Descobrint les Amèriques i altres botigues del tèxtil del Món de Reus (2)

Aquesta sèrie d'articles reprodueixen la conferència que la periodista Isabel Martínez, col·laboradora de Reusdigital.cat, va pronunciar al saló d’actes de la Cambra de Comerç de Reus el 20 de juny de 2023, dins dels actes commemoratius de l'Any Amorós. La conferència va ser encarregada per la mateixa Cambra, sota la presidència de Jordi Just i sent secretari general Josep Baiges. 

Recupereu aquí el primer lliurament.

Segons Amorós, “el botiguer de roba format a Reus tenia un magnífic mercat laboral a tot Catalunya”, una circumstància que afavoria que “els fadristerns o cabalers de pobles” realitzessin un llarg perío- de d’aprenentatge (podien ser entre 4 i 6 anys) en una botiga “amb la única compensació que l’amo els donés l’allotjament i el menjar”. De la precarietat material d’aquest aprenentatge en parla, per exemple, que l’allotjament consistís en dormir sobre els taulells o damunt de sacs buits en un racó de magatzem. Un costum que s’allargaria fins al ma-teix juliol de 1936.

A més, segons Amorós, el grup d’aprenents estava “jerarquitzat per ordre d’antiguitat” de manera que les feines més dures les havien d’acomplir el darrer en entrar en el negoci. Aquesta mà d’obra resultava molt nombrosa fins al punt que la mitjana d’aprenents per empresa podia situar-se de manera habitual al voltant de la dotzena de persones. “Tinc la idea que en la botiga més important de totes, dedicada a la venda de teixits (major i detall) el cens d’aprenents va passar molts anys de la vintena, i, encara, potser, em quedo curt” assegurava Amorós a Històries de la plaça de Prim.

Fill de Pradell, el cas del seu pare, Rodolf Amorós Cabré, s’ajustava perfectament a aquest perfil comú dels dependents que arribaven a la ciutat per treballar en el comerç. Concretament, Amorós havia treballat a Cal Marquet des del 1899 fins a establir-se amb els seus socis l’any 1911.

L’origen de la societat Creus, Reig i Amorós

 Amb escriptura del 16 de setembre de 1911, la societat de Les Amèriques es domiciliava al carrer Llovera, 15, i tenia com a objecte dedicar-se a la compravenda de gèneres de fil, cotó, llana, seda i altres classes de gèneres i novetats del país i estrangers.

Els tres integrants de Creus, Reig i Amorós tenien el caràcter de gestors i l’ús de la firma social indistintament, essent el capital de la mateixa 18.000 pessetes que havien aportat els tres socis a parts iguals. En un principi, la durada de la societat s’establia en 10 anys i es podia prorrogar durant 10 anys més si cap dels socis avisava del seu final mitjançant requeriment notarial. En cas de defunció, es lliurava l’import de la tercera part en metàlic del saldo existent.

Precisament, Rodolf Amorós era el soci més jove de la tríada integrant de la societat. Segons la crònica d’un mitjà de comunicació de 1912, l’exposició dels gèneres de la botiga dels tres socis era aquesta en els primers temps des de la seva obertura

“Ab un admirable bon gust hi havien exposats vestits de se- nyors, roba blanca, encaixos, mantelería, tapicería, models de confeccions en abrigs y vestits, y altres genres [...]Les robes de la mes alta novetat y l’assortit en pelletería eren en nombre importantíssim y d’un tal exquisit gust que donaven l’impressió de trobarnos en un dels grans centres de moda..."

Gràcies a la ploma de l’escriptor tenim també un retrat prou precís d’un altre dels socis de Les Amèriques: Miquel Creus Miguel (Solivella, 1868- Reus, 1945) qui havia començat a treballat amb 11 anys i mig a la botiga de roba dels pares de Maria Cortina i després com a dependent a cal Marquet fins que als 43 anys havia fundat Les Amèriques amb els altres dos esmentats socis. Com en el cas del pare de l’escriptor, la biografia de Creus complia escrupolosament el perfil de les perso- nes dedicades al comerç en aquell moment i, a més, també havia treballat al Banc de Reus per la “seva bona caligrafia”.

