Les propostes culturals de Reusdigital.cat

Com ja és habitual a finals de setmana, els redactors i redactores de Reusdigital.cat us oferim algunes propostes culturals per al vostre temps lliure del cap de setmana. Esperem que en gaudiu i que les compartiu!

Marc Busquets recomana la pel·lícula "Midsommar", d'Ari Aster

Donat a conèixer ara fa un any amb la pertorbadora Hereditary, Ari Aster va estrenar el seu segon film com a director, Midsommar, l'estiu de 2019 a casa nostra. Tot i les diferents temàtiques que s'aborden en una i altra pel·lícula, el cert és que el realitzador sembla voler construir un univers en què la família (i el dolor que pot generar) és un dels pilars principals.

En aquesta ocasió, el cineasta sembla fins i tot voler anar més enllà per reinterpretar no només el valor del lligam entre pares, fills i germans, sinó fins i tot desmuntar les relacions de parella, tot convertint-les en un infern. Una lectura simple de la història, de fet, passa per establir Midsommar com la crònica d'un nuviatge que agonitza.

La plàstica i la posada en escena d'Aster segueixen sent un altre dels grans reclams de la seva obra. Els detractors poden acusar-lo de subratllar tots i cadascun dels efectes per evidenciar-ne la grandesa, és cert, però en temps en què la identitat dels cineastes sembla més sotmesa que mai als patrons de la indústria, és un gaudi per als sentits que Midsommar aposti per un llenguatge allunyat de segons quins estereotips.

És el ritme, són els plans llargs, llarguíssims, que evoquen directament l'herència de Kubrick o Polanski en la seva mirada, que hipnotizen i submergeixen l'espectador en un viatge emocional tan peculiar com el que fa Dani, la seva protagonista. A banda, Aster ha volgut planificar la seva història de terror a plena llum del dia, en un bell entorn natural, per desmuntar la crisi d'una jove parella.

En certa manera, Midsommar planteja les etapes que tot viatge té, al costat d'algú. La descoberta, la consolidació, la distància, la separació i el renaixement personal de qui se sent traït. Tot plegat s'articula a través d'una evolució narrativa imprevisible, a foc lent però sacsejada amb elements i imatges d'una brutal violència.

Pot ser terror hipster, sí, però ningú pot negar a Aster la seva condició de cineasta refrescant en un gènere que sovint necessita posar-se a prova per seguir sorprenent més enllà dels simples ensurts.

Midsommar és al catàleg d'Amazon prime. 
 

Alba Cartanyà recomana el curtmetratge 'The Present'

"The Present" ("El regal", en anglès) és un curtmetratge de la directora Farah Nabulsi, protagonitzat per l’actor Saleh Bakri. Ambientat a Cisjordània, mostra el trajecte i les dificultats amb que es troben un pare i la seva filla que surten a comprar un regal per la dona. Soldats, carreteres segregades i punts de control, fan que es necessiti “molta paciència i capacitat de negociació” per dur a terme una acció tan quotidiana com anar a comprar, en un territori palestí ocupat per Israel.

Aquest film, d’uns 24 minuts de durada, està nominat a l’Oscar al millor curtmetratge d’acció real i aquest any ha guanyat el premi BAFTA al millor curtmetratge.

Aquí podeu veure el tràiler:

 

Marià Arbonès us proposa una breu aproximació a la música minimalista

El corrent artístic del minimalisme es va originar a Nova York als anys cinquanta del segle passat, amb el manifest de l’arquitecte alemany Ludwig Mies van der Rohe anomenat “Menys és més”, i es va estendre a altres disciplines, com són la moda, la pintura, la música o l’escultura. La música minimalista va sorgir d’un conjunt de direccions musicals experimentals caracteritzades per construccions innovadores: la música contemporània, l’electroacústica, etc. Tots aquests corrents van començar a configurar-se als anys seixanta per mitjà de l’avantguarda nord-americana. El músic John Cage és l’autor d’un important treball pioner del minimalisme, 4’33”, una obra musical innovadora i controvertida basada a no tocar una sola nota.

A l’equip de pioners nord-americans s’ha d’incloure, a més de John Cage, Terry Riley, Steve Reich, Philip Glass, John Adams i La Monte Young. Una obra destacada d’aquest estil és In C, composta per Riley l’any 1964 com a reacció contra la tonalitat acadèmica de l’època. Segons Riley, l’obra està formada per un nombre indeterminat d’instruments melòdics que creen un pols constant que es va compassant amb el del cor humà. Cada músic toca una seqüència de 53 motius que, repetint-los un nombre indeterminat de vegades, aconsegueixen una multitud de combinacions sonores en què els ritmes estan en canvi constant. Riley va dir que aquesta música havia ensenyat un nou sentit del temps. In C va inspirar, alhora, Philip Glass i Steve Reich.

De La Monte Young cal destacar l’obra The Tortoise, His Dreams and Journeys. El 1985, John Adams va començar una fructífera col·laboració amb la poetessa Alice Goodman i amb el director teatral Peter Sellars que va desembocar en la innovadora Nixon in China. L’obra més important de Philip Glass és Music in Twelve Parts, i de Steve Reich cal destacar el treball Music for 18 Musicians.

La música minimalista es basa en la repetició de seqüències, notes o elements bàsics amb matisos lleugerament diferents. La característica principal d’aquest moviment és la creació de música d’alta qualitat amb els mínims materials, poques notes, pocs arranjaments i sense una exagerada orquestració. També se la coneix com a música repetitiva. Basa la seva composició en la repetició del material més bàsic d’una obra, sigui rítmic o melòdic.

Hi ha una certa controvèrsia sobre qui va aplicar el terme minimalisme a la música per primer cop. Michael Nyman diu que va ser ell, però Philip Glass hi està en desacord, ja que afirma que el nom va sorgir del músic i periodista musical Tom Johnson.

Els músics iniciadors d’aquest corrent van trobar inspiració en el classicisme ètnic ―per exemple, Philip Glass va agafar les músiques de l’Índia i les va incorporar a la seva partitura―; en l’impressionisme d’Erik Satie; en el seu mestre, Claude Debussy, o en Karlheinz Stockhausen.

El moviment musical minimalista va néixer als Estats Units, però la seva creació té una part europea que sorgeix com a reacció al serialisme de l’escola alemanya de Darmstadt. Entre els autors europeus més importants cal destacar l’anglès Michel Nyman, crític musical i reputat autor de bandes sonores amb Peter Greenaway, i Gavin Bryars, autor d’una de les obres més representatives del minimalisme europeu, Jesus’ Blood Never Failed Me Yet, obra en què s’escolta la veu d’un vagabund que repeteix aquesta frase de forma continuada. Per la seva banda, Wim Mertens va escriure un llibre clau per comprendre l’avantguarda nord-americana, American Minimal Music. La seva música sorgeix a principis dels anys vuitanta i crea un estil més agradable d’escoltar. Brian Eno, famós productor que ha aplicat la tècnica minimalista a les seves composicions electròniques, i Arvo Pärt, compositor influenciat per la música sacra, són altres noms importants del minimalisme europeu.

A l’Estat espanyol cal esmentar Carles Santos, Eduardo Polonio, Llorenç Barber, Suso Saiz i La Orquestra de las Nubes.