-
L'humorista britànic Ricky Gervais durant la gala dels Globus d'Or
Europa Press
Com cada divendres, els periodistes de Reusdigital.cat volem compartir amb vosaltres algunes propostes culturals de les quals podreu gaudir a casa. Sovint us parlem de llibres; en altres ocasions, de sèries o de pel·lícules. I altres cops, de música. Tot plegat, per tal que feu córrer les nostres recomanacions, si us complauen; i per contribuir a fer una mica millors els vostres dissabtes i diumenges.
Prime video ha inclòs recentment al seu catàleg la sèrie de la BBC The office, amb la qual Ricky Gervais es va donar fa prop de dues dècades. A posteriori, el propi humorista es va convertir en impulsor del remake nord-americà, amb Steve Carell com a estrella. The office mostra, a través de l'estil d'un fals documental, la rutina en un despatx on venen paper a empreses.
L'encert del conjunt és d'una banda, l'acurat retrat que es fa del món laboral, en concret d'una pime. Qualsevol s'hi veu reflectit, en tot allò que es mostra en pantalla: les reunions absurdes, innecessàries i llargues; les enveges, les disputes, o el tedi. No us penseu pas, però, que tot és dolent. També s'hi veuen establir complicitats i llaços entre uns i altres. Després de tot, tal com s'assenyala en més d'una ocasió, als companys de feina els veus més que segons quins familiars o amics.
D'altra banda, si bé en la mateixa línia, a The office és senzill veure-hi reflectides actituds i comportaments de molts dels companys qui ens envolten. El retrat que en fa Gervais no és extrem, no és blanc ni negre. De fet, està construït de detalls que poden semblar insignificants, però l'un rere l'altre construeixen grans personatges.
No obstant això, si per quelcom recordem la britànica The office és pel personatge que hi va interpretar el propi Gervais, David Brent. Dropo, envejós i mediocre, té una habilitat innata per fotre's de peus a la galleda un cop i un altre. El que provoca, molt sovint, és incomoditat en l'espectador. Però si tenim en compte que tots els personatges de la sèrie tenen elements que bé podríem compartir, Gervais ens col·loca davant del mirall per dir-nos que, en efecte, tots portem un petit David Brent a l'interior.
Després de The office, Gervais va signar la magnífica Extras, una brutal paròdia del món de la televisió i del cinema (i la fama). Anys després, i per a Netflix, va rodar l'spin-off David Brent: life on the road, pel·lícula no tan lúcida com la sèrie.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5b-DsPazO9c[/youtube]
Va totalmente en serio... és el primer àlbum d'Aiko el grupo: 25 minuts de punk pop amb lletres àcides i plenes de retrets. Anomenat per les xarxes com a "tontipop" es tracta d'un estil de música lleuger però amb deixos punk i lletres col·loquials que transmeten la quotidianetat de la generació Z.
Aiko el grupo és una banda madrilenya formada per tres noies i un noi que segueix la línia de formacions com Lisasinson, Axolotes Mexicanos, Cariño o Shego. Grups creats durant els darrers tres o quatre anys innovadors pel que fa a sons, amb moltes veus femenines i lletres espontànies i quotidianes.
Va totalmente en serio... descriu el procés de trencar amb tot: trencar una relació, trencar una amistat tòxica i trencar amb allò que no aporta coses positives. L’àlbum comença per Quiero conocer (por tu actitud), en què es planteja el moment de voler conèixer nova gent després d’una relació poc sana; i continua amb Me parece muy fuerte, que segueix amb la mateixa línia, però sent una de les més enèrgiques de l’LP.
Tot l’àlbum és un viatge des del moment de voler conèixer altres persones, fins a fer retrets a qui t’ha fet mal, passant per deixar enrere males amistats i arribant al tancament, amb Truchita (nunca volveré!!!!) i Por qué no dices la verdad. Aquestes dues últimes cançons són, per una banda, una declaració d’intencions de deixar clar que no es tornarà on no s’ha estat feliç i, d’altra banda, una balada més lenta on, des de la calma, es pregunta el perquè de no haver estat honest.
Va totalmente en serio... és un LP fresc i amb noves sonoritats, que tracta temes tan universals com l’amor, però en la seva fase d’extinció. Si us agrada l’indie i descobrir grups alternatius, aquí teniu una bona recomanació!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=WwxniGjPGTk[/youtube]
Aquest cap de setmana us presento Joe Jackson (Burton upon Trent, Anglaterra, 1954), un brillant compositor i un dels pioners, juntament amb Elvis Costello, Ian Dury i Graham Parker, de la new-wave britànica de finals dels anys setanta, amb discos memorables com Look Sharp! o I'm the Man.
