: un servidor amant de la ciutat, tot i que darrerament practico ben poc l'esport dels actes i reunions organitzades pels col·lectius dels "Bombosmutus", hi ha motius per a la celebració. Horitzons que no són altres que els que ja coneixem i fan d'aixopluc a totes aquestes estridències: els qui conviden a veure els reusencs normals amagats darrere la discreció, els que de ben d'hora fan grinyolar les persianes, les mateixes que et somriuen al mercat i aquells altres que modestament creen nous paisatges que són ben trobats per la gran majoria.
Aquesta és la grandesa. Sí. Reus seguirà essent un punt de partida perquè sempre hi haurà qui la cuidarà des de l'amor més profund i sincer, aquells que no s'aprofitaran d'ella per créixer, sinó que la faran créixer a canvi de res. Sense retrets, sense insults, amb respecte, amb la generositat i l'agraïment d'haver nascut i viscut a una ciutat tan boja com bonica, tan estranya com normal, tant ambigua com coneguda.
Em quedo amb això: amb aquestes persones que aguanten la U de Reus contra totes les adversitats i fent d'escut davant de tanta fatxenderia pertorbada. Em quedo amb allò de sempre, aquella aroma dels carrers estrets, les llambordes sota el quitrà i les històries d'unes reusenques i reusencs que encara ara ens fan sentir orgullosos. Em quedo en què hi ha persones sabedores que a Reus li cal una carícia de tardor, un retret de pètals.
