-
La pel·lícula «Cómo ser John Malkovich», una de les recomanacions del cap de setmana
Cedida
Un cap de setmana més, els periodistes de Reusdigital.cat volem compartir amb vosaltres la cultura que ens acompanya. Ens agrada parlar de música, de cinema, de teatre, de llibres, sèries, museus...
Tot plegat, per tal que el vostre cap de setmana sigui una mica millor. Si el que us recomanem us agrada, feu-ho córrer.
Prime video ha inclòs recentment al seu catàleg la pel·lícula Cómo ser John Malkovich, dirigida per Spike Jonze el 1999. La vaig veure quan es va estrenar i l'he recuperada ara, anys després, per comprovar que manté no poques de virtuts que la van convertir en una de les rareses cinematogràfiques dels 90.
Val a dir que, en el seu moment, part de la crítica va carregar contra la pel·lícula tot titllant-la d'exercici d'esnob, però el cert és que si s'assimilen (i s'accepten) les regles del joc que proposa Jonze, és una experiència disfrutable. Per no no dotar detalls del seu sorprenent argument, tan sols cal subratllar l'explícit títol de l'obra.
A partir d'aquí, però, més que una comèdia extravagant i surrealista, a Cómo ser John Malkovich hi ha altres qüestions d'interès que conviden a la reflexió. Les relacions de parella, la monotonia que les castiga, els ídols i la celebritat i certa vampirització del desig són tan sols alguns dels conceptes que es plantegen per desmuntar-los, tot plegat amb un estil i una posada en escena que per ocasions recorda l'univers dels germans Cohen.
Vista ara en perspectiva, potser pel context actual o potser perquè Jonze va voler avançar-se, a Cómo ser John Malkovich hi troben igualment l'enigma sobre la identitat de gènere de les persones. En aquesta línia, el personatge que interpreta Cameron Díaz és francament estimulant, mentre que el de John Cusack, analitzat actualment, és un retrat cru de l'obsoleta masculinitat tal i com sempre l'hem concebuda. Amb tot, si algú destaca és el propi Malkovich, capaç de riure's de la seva figura i de la seva trajectòria.
Aquest cap de setmana sereu testimonis de com de bé el grup Balanescu Quartet trasllada als instruments de corda l'himne de la música electrònica Das Model, de Kraftwerk. Són dos mons aparentment oposats, però Alexander Bălănescu (Bucarest, Romania, 1954) i la resta de músics del quartet en fan una revisió a l'àlbum Possessed (Mute, 1992). També hi recullen quatre adaptacions més del grup alemany (Robots, Autobahn, Pocket Calculator i Computer Love), tres cançons pròpies de Bălănescu (Possessed, Want Me i No Time Before Time) i una versió de Hanging Upside-Down de David Byrne. Curiosa barreja de cançons en un disc que esdevé un clar homenatge a Kraftwerk en l'objectiu del virtuós violinista romanès d'explorar nous territoris musicals. No crec que aquí hi hagi cap intenció de voler superar els originals.
L'esquema musical d'aquesta adaptació, que Balanescu Quartet titula Model, sense l'article, en el fons és el mateix que en la peça original, amb un dels violins marcant el ritme al costat de la viola, el violoncel encarregant-se de les línies de baix i l'altre violí interpretant la melodia principal amb una certa distorsió intencionada que encaixa bé amb el to de la peça. D'originalitat i qualitat no n'hi falta, i pot agradar tant als amants de la música de cambra com als de la música de Kraftwerk.
Alexander Bălănescu va crear el seu quartet el 1987, després de formar part durant tres anys del quartet Arditti i de ser el director de la Michael Nyman Ensemble. Actualment, Balanescu Quartet està format pel mateix Alexander Bălănescu (violí), James Shenton (violí), Helen Kamminga (viola) i Nick Holland (violoncel). El grup, que ha anat variant de músics, excepte el seu creador, ha col·laborat estretament amb altres artistes, com ara Gavin Bryars, Michael Nyman, John Lurie, David Byrne, Kate Bush o Pet Shop Boys, entre d'altres. La formació també ha compost música per a espectacles de dansa, cinema i televisió.
Tiene que haber algo más, hi ha d'haver alguna cosa més. No és el cas de l'àlbum d'Alizzz, que, sent el seu primer LP, no necessita cap cosa més. Després d'una llarga trajectòria com a productor i d'haver publicat diversos singles, l'artista es va estrenar amb el seu propi àlbum a finals del 2021. En aquest treball veiem com la faceta de productor de Cristian Quirante, conegut com a Alizzz, es trasllada en un segon pla i es consolida com a cantant.
Amb el primer single publicat el setembre del 2020, Todo me sabe a poco, va començar a deixar molletes de l'àlbum que finalment publicaria el novembre del 2021 i que va comptar amb la col·laboració de diversos artistes. Noms com Amaia, C.Tangana, Rigoberta Bandini, J. de Los Planetas i Little Jesus posicionen Tiene que haber algo más com una nova aposta dins la música indie espanyola.
I és que la cançó més reproduïda de l'àlbum és El encuentro, col·laboració amb Amaia, que va ser el segon avançament del disc un mes després de Todo me sabe a poco i ja acumula més de vint-i-dos milions de reproduccions. De fet, el disc compta amb cinc avançaments, de manera que, abans que Tiene que haber algo más sortís a la llum, la meitat ja s'havia deixat escoltar i havia anat quallant entre el públic a poc a poc.
Tot plegat, per tal que el vostre cap de setmana sigui una mica millor. Si el que us recomanem us agrada, feu-ho córrer.