La música de la primera etapa de Joe Jackson encaixava perfectament amb aquell rock enèrgic, però més melodiós que el punk. Tanmateix, ben aviat va incorporar altres estils, com el jazz, el blues, la música simfònica o el swing, amb els quals s'ha desenvolupat de meravella, com demostra a l'excel·lent Jumpin' Jive. Al capdavall, l'anglès sempre ha deixat clara la seva condició de camaleònic o d'inconformista, i si va obrir-se a nous horitzons va ser per gaudir de la música, perquè ell no ha volgut impressionar mai ningú.
Em centraré en la faceta pop-jazz de Joe Jackson a través de la cançó The Uptown Train, inclosa en el disc Rain (2008). És una de les peces més destacades del disc, en què sobresurt el piano, tocat per ell mateix. Alhora, s'aproxima al jazz dinàmic; en concret, a la peça The 'In' Crowd, de Ramsey Lewis Trio, un fet que el mateix autor reconeix. No hi ha dubte que Jackson ha escoltat molt de jazz dels anys cinquanta i seixanta i que l'apassiona.
Rain es va gravar a Berlín i és un dels treballs preferits de l'anglès. Acompanyat per dos vells amics seus, el bateria Dave Houghton i el baixista Graham Maby, l'autoria d'aquest àlbum adopta el format de trio que el mateix Jackson havia adoptat anys abans per explorar temes amb tocs de jazz i arranjaments dirigits amb el piano. De fet, Houghton, Maby i el guitarrista Gary Sanford ―absent a Rain― havien format una de les primeres bandes que van acompanyar-lo. Per tant, en aquest disc només hi intervenen tres instruments, a més de la veu inconfusible de Jackson, que sovint converteix en falset. Les cançons de Rain són una barreja de l'ímpetu del seu començament amb el classicisme que li aporta la maduresa.
Com deia l'amic Jordi Bonet a l'entrada del seu programa de ràdio Jazz i altres herbes ―i si no era amb aquestes paraules, era amb unes altres de molt semblants―, "és música per rebre-la també amb els peus"!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=9NV8_necd90[/youtube]
Marc Busquets recomana "The office" (l'original)
Prime video ha inclòs recentment al seu catàleg la sèrie de la BBC The office, amb la qual Ricky Gervais es va donar fa prop de dues dècades. A posteriori, el propi humorista es va convertir en impulsor del remake nord-americà, amb Steve Carell com a estrella. The office mostra, a través de l'estil d'un fals documental, la rutina en un despatx on venen paper a empreses.
L'encert del conjunt és d'una banda, l'acurat retrat que es fa del món laboral, en concret d'una pime. Qualsevol s'hi veu reflectit, en tot allò que es mostra en pantalla: les reunions absurdes, innecessàries i llargues; les enveges, les disputes, o el tedi. No us penseu pas, però, que tot és dolent. També s'hi veuen establir complicitats i llaços entre uns i altres. Després de tot, tal com s'assenyala en més d'una ocasió, als companys de feina els veus més que segons quins familiars o amics.
D'altra banda, si bé en la mateixa línia, a The office és senzill veure-hi reflectides actituds i comportaments de molts dels companys qui ens envolten. El retrat que en fa Gervais no és extrem, no és blanc ni negre. De fet, està construït de detalls que poden semblar insignificants, però l'un rere l'altre construeixen grans personatges.
No obstant això, si per quelcom recordem la britànica The office és pel personatge que hi va interpretar el propi Gervais, David Brent. Dropo, envejós i mediocre, té una habilitat innata per fotre's de peus a la galleda un cop i un altre. El que provoca, molt sovint, és incomoditat en l'espectador. Però si tenim en compte que tots els personatges de la sèrie tenen elements que bé podríem compartir, Gervais ens col·loca davant del mirall per dir-nos que, en efecte, tots portem un petit David Brent a l'interior.
