La felicitat de sotmetre’s

La felicitat es troba en la submissió; de la dona cap a l’home i de l’home cap a Déu. Un Déu tal com el concep l’Islam, l’única religió que “accepta el món tal com és”. Aquesta “obediència a” dóna nom a la ficció política del controvertit escriptor Michel Houellebecq, en la qual representa que s’inventa una història d’una França diferent, narrada a través de l’experiència del protagonista, François. Però, realment, fins a quin punt 'Sumisión' és una obra de ficció?

La duresa de la mort d’algú proper fa trontollar les creences pròpies, perquè potser en aquell moment es veu clar que, realment, no es tenen tan clares. En una entrevista publicada a 'El País', Houellebecq va explicar que les defuncions dels seus pares i del seu gos el van dur a reflexionar sobre les seves conviccions: “Al contrari del que pensava, mai vaig ser del tot ateu, era més aviat un agnòstic”. L’autor, en l’àmbit personal, pensa que “la raó no s’oposa a la fe d’una manera tan clara” com generalment es pensa. I aquesta idea es trasllada fidelment al llibre.

Al principi, resulta desconcertant la manera d’escriure d'Houellebecq, per la complexitat de les idees i també per la indiscreció d’algunes escenes. No és fins ben llegida la meitat que comença l’acció; no tant en un sentit físic sinó psicològic. Sorprenentment, el moment en què es forma el govern islàmic al país no correspon amb el moment àlgid del llibre. Aquesta part passa desapercebuda; és més endavant, quan la normalització de la situació fa que François evolucioni dràsticament com a persona, que es precipiten totes les interessants reflexions que acaben donant sentit a l’obra.

En la seva etapa inicial, és complicat empatitzar amb François perquè és presentat com un home clarament masclista. S’entreveu pels pensaments, pels comentaris, per les actituds i per les accions. També encarna el prototip d’individu que sembla no trobar el seu lloc en aquest món i que, com a conseqüència, adopta una actitud pessimista que l’apropa constantment a idees suïcides mai practicades per falta de valor. El que fa Houellebecq, en paraules seves, és “posar en escena aquest personatge” i progressivament “treure-li tot”. Primer l’amor, amb la marxa de la seva estimada Myriam, després els seus pares, que moren gairebé en l’anonimat, després la possibilitat de creure en Déu, amb el desengany a l’església de Rocamadour, i finalment, la relació amb Huysmans, l’escriptor sobre qui gira la seva tesi doctoral. Li treu tot fins que al final, “només li queda convertir-se”. Òbviament, a l’Islam, la gran religió triomfadora a la França distòpica de l’any 2022. Arribats a aquest punt, es pot intuir que François es passa tot el llibre buscant la fe, potser sense saber-ho, i per això sent una buidor infinita que no aconsegueix omplir.

Un detall curiós és que al final del llibre, les dones canvien la seva manera de vestir i se sotmeten totalment als homes. Això es pot interpretar com la satisfacció d’un desig ocult de François, ja que ell pensa que la Myriam és “massa” independent i, cal recordar, finalment la perd perquè ella mateixa decideix marxar. En aquest sentit, el tractament cap a les dones en aquest llibre és molt despectiu i, en alguns moments, es fa una mica insuportable. Crec que és important comentar que, personalment, pensava que aquest ambient gairebé misogin era accentuat en el llibre per tal de fer més versemblant la ficció, però he llegit algunes declaracions d'Houellebecq que m’han sobtat molt. En una altra entrevista també publicada a 'El País', l’autor va afirmar que “a Occident la paraula masculina ha desaparegut”, que “els barons ja no parlen i les dones sí” i que, per això, “seria versemblant pensar que els homes estarien disposats a tornar al patriarcat”, donant per entès que avui dia ja no estem sota aquest sistema de desigualtat de gènere. Per tant, entenc que el masclisme del protagonista és una (potser) inevitable projecció del seu creador.

Al llarg del llibre, però sobretot a les últimes pàgines, François reflexiona profundament sobre l’existència de Déu i sobre la naturalesa de la religió. Les idees que apareixen, fruit de converses amb diferents personatges, són molt innovadores i interessants. En el desenllaç de la història pren molta força Rediger, el director de la universitat islàmica; es podria dir que realment és ell qui ofereix al lector totes les raons que l’han portat a ell, i posteriorment a François, a passar per la cerimònia de conversió a l’Islam. Presenta l’ateisme com el resultat d’un humanisme extrem i acaba concloent que “el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta”. 

'Sumisión' va arribar a les llibreries el gener del 2015, el mateix dia que es va produir l’atemptat contra la revista satírica Charlie Hebdo, on va morir un amic de l’autor. Aquesta estranya coincidència va envoltar l’obra de polèmica des del primer moment i Houellebecq va ser acusat d’islamofòbia. Crec que és un llibre que realment ho critica tot, intenta sacsejar consciències i aconsegueix fer trontollar creences. Que França esdevingui un estat governat per un partit islàmic no es planteja com una catàstrofe, sinó com una evolució inevitable de la història. A més a més, s’evidencia un comportament molt comú entre els partits polítics que governen: el partit islàmic moderat no fa canvis dràstics quan assumeix el poder, sinó que modela els ciutadans de manera subtil, sobretot a través de l’educació. 

El final és molt obert i està escrit en un estrany condicional. François acaba dibuixant un paral·lelisme amb les vivències del seu pare, en tant que obtindrà una oportunitat de viure una altra vida. Crec que això és el reflex de l’essència d’aquest llibre: lluny de ser una provocació, és una porta oberta a nous futurs. Houellebecq ofereix una lúcida reflexió política, alhora que la seva ficció s’insereix en la ment dels lectors perquè es preguntin, al marge de qualsevol demà més o menys probable, a què estan sotmesos quan es creuen lliures.