Marc Busquets recomana "Cómo ser John Malkovich"
Prime video ha inclòs recentment al seu catàleg la pel·lícula Cómo ser John Malkovich, dirigida per Spike Jonze el 1999. La vaig veure quan es va estrenar i l'he recuperada ara, anys després, per comprovar que manté no poques de virtuts que la van convertir en una de les rareses cinematogràfiques dels 90.
Val a dir que, en el seu moment, part de la crítica va carregar contra la pel·lícula tot titllant-la d'exercici d'esnob, però el cert és que si s'assimilen (i s'accepten) les regles del joc que proposa Jonze, és una experiència disfrutable. Per no no dotar detalls del seu sorprenent argument, tan sols cal subratllar l'explícit títol de l'obra.
A partir d'aquí, però, més que una comèdia extravagant i surrealista, a Cómo ser John Malkovich hi ha altres qüestions d'interès que conviden a la reflexió. Les relacions de parella, la monotonia que les castiga, els ídols i la celebritat i certa vampirització del desig són tan sols alguns dels conceptes que es plantegen per desmuntar-los, tot plegat amb un estil i una posada en escena que per ocasions recorda l'univers dels germans Cohen.
Vista ara en perspectiva, potser pel context actual o potser perquè Jonze va voler avançar-se, a Cómo ser John Malkovich hi troben igualment l'enigma sobre la identitat de gènere de les persones. En aquesta línia, el personatge que interpreta Cameron Díaz és francament estimulant, mentre que el de John Cusack, analitzat actualment, és un retrat cru de l'obsoleta masculinitat tal i com sempre l'hem concebuda. Amb tot, si algú destaca és el propi Malkovich, capaç de riure's de la seva figura i de la seva trajectòria.
Marià Arbonès us recomana d’escoltar el violí d’Alexander Bălănescu
Aquest cap de setmana sereu testimonis de com de bé el grup Balanescu Quartet trasllada als instruments de corda l'himne de la música electrònica Das Model, de Kraftwerk. Són dos mons aparentment oposats, però Alexander Bălănescu (Bucarest, Romania, 1954) i la resta de músics del quartet en fan una revisió a l'àlbum Possessed (Mute, 1992). També hi recullen quatre adaptacions més del grup alemany (Robots, Autobahn, Pocket Calculator i Computer Love), tres cançons pròpies de Bălănescu (Possessed, Want Me i No Time Before Time) i una versió de Hanging Upside-Down de David Byrne. Curiosa barreja de cançons en un disc que esdevé un clar homenatge a Kraftwerk en l'objectiu del virtuós violinista romanès d'explorar nous territoris musicals. No crec que aquí hi hagi cap intenció de voler superar els originals.
L'esquema musical d'aquesta adaptació, que Balanescu Quartet titula Model, sense l'article, en el fons és el mateix que en la peça original, amb un dels violins marcant el ritme al costat de la viola, el violoncel encarregant-se de les línies de baix i l'altre violí interpretant la melodia principal amb una certa distorsió intencionada que encaixa bé amb el to de la peça. D'originalitat i qualitat no n'hi falta, i pot agradar tant als amants de la música de cambra com als de la música de Kraftwerk.
Alexander Bălănescu va crear el seu quartet el 1987, després de formar part durant tres anys del quartet Arditti i de ser el director de la Michael Nyman Ensemble. Actualment, Balanescu Quartet està format pel mateix Alexander Bălănescu (violí), James Shenton (violí), Helen Kamminga (viola) i Nick Holland (violoncel). El grup, que ha anat variant de músics, excepte el seu creador, ha col·laborat estretament amb altres artistes, com ara Gavin Bryars, Michael Nyman, John Lurie, David Byrne, Kate Bush o Pet Shop Boys, entre d'altres. La formació també ha compost música per a espectacles de dansa, cinema i televisió.
Estel Romeu us recomana descobrir l'àlbum d'Alizzz
Tiene que haber algo más, hi ha d'haver alguna cosa més. No és el cas de l'àlbum d'Alizzz, que, sent el seu primer LP, no necessita cap cosa més. Després d'una llarga trajectòria com a productor i d'haver publicat diversos singles, l'artista es va estrenar amb el seu propi àlbum a finals del 2021. En aquest treball veiem com la faceta de productor de Cristian Quirante, conegut com a Alizzz, es trasllada en un segon pla i es consolida com a cantant.
Amb el primer single publicat el setembre del 2020, Todo me sabe a poco, va començar a deixar molletes de l'àlbum que finalment publicaria el novembre del 2021 i que va comptar amb la col·laboració de diversos artistes. Noms com Amaia, C.Tangana, Rigoberta Bandini, J. de Los Planetas i Little Jesus posicionen Tiene que haber algo más com una nova aposta dins la música indie espanyola.
I és que la cançó més reproduïda de l'àlbum és El encuentro, col·laboració amb Amaia, que va ser el segon avançament del disc un mes després de Todo me sabe a poco i ja acumula més de vint-i-dos milions de reproduccions. De fet, el disc compta amb cinc avançaments, de manera que, abans que Tiene que haber algo más sortís a la llum, la meitat ja s'havia deixat escoltar i havia anat quallant entre el públic a poc a poc.
Amb sons garrulos, guitarres i electrònica, el primer LP d'Alizzz es mou entre l'indie i el nou pop. Lletres simples i poc pretensioses, amb melodies enganxoses i una frescor simple és el que Alizz transmet en només deu cançons, 29 minuts i 48 segons, esclatant com a cantant.
Etiquetes:
