-
Malcolm & Marie és la recomanació d'Alba Cartanyà per al cap de setmana
Cedida
Un cop més, un cap de setmana més, la redacció de Reusdigital.cat s'ha proposat compartir amb tots vosaltres, amics i lectors, els llibres, els discos i les pel·lícules que els periodistes hem gaudit últimament. Esperem, doncs, que us complaguin. Si és el cas, feu-les córrer!
Marc Busquets recomana la trilogia "La calle del terror", de Netflix
La plataforma Netlix ha estrenat aquest estiu (durant tres divendres consecutius) una trilogia de pel·lícules de por amb el títol La calle del terror. Són films adreçats al públic adolescent que igualment pot gaudir l'espectador d'altres franges d'edat, i que almenys pel que fa a la seva estètica aprofita l'explosió de nostàlgia dels 80 i els 90 per construir un relat entretingut i que, de passada, permet la lectura en clau LGTBI.
A La calle del terror s'hi exposa, a grans trets, el malson que persegueix un petit poble nord-americà. De manera puntualment es produeixen tràgics assassinats a la vila. Un grup de joves, doncs, serà l'encarregat d'esclarir l'origen d'una maledicció que es remuntarà fins al 1666, en plena època de la persecució de bruixes. És en aquesta fase de la trilogia, al seu capítol final, on la reivindicació és més clara: parlem de dones perseguides, jutjades i sentenciades de manera injusta, segons com pel simple fet d'estimar qui no toca a ulls de la ignorant societat del moment.
A nivell formal, La calle del terror barreja subgèneres amb certa gràcia. Hi ha slasher, hi ha elements demoníacs i hi ha bruixeria. Si a tot això hi afegim èxits musicals de ja fa unes dècades i no busquem sinó un entreteniment que compleixi i no ofengui per estúpid, la trilogia us satisfarà. No hi busqueu, però, la profunditat narrativa i sensorial d'altres propostes.
Adrià de las Heras recomana la sèrie de podcast "Tor"
El juliol de 1995 apareixia mort a casa seva Josep Montané Sansa. Era a Tor, un poble del Pallars que fa frontera amb Andorra. Aquesta petita vil·la situada en una vall va viure un fort conflicte entre els veïns per veure qui era el propietari de la muntanya.
Qui posseís aquesta vall es podria lucrar gràcies a la seva situació estratègica: construcció de pistes d’esquí, o dominar el contraban amb el país veí. Aquesta lluita en aquest poble de 13 cases va acabar amb tres assassinats. La història cridaria l’atenció de TV3 i un dels seus reporters, Carles Porta.
En farien un 30 minuts que tindria un èxit rotund. El periodista de Crims seguiria el cas de prop. Anys més tard en faria un podcast (també un llibre): Tor. Tretze cases i tres morts. Són 25 capítols molt agraïts d’escoltar. Això vol dir que et passen volant i que la història t’atrapa. Hi ha música, molts personatges, simulacions, anècdotes de la investigació periodística i amenaces.
Carles Porta amplia la idea de Crims i ho fa en format sèrie de podcast.
Alba Cartanyà recomana "Malcolm & Marie"
Malcolm & Marie (2021) és una pel·lícula dirigida per Sam Levinson i protagonitzada per Zendaya i John David Washington, rodada just després del confinament causat per la pandèmia. Mostra, de manera íntima i punyent, la discussió d'una parella.
Són 106 minuts on només apareixen els dos personatges, a casa seva, movent-se per l'espai físic i emocional de les seves vides. Està en blanc i negre, segurament per restar importància al decorat i centrar l'atenció en les paraules i en l'intercanvi d'arguments. És una espècie de ball verbal, on cadascú té els seus moments per intentar expressar-se i aconseguir que l'altre l'entengui.
Es tracta d'una discussió aguda, profundament intel·ligent i reflexiva; amb moments de tensió i també de calma. El detonant és que ell s'oblida de mencionar-la a ella durant el discurs de presentació de la seva pel·lícula; i a partir d'aquí van sortint a la llum sentiments eclipsats per la quotidianitat de la relació. Cal destacar especialment la interpretació de Zendaya i la potència del seu personatge.