Després de The office, Gervais va signar la magnífica Extras, una brutal paròdia del món de la televisió i del cinema (i la fama). Anys després, i per a Netflix, va rodar l'spin-off David Brent: life on the road, pel·lícula no tan lúcida com la sèrie.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5b-DsPazO9c[/youtube]
Estel Romeu recomana "Va totalmente en serio...", d'Aiko el grupo
Va totalmente en serio... és el primer àlbum d'Aiko el grupo: 25 minuts de punk pop amb lletres àcides i plenes de retrets. Anomenat per les xarxes com a "tontipop" es tracta d'un estil de música lleuger però amb deixos punk i lletres col·loquials que transmeten la quotidianetat de la generació Z.
Aiko el grupo és una banda madrilenya formada per tres noies i un noi que segueix la línia de formacions com Lisasinson, Axolotes Mexicanos, Cariño o Shego. Grups creats durant els darrers tres o quatre anys innovadors pel que fa a sons, amb moltes veus femenines i lletres espontànies i quotidianes.
Va totalmente en serio... descriu el procés de trencar amb tot: trencar una relació, trencar una amistat tòxica i trencar amb allò que no aporta coses positives. L’àlbum comença per Quiero conocer (por tu actitud), en què es planteja el moment de voler conèixer nova gent després d’una relació poc sana; i continua amb Me parece muy fuerte, que segueix amb la mateixa línia, però sent una de les més enèrgiques de l’LP.
Tot l’àlbum és un viatge des del moment de voler conèixer altres persones, fins a fer retrets a qui t’ha fet mal, passant per deixar enrere males amistats i arribant al tancament, amb Truchita (nunca volveré!!!!) i Por qué no dices la verdad. Aquestes dues últimes cançons són, per una banda, una declaració d’intencions de deixar clar que no es tornarà on no s’ha estat feliç i, d’altra banda, una balada més lenta on, des de la calma, es pregunta el perquè de no haver estat honest.
Va totalmente en serio... és un LP fresc i amb noves sonoritats, que tracta temes tan universals com l’amor, però en la seva fase d’extinció. Si us agrada l’indie i descobrir grups alternatius, aquí teniu una bona recomanació!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=WwxniGjPGTk[/youtube]
Marià Arbonès us recomana el disc "Rain" de Joe Jackson
Aquest cap de setmana us presento Joe Jackson (Burton upon Trent, Anglaterra, 1954), un brillant compositor i un dels pioners, juntament amb Elvis Costello, Ian Dury i Graham Parker, de la new-wave britànica de finals dels anys setanta, amb discos memorables com Look Sharp! o I'm the Man.
La música de la primera etapa de Joe Jackson encaixava perfectament amb aquell rock enèrgic, però més melodiós que el punk. Tanmateix, ben aviat va incorporar altres estils, com el jazz, el blues, la música simfònica o el swing, amb els quals s'ha desenvolupat de meravella, com demostra a l'excel·lent Jumpin' Jive. Al capdavall, l'anglès sempre ha deixat clara la seva condició de camaleònic o d'inconformista, i si va obrir-se a nous horitzons va ser per gaudir de la música, perquè ell no ha volgut impressionar mai ningú.
Em centraré en la faceta pop-jazz de Joe Jackson a través de la cançó The Uptown Train, inclosa en el disc Rain (2008). És una de les peces més destacades del disc, en què sobresurt el piano, tocat per ell mateix. Alhora, s'aproxima al jazz dinàmic; en concret, a la peça The 'In' Crowd, de Ramsey Lewis Trio, un fet que el mateix autor reconeix. No hi ha dubte que Jackson ha escoltat molt de jazz dels anys cinquanta i seixanta i que l'apassiona.
Rain es va gravar a Berlín i és un dels treballs preferits de l'anglès. Acompanyat per dos vells amics seus, el bateria Dave Houghton i el baixista Graham Maby, l'autoria d'aquest àlbum adopta el format de trio que el mateix Jackson havia adoptat anys abans per explorar temes amb tocs de jazz i arranjaments dirigits amb el piano. De fet, Houghton, Maby i el guitarrista Gary Sanford ―absent a Rain― havien format una de les primeres bandes que van acompanyar-lo. Per tant, en aquest disc només hi intervenen tres instruments, a més de la veu inconfusible de Jackson, que sovint converteix en falset. Les cançons de Rain són una barreja de l'ímpetu del seu començament amb el classicisme que li aporta la maduresa.
Com deia l'amic Jordi Bonet a l'entrada del seu programa de ràdio Jazz i altres herbes ―i si no era amb aquestes paraules, era amb unes altres de molt semblants―, "és música per rebre-la també amb els peus"!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=9NV8_necd90[/youtube]