Per a Amorós, Creus era “un personatge singular, un botiguer únic i irrepetible, exempt de qualsevol vulgaritat, tot i que el seu refinament era estrictament intuïtiu. Tenia do de gents, carisma, glamour...” malgrat que físicament un dels seus ulls lluia “emboirat com una grossa gota d’aigua d’un color celeste”. Respecte al seu abillament , Amorós va escriure que aquest  soci de la botiga “era una persona polida, impecable, ben vestida” que, curiosament, “es vestia a Barcelona, completament d’esquena al millor sastre de Reus, el senyor Queralt”. A la mateixa capital catalana comprava “sabates fetes a mida a la rambla de Catalunya, camises també a mida del passeig de Gràcia i algunes corbates franceses que encarregava a Luchon”.

El que resulta, però, més interessant de la descripció d’Amorós és la tècnica que aplicava el propietari per atendre als cliens. I és que Creus “esperava els clients pròxim a la porta” amb un aire que Amorós consi- derava “distret, com l’aranya apostada en un angle de la teranyina”. Des d’aquesta posició, Creus donava “la benvinguda”, “buscava el venedor lliure o més idoni i, quan podia, sistemàticament es traslladava d’un grup a l’altre a fi d’interessar-se pel desenvolupament de la venda”. A diferència de Creus, les dades que l’escriptor va aportar sobre l’altre soci, Ramon Reig Oriol (aprox. 1880-1960)15, són molt limitades. Una d’aquestes escasses mencions fa referència a l’assistència al dinar de germanor preceptiu del 18 de juliol 1942 de ‘Les Amèriques’ d’un dels comerciants barcelonins de roba importants, el senyor Cugat, qui era amo de La Innovació de Barcelona i estiuejava al seu mas d’Alforja.

D'estudiant a botiguer

Com és conegut, la incorporació de Xavier Amorós al negoci es va produir després de la Guerra Civil en produir-se la defunció sobtada del seu pare, soci fundacional, l’any 1941. Segons ell mateix relata, hi havia, aleshores, 12 venedors, 10 dels quals havien participat en el conflicte. A més de la seva vinculació, també es va produir l’entrada del nebot de del senyor Creus: Ramon Creus de tan sols 15 anys.

I és que, com un temps abans, la majoria del personal de les botigues continuava sent de pobles i en el cas de Les Amèriques la procedència dels treballadors se situava als municipis de Vilallonga, Pradell, Blancafort, Maella, Prat- dip, de Gandesa, Montblanc, Ulldemolins, Falset, Les Borges i Solivella. Forçats jurídicament per la mort inesperada del soci més jove, Creus, Reig i Amorós va elaborar un balanç econòmic en el qual el valor de les mercaderies en aquell moment se situava en 372, 679 pessetes. Així mateix, el moment es va aprofitar per realitzar una ampliació de ca- pital i transformar la societat en una societat anònima en què es van distribuir 2250 accions repartides segons el quadre adjunt.

L'espai físic de la botiga de 'Les Amèriques'

Les sales de Les Amèriques eren les antigues cotxeres i cavallerisses de Cal Bofarull. En aquesta mateixa ubicació sembla ser que prèviament es va establir durant un període breu la botiga de Teixits El Globo. Segons la descripció de l’autor, l’indret tenia voltes de maons pintats de blanc, dos de sostre molt alt i una, situada entre les altres, de sostre baix. Aquests espais tenien l’estructura primitiva i no havien re- but més que diverses capes de pintura i tenien enormes prestatgeries que s’enfilaven quasi fins a tocar el sostre”. Com era habitual en aquest tipus d’establiments, la botiga es caracteritzava per tenir “uns taulells robustos i feixucs i tres dotzenes de butaques de jonc preparades per a mantenir el pes d’unes clientes la majoria de les quals no tenien mai pressa per a decidir la compra”.