En definitiva, Malcolm & Marie mostra moltes dinàmiques inherents a una relació sexoafectiva, la incidència del gènere a l'hora de gestionar aquest tipus de conflictes, la presència de l'ego en els vincles personals, i la diferència abismal que pot haver-hi entre dues maneres de viure i de sentir l'amor.
Podeu veure el tràiler aquí:
Marià Arbonès us proposa d’escoltar Dominique A
Aquest cap de setmana us proposo escoltar Dominique A (Provins, França, 1968) i, en concret, la seva cançó Immortels, una de les més importants del repertori d'aquest autor. En un principi, l'any 2008 Dominique A la va escriure per a Alain Bashung perquè la inclogués en el disc Bleu pétrole, però tot i que li va agradar, aquest en va prescindir a l'hora de publicar-la. Aleshores, Bashung estava malalt de càncer i sembla que no va el van convèncer unes lletres que tractaven sobre la immortalitat i la vida després de la mort. Uns anys més tard, el 2018, la cançó es va incloure en l'àlbum pòstum d'Alain Bashung, anomenat En amont.
Però tornem enrere. L'abril de 2009, un mes després de la mort de Bashung, Dominique A va decidir homenatjar-lo incloent la seva versió d'Immortels al disc La Musique. Es tractava del seu vuitè àlbum d'estudi, gravat a casa seva amb guitarra, teclat i evitant els acústics, i va suposar una tornada al so dels seus inicis, amb una clara vocació rupturista amb el so dels seus dos discos anteriors. La Musique va acompanyat en edició limitada de La Matière, un segon àlbum que tendeix a l'experimental, però sense distar gaire del so de l'àlbum principal, de manera que tots dos poden funcionar perfectament com un àlbum doble.
Dominique A, pseudònim de Dominique Ané, és una referència per als artistes que han volgut cantar en el seu idioma natal sense que per això hagin renegat de la influència rebuda de grups estrangers. Així, s'ha convertit en un autor de culte. Va debutar el 1991 amb un disc autoproduït, Un disque Sourd, al qual va seguir el superb La Fossette. La seva discografia abasta una quinzena de discos. Les etiquetes musicals del francès són ja tantes que s'esvaeixen: des del minimalisme fins al pop indie, el rock o la nouvelle chanson. De Dominique A també destaquen les seves lletres, precises i sòbries; les col·laboracions amb Jane Birkin, Yann Tiersen o la seva famosa ex, Françoiz Breut, entre molts altres, a més de la seva faceta d'escriptor.
Marc Busquets recomana la trilogia "La calle del terror", de Netflix
La plataforma Netlix ha estrenat aquest estiu (durant tres divendres consecutius) una trilogia de pel·lícules de por amb el títol La calle del terror. Són films adreçats al públic adolescent que igualment pot gaudir l'espectador d'altres franges d'edat, i que almenys pel que fa a la seva estètica aprofita l'explosió de nostàlgia dels 80 i els 90 per construir un relat entretingut i que, de passada, permet la lectura en clau LGTBI.
A La calle del terror s'hi exposa, a grans trets, el malson que persegueix un petit poble nord-americà. De manera puntualment es produeixen tràgics assassinats a la vila. Un grup de joves, doncs, serà l'encarregat d'esclarir l'origen d'una maledicció que es remuntarà fins al 1666, en plena època de la persecució de bruixes. És en aquesta fase de la trilogia, al seu capítol final, on la reivindicació és més clara: parlem de dones perseguides, jutjades i sentenciades de manera injusta, segons com pel simple fet d'estimar qui no toca a ulls de la ignorant societat del moment.
A nivell formal, La calle del terror barreja subgèneres amb certa gràcia. Hi ha slasher, hi ha elements demoníacs i hi ha bruixeria. Si a tot això hi afegim èxits musicals de ja fa unes dècades i no busquem sinó un entreteniment que compleixi i no ofengui per estúpid, la trilogia us satisfarà. No hi busqueu, però, la profunditat narrativa i sensorial d'altres propostes.
Adrià de las Heras recomana la sèrie de podcast "Tor"
El juliol de 1995 apareixia mort a casa seva Josep Montané Sansa. Era a Tor, un poble del Pallars que fa frontera amb Andorra. Aquesta petita vil·la situada en una vall va viure un fort conflicte entre els veïns per veure qui era el propietari de la muntanya.
