La nit de la fugida

La nit que ETA va fer esclatar dues bombes a Enpetrol (l’actual Repsol, al polígon petroquímic sud de Tarragona), en els feixos de canonades (rack) que transportaven cru i altres productes, va marcar la vida de milers de tarragonins. Era el 12 de juny del 1987, fa trenta anys. Es calcula que entre 10.000 i 40.000 persones van sortir de la ciutat, esfereïts, en direcció contrària a la imponent columna de foc. El pànic es va apoderar de la ciutadania de Tarragona i de les poblacions pròximes.

Faltaven cinc minuts per a la una de la matinada. En aquell moment Ana Rodríguez es trobava a l’antiga Universitat Laboral, molt pròxima a Enpetrol, preparant un examen que tenia al dia següent. Eren, aquells, dies d’exàmens finals, i alumnes i professors anaven de bòlit. Ella treballava a l’institut del complex educatiu i va poder veure la gran deflagració des de primera fila, perquè la finestra on tenia la seva taula de treball estava just encarada cap al polígon. Casualment, la seva feina anterior havia estat al mateix Enpetrol i coneixia perfectament on era el rack de conductes d’hidrocarburs.

En veure la magnitud de la catàstrofe, cametes ajudeu-me, va anar corrent a buscar el cotxe i diu que segurament va ser una de les primeres persones que va abandonar la ciutat, perquè encara es va trobar mig buida l’N-340 en direcció a Barcelona. “La resplendor es veia des de Vilafranca. Mai no ho oblidaré; va ser com l’11-S de Tarragona”, relata Rodríguez. Aquest és només un dels testimonis que han participat en la crida feta per la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, a través de les xarxes socials, per recollir el record que tenen d’aquella nit de fa trenta anys. Han recollit més de 1.347 comentaris, i les seves històries, segons Elena Virgili, cap d’aquest servei, passaran a formar part del fons municipal “per tal que quedin com a testimoni dels fets i serveixin per a futurs estudis i investigacions”.

Aquest dimarts també es presentarà a l’Antiga Audiència (19.00 h) el documental ‘La nit que fugí el silenci’, produït i realitzat per Vera Llombart, en què entrevista set persones que van viure intensament aquella matinada o que l’han estudiat després: Juan Martín, educador de la Laboral que es va quedar amb els alumnes que no van fugir (uns 700 dels interns van marxar a peu per l’autovia i la platja en direcció a la Pineda); Ángel Juárez, que era el president de l’Associació de Veïns de Riuclar; Encarna Rodríguez, doctora en Comunicació de Risc de la Universitat Rovira i Virgili; Rosa Queralt, autora de la tesi doctoral Viure en risc; l’alpinista Òscar Cadiach, que aleshores era bomber voluntari i aquella nit va fer fotos de l’Enpetrol en flames; Fèlix Llovell, cap de Protecció Civil; i el periodista Enric Pujol.

La presentació de l’audiovisual s’acompanyarà amb la taula rodona 'La comunicació 30 anys després', en què intervindran la mateixa Encarna Rodríguez, el periodista Xavier Abelló i el cap de Comunicació de Repsol, Josep Bertran, amb el gestor cultural Jordi Bertran com a moderador.

I ara?

Recordar el passat per encarar el futur. “Com reaccionaria ara la gent en un cas semblant?”, es pregunta Vera Llombart. De fet, ella ni havia nascut, al 1987. Però el treball sobre l’atemptat li permet afirmar: “La comunicació és molt diferent, trenta anys després; i encara que molts desconeixen com haurien d’actuar, tenen més informació i saben que s’haurien de quedar a casa; no com aleshores, quan la gent es va posar histèrica i van sortir”.

L’explosió a Enpetrol –sense víctimes mortals i que va provocar tres ferits–, va servir per prendre més consciència de la importància dels plans de seguretat i de les mesures d’emergència: “Va marcar un abans i un després per la indústria”, explica Llombart.

Aquella matinada del mes de juny del 1987, presos per la por, milers de tarragonins van fugir. “Els cotxes estaven parats, sense poder avançar i el que vaig veure aquell dia no se m’oblidarà mai: cotxes amb el portamaletes obert amb criatures a dins, un altre amb un vell assegut al portamaletes i les cames penjant, tothom intentant arribar a la Via Augusta; en aquell moment vaig saber que estàvem vivint una possible tragèdia”, explica una altra testimoni, Esther Forgas.