Per a l’escriptor, el fet de tenir uns sostres tan alts convertia en “un problema” els llums de manera que mai es van acabar resolent de forma satisfactòria per les necessitats de l’espai. Sens dubte, però, l’aparador de qualsevol botiga resultava un dels re- clams més importants cara a que els clients franquegessin la porta de l’establiment. Atès que la competència no era gens menyspreable en el ram, els comerços s’esmerçaven en fer atreient el seu aparador i en publicitar-ho a través dels mitjans de l’època, una pràctica en la qual va excel·lir Les Amèriques.

“Varios de los trajes que usa la genial artista Tórtola Valencia, en la intrepretación de sus célebres danzas” (any 1916); “los premios donados para el certamen por el Patronato Obrero y Semanario Católico de Reus” (any 1918); “los ricos objetos pertenecientes a la Tómbola proCases dels Soldats Invàlits belgues” (any 1919); o, fins i tot, “el reloj de torre adquirido por el ayuntamiento de Riudecols por intervención de los talleres Rovira” (any 1928) són algunes mostres de com els socis de Les Amèriques intentaven incitar el consumidor a admirar l’aparador com a pas previ a ingressar a l’establiment i efectuar les conseqüents vendes.

Descobrint 'Les Amèriques'

Vitalitat dels oficis vinculats a l’agulla Un aspecte que sovint no es valora sobre la compra i venda de teixits abans de l’anomenat prêt-à-porter és la necessitat d’un conjunt d’oficis que havien de confeccionar les peces de vestir: els sastres i les modistes. Respecte al primer d’aquests artesans, cal referir-se a Francesc Queralt Garrell, fundador de la sastreria Queralt, un espai comercial obert a Reus fins l’any 2018.

Segons Amorós, Queralt havia nascut a Valls i, després d’acabar l’aprenentatge a “una de les millors sastreries d’aquella Barcelona del temps dels Quatre Gats”, va establir-se al carrer de Monterols de Reus. Una altra dada coneguda d’aquest sastre és que, coincidint amb l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929, va guanyar el primer premi de solapes al concurs de sastreria.

De la singularitat i bon fer de la sastreria en parla també l’estreta relació entre els responsables d’aquesta botiga i el mundialment famós pintor Joan Miró. Una relació que va iniciar-se el 1954 de la mà d’un dels amics de l’artista, el mestre barretaire barceloní, Joan Prats, qui va aconsellar-li la sastreria. Posteriorment, l’inicial lligam comercial va esdevenir també personal i afectuós “amb el temps d’una manera natural”, explicava Francesc Queralt Borràs, el 2018, en un article publicat a Reusdigital.cat.

En el cantó oposat al que representa la singularitat d’un artesà com Queralt cal jutjar el record del gran nombre de modistes que va arribar a haver a la ciutat. “El regnat de la modista ha sigut breu. Fins a finals del segle XVIII no hi havia modistes, o no eren reconegudes com a tals, ja que eren els sastres els únics que podien exercir l’ofici de fer vestits, i en tot cas elles hi treballaven ajudant” s’explicava, fa uns anys, en relació a l’exposició Moda i modistes del Museu d’Història de Catalunya. Com a testimoni d’aquesta activitat femenina va quedar, però, “la festa de les midinettes” (modistestes) que organitzava la Penya Magre almenys des de 1932.

“La més ferventa salutació que ens adressem novament a vosaltres formoses midinettes reusenques, gala i orgull del nostre Reus”, deia la presentació dels actes de 1933 organitzats per l’esmentada entitat on, entre activitats com concursos i balls al Teatre Bartrina, s’escollia una Reina de la Festa al voltant del dia de Santa Llúcia, la seva patrona. Tot i que els vents de canvi (breu i abrupte) bufaven ja en relació al paper de les dones en la societat, el repàs de determinades columnes de mitjans com Foment ens mostren com el rols tradicionals encara es mantenien respecte a la cura de la llar i la moda.

“La veritable dona té un especial gust en tot el que es relaciona amb la llar i a vegades n’és l’artista, la decoradora i l’ànima que es fa visible en unes flors ben arreglades, en el confort de la llar, en una cuina excel·lent i en una casa plena de llum, de sol i d’alegria” escrivia Teresa Fàbregas el 28 de juny de 1930 en una de les primeres col·laboracions al diari on molt sovint redactaria peces sobre la moda del moment.