Qui posseís aquesta vall es podria lucrar gràcies a la seva situació estratègica: construcció de pistes d’esquí, o dominar el contraban amb el país veí. Aquesta lluita en aquest poble de 13 cases va acabar amb tres assassinats. La història cridaria l’atenció de TV3 i un dels seus reporters, Carles Porta.
En farien un 30 minuts que tindria un èxit rotund. El periodista de Crims seguiria el cas de prop. Anys més tard en faria un podcast (també un llibre): Tor. Tretze cases i tres morts. Són 25 capítols molt agraïts d’escoltar. Això vol dir que et passen volant i que la història t’atrapa. Hi ha música, molts personatges, simulacions, anècdotes de la investigació periodística i amenaces.
Carles Porta amplia la idea de Crims i ho fa en format sèrie de podcast.
Alba Cartanyà recomana "Malcolm & Marie"
Malcolm & Marie (2021) és una pel·lícula dirigida per Sam Levinson i protagonitzada per Zendaya i John David Washington, rodada just després del confinament causat per la pandèmia. Mostra, de manera íntima i punyent, la discussió d'una parella.
Són 106 minuts on només apareixen els dos personatges, a casa seva, movent-se per l'espai físic i emocional de les seves vides. Està en blanc i negre, segurament per restar importància al decorat i centrar l'atenció en les paraules i en l'intercanvi d'arguments. És una espècie de ball verbal, on cadascú té els seus moments per intentar expressar-se i aconseguir que l'altre l'entengui.
Es tracta d'una discussió aguda, profundament intel·ligent i reflexiva; amb moments de tensió i també de calma. El detonant és que ell s'oblida de mencionar-la a ella durant el discurs de presentació de la seva pel·lícula; i a partir d'aquí van sortint a la llum sentiments eclipsats per la quotidianitat de la relació. Cal destacar especialment la interpretació de Zendaya i la potència del seu personatge.
En definitiva, Malcolm & Marie mostra moltes dinàmiques inherents a una relació sexoafectiva, la incidència del gènere a l'hora de gestionar aquest tipus de conflictes, la presència de l'ego en els vincles personals, i la diferència abismal que pot haver-hi entre dues maneres de viure i de sentir l'amor.
Podeu veure el tràiler aquí:
Marià Arbonès us proposa d’escoltar Dominique A
Aquest cap de setmana us proposo escoltar Dominique A (Provins, França, 1968) i, en concret, la seva cançó Immortels, una de les més importants del repertori d'aquest autor. En un principi, l'any 2008 Dominique A la va escriure per a Alain Bashung perquè la inclogués en el disc Bleu pétrole, però tot i que li va agradar, aquest en va prescindir a l'hora de publicar-la. Aleshores, Bashung estava malalt de càncer i sembla que no va el van convèncer unes lletres que tractaven sobre la immortalitat i la vida després de la mort. Uns anys més tard, el 2018, la cançó es va incloure en l'àlbum pòstum d'Alain Bashung, anomenat En amont.
Però tornem enrere. L'abril de 2009, un mes després de la mort de Bashung, Dominique A va decidir homenatjar-lo incloent la seva versió d'Immortels al disc La Musique. Es tractava del seu vuitè àlbum d'estudi, gravat a casa seva amb guitarra, teclat i evitant els acústics, i va suposar una tornada al so dels seus inicis, amb una clara vocació rupturista amb el so dels seus dos discos anteriors. La Musique va acompanyat en edició limitada de La Matière, un segon àlbum que tendeix a l'experimental, però sense distar gaire del so de l'àlbum principal, de manera que tots dos poden funcionar perfectament com un àlbum doble.
Dominique A, pseudònim de Dominique Ané, és una referència per als artistes que han volgut cantar en el seu idioma natal sense que per això hagin renegat de la influència rebuda de grups estrangers. Així, s'ha convertit en un autor de culte. Va debutar el 1991 amb un disc autoproduït, Un disque Sourd, al qual va seguir el superb La Fossette. La seva discografia abasta una quinzena de discos. Les etiquetes musicals del francès són ja tantes que s'esvaeixen: des del minimalisme fins al pop indie, el rock o la nouvelle chanson. De Dominique A també destaquen les seves lletres, precises i sòbries; les col·laboracions amb Jane Birkin, Yann Tiersen o la seva famosa ex, Françoiz Breut, entre molts altres, a més de la seva faceta d'escriptor.
Etiquetes:
