-
«Borgen. Reino, poder y gloria», una de les recomanacions culturals per al cap de setmana
Netflix
Si és divendres, a Reusdigital.cat us recomanem cultura. Com sempre, esperem que les nostres propostes us agradin, que hi accediu i que, de passada, les feu córrer.
Netflix ha estrenat recentment una nova tanda d'episodis de la sèrie danesa Borgen, en què se segueixen les passes de la política Birgitte Nyborg. En aquesta ocasió és la ministra d'Exteriors en un govern de coalició com a líder dels Nous demòcrates, la formació que va fundar temps enrere. Nyborg se sent (i està sola); no té el protagonisme d'anys anteriors i la seva vida personal és nul·la. En paral·lel, a Borgen. Reino poder y gloria tornem a veure la periodista Katrine Fønsmark, ja consolidada i amb el repte de gestionar el servei d'informatiu de TV1, la gran cadena del país.
La història principal ja no és el que passa al parlament, que també, si no un afer inesperat a Groenlàndia, on troben un gran jaciment de petroli. Per als locals, és un oportunitat històrica; per al govern danès, i per Nyborg en particular, suposa un dilema: cal decantar-se per la riquesa econòmica que pot generar o per presevar el medi ambient. Durant els esplèndids vuit capítols d'aquesta nova temporada es perfila una nova dimensió de la protagonista: abraçarà el poder per romandre-hi fins (gairebé) les últimes conseqüències, el que l'allunyarà de l'electorat i dels seus col·laboradors propers.
Una de les lectures que poden fer-se de Borgen. Reino, poder y gloria pot ser en clau de gènere. Nyborg i Fønsmark són dues excel·lents professionals que, no obstant això, seran sotmeses a judicis populars injustos. No és pas, però, que la sèrie es mostri complaent amb elles, ans al contrari. Les mostren tot cometent errades, fent equilibris entre el bé i el que no està tan bé i, en essència, supera la típica imatge de les dones empoderades.
També és oportú el tractament de la influència de les xarxes socials a la política actual. Finalment, que al desenllaç (que no revelaré) Dinamarca opti per tutel·lar la independència de Groenlàndia "perquè hi té dret", com admet Nyborg, m'ha fet pensar en com de diferents són algunes democràcies, ni que sigui a la ficció.
Aquesta setmana us porto una recomanació que, si heu seguit l'actualitat en sèries i teniu Netflix, ben segur us sonarà. Tot i això, no us proposo una ficció, sinó una novel·la gràfica: Heartstopper, d'Alice Osman. Una lectura ràpida, dolça i additiva per endinsar-se en una història d'amor fora dels cànons heterotípics i ideal per al mes de juny, mes de l'orgull LGTB.
En Charlie és un noi de 14 anys obertament gai que, de sobte, en una de les classes de reforç de l'institut coneix un noi, el Nick, que és l'estrella de rugbi de l'institut. De l'amistat comença a sorgir un sentiment nou, però el Charlie no té clar si és correspost o no. Amb el subtítol: L'amor és fàcil, enamorar-se és complicat, la novel·la d'Alice Osman ens porta una història de dos nois que es descobreixen a si mateixos.
Sent una història típica d'amor romàntic, Heartstopper té de trencador que no es tracta d'un romanç heterosexual, un fet que costa trobar en la literatura juvenil i adolescent. Que sigui una novel·la sobre una parella de nois que es descobreixen, que es cuiden i que se surten dels rols típics és un avanç per la cultura i l'imaginari romàntic. A més, és una novel·la gràfica lleugera i ràpida de llegir que pot atraure tota classe de lectors i que consta de quatre volums (tot i que de moment us en recomano el primer!).
Heartstopper s'ha fet més popular, sobretot, perquè aquest abril Netflix va treure'n la sèrie, inspirada en els dos primers volums de la història. La producció, amb un èxit d'audiència aclaparador, ja té confirmada una segona temporada que englobarà el tercer i el quart llibre. Així doncs, si fa temps que voleu recuperar l'hàbit de la lectura o si simplement voleu llegir una història d'amor fora dels cànons habituals, una bona proposta és Heartstopper.
El festival Connexions del Taller de Músics de l'any 2014 va propiciar la trobada a l'escenari de Marinah (nom artístic de Marina Abad, l'excantant d'Ojos de Brujo) i del guitarrista de flamenc Juan Gómez, Chicuelo, amb el projecte Rumba y cosas. Tots dos van decidir que l'experiència no podia quedar-se únicament en una actuació i van decidir publicar Sintonías (2016), un disc ple d'improvisació, llibertat i mestissatge, amb elements com la rumba, el flamenc i els sons llatins, a més de referències a Federico García Lorca, Paco de Lucía, Miles Davis i John Coltrane. Els van acompanyar tres grans músics: Carlos Sarduy (teclats i trompeta), Javi Martín (baix; també havia estat a Ojos de Brujo) i David Domínguez (percussió).
La cançó que us adjunto en el vídeo es titula Bajo la luna i se'ns presenta com una chacarera. Sintonías, que conté vuit cançons, recull altres joies: en destaco una versió de la popular havanera Mi madre fue una mulata; la cançó Dos bailes, que fusiona la rumba amb sons suaus brasilers; La volandera, que al començament recupera el yambú cubà d'Ignacio Piñeiro; la peça Sinelo, un viatge de prop de vuit minuts que s'inicia amb sons àrabs i expressions en caló (llengua romaní) i desplega després tots els seus recursos, o la interpretació que fan del poema de García Lorca Arbolé.
Marinah va començar la seva carrera en solitari el 2013. La cantant, que sempre ha reivindicat el mestissatge cultural, va fer un canvi de rumb després de deu anys de formar part d'Ojos de Brujo. Ha col·laborat amb artistes com Belén Maya, Pepe Habichuela, Omara Portuondo, Manolo García i Asian Dub Foundation. A més del disc que esmento, Marinah ha publicat tres àlbums més en aquesta etapa: El baile de las horas (2013), Afrolailo (2017) i Heroínas (2021).
Chicuelo és un dels guitarristes més rellevants del panorama del flamenc i un dels compositors més prolífics i interessants de les últimes generacions. Va començar a estudiar guitarra flamenca als dotze anys amb el mestre Casimiro González i va treballar com a guitarrista al Tablao de Carmen, al Poble Espanyol de Barcelona. Acompanyant habitual d'Enrique Morente, Miguel Poveda, Mayte Martín i Duquende, el cornellanenc ha participat en enregistraments de Tomatito o d'Antonio Carmona, entre altres artistes, i en les companyies de dansa flamenca d'Antonio Canales i Joaquin Cortés. Com a solista ha editat tres àlbums: Cómplices (2000), Diapasón (2007) i Uña y carne (2019).
Música sense complexos ni fronteres per gaudir-ne el cap de setmana.
Marc Busquets recomana "Borgen. Reino, poder y gloria"
Netflix ha estrenat recentment una nova tanda d'episodis de la sèrie danesa Borgen, en què se segueixen les passes de la política Birgitte Nyborg. En aquesta ocasió és la ministra d'Exteriors en un govern de coalició com a líder dels Nous demòcrates, la formació que va fundar temps enrere. Nyborg se sent (i està sola); no té el protagonisme d'anys anteriors i la seva vida personal és nul·la. En paral·lel, a Borgen. Reino poder y gloria tornem a veure la periodista Katrine Fønsmark, ja consolidada i amb el repte de gestionar el servei d'informatiu de TV1, la gran cadena del país.
La història principal ja no és el que passa al parlament, que també, si no un afer inesperat a Groenlàndia, on troben un gran jaciment de petroli. Per als locals, és un oportunitat històrica; per al govern danès, i per Nyborg en particular, suposa un dilema: cal decantar-se per la riquesa econòmica que pot generar o per presevar el medi ambient. Durant els esplèndids vuit capítols d'aquesta nova temporada es perfila una nova dimensió de la protagonista: abraçarà el poder per romandre-hi fins (gairebé) les últimes conseqüències, el que l'allunyarà de l'electorat i dels seus col·laboradors propers.
Una de les lectures que poden fer-se de Borgen. Reino, poder y gloria pot ser en clau de gènere. Nyborg i Fønsmark són dues excel·lents professionals que, no obstant això, seran sotmeses a judicis populars injustos. No és pas, però, que la sèrie es mostri complaent amb elles, ans al contrari. Les mostren tot cometent errades, fent equilibris entre el bé i el que no està tan bé i, en essència, supera la típica imatge de les dones empoderades.
També és oportú el tractament de la influència de les xarxes socials a la política actual. Finalment, que al desenllaç (que no revelaré) Dinamarca opti per tutel·lar la independència de Groenlàndia "perquè hi té dret", com admet Nyborg, m'ha fet pensar en com de diferents són algunes democràcies, ni que sigui a la ficció.
Estel Romeu recomana Heartstopper, d'Alice Osman
Aquesta setmana us porto una recomanació que, si heu seguit l'actualitat en sèries i teniu Netflix, ben segur us sonarà. Tot i això, no us proposo una ficció, sinó una novel·la gràfica: Heartstopper, d'Alice Osman. Una lectura ràpida, dolça i additiva per endinsar-se en una història d'amor fora dels cànons heterotípics i ideal per al mes de juny, mes de l'orgull LGTB.
En Charlie és un noi de 14 anys obertament gai que, de sobte, en una de les classes de reforç de l'institut coneix un noi, el Nick, que és l'estrella de rugbi de l'institut. De l'amistat comença a sorgir un sentiment nou, però el Charlie no té clar si és correspost o no. Amb el subtítol: L'amor és fàcil, enamorar-se és complicat, la novel·la d'Alice Osman ens porta una història de dos nois que es descobreixen a si mateixos.
Sent una història típica d'amor romàntic, Heartstopper té de trencador que no es tracta d'un romanç heterosexual, un fet que costa trobar en la literatura juvenil i adolescent. Que sigui una novel·la sobre una parella de nois que es descobreixen, que es cuiden i que se surten dels rols típics és un avanç per la cultura i l'imaginari romàntic. A més, és una novel·la gràfica lleugera i ràpida de llegir que pot atraure tota classe de lectors i que consta de quatre volums (tot i que de moment us en recomano el primer!).
Heartstopper s'ha fet més popular, sobretot, perquè aquest abril Netflix va treure'n la sèrie, inspirada en els dos primers volums de la història. La producció, amb un èxit d'audiència aclaparador, ja té confirmada una segona temporada que englobarà el tercer i el quart llibre. Així doncs, si fa temps que voleu recuperar l'hàbit de la lectura o si simplement voleu llegir una història d'amor fora dels cànons habituals, una bona proposta és Heartstopper.
Marià Arbonès us proposa escoltar el disc “Sintonías” de Marinah i Juan Gómez “Chicuelo”
El festival Connexions del Taller de Músics de l'any 2014 va propiciar la trobada a l'escenari de Marinah (nom artístic de Marina Abad, l'excantant d'Ojos de Brujo) i del guitarrista de flamenc Juan Gómez, Chicuelo, amb el projecte Rumba y cosas. Tots dos van decidir que l'experiència no podia quedar-se únicament en una actuació i van decidir publicar Sintonías (2016), un disc ple d'improvisació, llibertat i mestissatge, amb elements com la rumba, el flamenc i els sons llatins, a més de referències a Federico García Lorca, Paco de Lucía, Miles Davis i John Coltrane. Els van acompanyar tres grans músics: Carlos Sarduy (teclats i trompeta), Javi Martín (baix; també havia estat a Ojos de Brujo) i David Domínguez (percussió).
La cançó que us adjunto en el vídeo es titula Bajo la luna i se'ns presenta com una chacarera. Sintonías, que conté vuit cançons, recull altres joies: en destaco una versió de la popular havanera Mi madre fue una mulata; la cançó Dos bailes, que fusiona la rumba amb sons suaus brasilers; La volandera, que al començament recupera el yambú cubà d'Ignacio Piñeiro; la peça Sinelo, un viatge de prop de vuit minuts que s'inicia amb sons àrabs i expressions en caló (llengua romaní) i desplega després tots els seus recursos, o la interpretació que fan del poema de García Lorca Arbolé.
Marinah va començar la seva carrera en solitari el 2013. La cantant, que sempre ha reivindicat el mestissatge cultural, va fer un canvi de rumb després de deu anys de formar part d'Ojos de Brujo. Ha col·laborat amb artistes com Belén Maya, Pepe Habichuela, Omara Portuondo, Manolo García i Asian Dub Foundation. A més del disc que esmento, Marinah ha publicat tres àlbums més en aquesta etapa: El baile de las horas (2013), Afrolailo (2017) i Heroínas (2021).
Chicuelo és un dels guitarristes més rellevants del panorama del flamenc i un dels compositors més prolífics i interessants de les últimes generacions. Va començar a estudiar guitarra flamenca als dotze anys amb el mestre Casimiro González i va treballar com a guitarrista al Tablao de Carmen, al Poble Espanyol de Barcelona. Acompanyant habitual d'Enrique Morente, Miguel Poveda, Mayte Martín i Duquende, el cornellanenc ha participat en enregistraments de Tomatito o d'Antonio Carmona, entre altres artistes, i en les companyies de dansa flamenca d'Antonio Canales i Joaquin Cortés. Com a solista ha editat tres àlbums: Cómplices (2000), Diapasón (2007) i Uña y carne (2019).
Música sense complexos ni fronteres per gaudir-ne el cap de setmana.
Etiquetes:
