«Sindicalisme de trinxera», una crida d'Agustí Aragonès en forma de llibre a trencar el relat de la transició

Protagonista de la lluita sindical a l'Hospital Joan XXIII durant gairebé cinquanta anys, Agustí Aragonès, conegut també com Agustí Roquetes pel seu poble natal és el coautor d'un llibre de memòries. Sindicalisme de trinxera, publicat per l'editorial Lo Diable Gros, es va presentar ahir a Tarragona amb ell mateix i amb Xavi Milian, qui ha ajudat a recollir en unes memòries les vivències del sindicalista durant la Transició i el tardo-franquisme.

Darrerament implicat amb la CGT, Aragonès va militar en múltiples plataformes i organitzacions, sobretot d'ideologia anarquista però, en general, dins del ventall anticapitalista. El seu testimoni és el d'una persona que no va estar d'acord amb com es va desenvolupar el canvi de la dictadura a les primeres eleccions democràtiques i tota la reforma política que se'n va derivar.

A diferència de molts, però, ell no es va quedar a casa, sinó que a través de les reivindicacions laborals de la sanitat pública va mantenir encesa la flama esperant temps millors. Ara ja amb la jubilació assentada i amb la Covid-19 pel mig es va atrevir a explicar-se i a posar sobre el paper la seva experiència perquè no quedi en l'oblit. Algunes de les anècdotes que narra són amb l'actual alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, amb qui va militar durant la seva època a les Joventuts Llibertàries.

Molt crític amb el sistema sanitari català, Roquetes continua plantant batalla ara ja però en un segon pla, donant pas a les noves generacions que espera que puguin entendre que de transicions n'hi va haver moltes i no tothom va estar d'acord amb el llegat que van deixar.

- D'on va sorgir la idea de fer aquest llibre?

- Agustí Aragonès: Em van convèncer que hi havia experiències que les podia explicar, ara que estic jubilat. I com que no té faena el gat pentina i amb la Covid no podia sortir de casa em vaig posar a escriure. Un dia vaig parlar amb el Xavi i em va dir que sí que ho faria.

- Xavi Milian: Quan em va explicar que estava escrivint les seves memòries, vam quedar per fer una reunió, em va passar el que tenia escrit, i en base amb entrevistes amb ell hem anat escrivint el llibre.

- Què s'hi pot trobar?

- Xavi: Són unes memòries, per tant, no és una biografia que una persona externa explica la vida d'una altra persona des que viu fins que mor de manera objectiva. El que es narra és el que viu l'Agustí en primera persona i és interessant perquè les seves vivències ens expliquen moltes coses que han passat en els darrers 40 anys a la nostra societat. Per exemple, la restauració borbònica del 78 amb la visió de l'Agustí és completament oposada del que expliquen el senyor Suárez, el senyor Tarradellas i companyia. Per tant, un dels objectius era oferir una visió alternativa dels fets històrics, de persones que creien que quan morís el dictador era possible una revolució que permetés viure en democràcia i que es van sentir traïts pels líders polítics que van pactar amb el règim franquista una reforma política perquè continués havent-hi una monarquia i una societat com la que patim arran del règim del 78.

- També és un relat de la transició llibertària.

- Xavi: Aquestes memòries no sols ens permeten entendre des d'un altre prisma aquests fets cabdals de la història, sinó com en una ciutat com Tarragona s'organitzava l'oposició antifranquista i com també a partir de la història de l'Agustí es va recuperar la CNT als anys 70. I a partir d'entrar a treballar a l'Hospital Joan XXIII entendre els darrers 30 anys de lluita sindical.
 
- Quina part del llibre parla de l'Ebre?

- Agustí: Jo vaig arribar aquí amb 20 anys perquè a casa meva volien que estudiés. La meva primera manifestació va ser per Puig Antich, l'any 74. Llavors vaig dir que no volia estudiar més, que m'avorria obrir llibres, i vaig treballar i militar en plataformes anticapitalistes. Després vaig passar a la CNT, però com que hi havia tantes lluites internes me'n vaig cansar, després a l'Hospital em vaig presentar com a independent amb CCOO, però vaig durar tres mesos. Ens vam escindir i vam fer un grup autònom coordinat amb un grup de Barcelona. Amb la mili, vam fer un grup que es deia Sanitaris per la pau, que defensàvem l'ecologia, denunciàvem les petroquímiques... Després d'això vam muntar el col·lectiu de no afiliats, després el Col·lectiu de Treballadors Autònoms de la Sanitat (CAS), i del CAS va sortir el CATAC, on vaig anar pujant. Jo i altra gent ens vam escindir, vam fer una assemblea amb dues tendències i vam decidir anar amb CGT. A mi ja m'anava bé per la meva ideologia, però pensava que hi hauria baralles.

El que està clar és que les baralles i les hòsties han estat a tot arreu, perquè recordo el PSAN que uns deien que "cada terra fa sa guerra" i els altres donaven suport a HB. Això va passar al meu poble, el nucli de Roquetes era del PSAN i Ulldecona i Alcanar eren dels altres, que donaven suport a HB. Totes aquestes històries de l'esquerra que sempre estem barallant-nos i la dreta se'n va fotent de nosaltres. A les Terres de l'Ebre vaig participar en la lluita contra el mini-transvasament i la marxa antinuclear, mai no vaig deixar de col·laborar allà baix però menys. També hi ha històries de quan era menut i dels capellans, o del primer ajuntament democràtic del meu poble, que no hi tinc cap afinitat ideològica però van donar el sou de tots els regidors per fer unes piscines. Jo només recordo de polítics honrats estos i el David Vidal de Reus.

- ...

- Agustí: A més, vaig militar a les Joventuts Llibertàries amb Pau Ricomà, que ara és alcalde de Tarragona. Li deien Vito, de Pablito. Jo recordo una anècdota molt bona quan es van començar a formar grups de gais i el Vito va dir que havíem de deixar-los el local. Vaig dir que sí, però que havíem de fer una assemblea per decidir-ho i van baixar els vells de Falset i de Sant Jaume i d'allà baix que tenien la mentalitat de la guerra. "I aquesta gent qui són?", van dir. "Els maricons, home, els maricons", vam respondre. "I aquesta gent què vol fer un sindicat o un cabaret?", van preguntar. Perquè es vegi la diferència de mentalitat de la generació dels que teníem 20 anys i la gent que venia de la guerra, que eren molt revolucionaris però en algunes coses no tant.

- Al llibre s'hi parla de sindicalisme de trinxera. Per què és important posar en valor les persones que han participat d'aquesta mena de sindicalisme?

- Agustí: Jo vaig començar a treballar a Joan XXIII al 1977.

- Xavi: Hi ha dues etapes, de quan l'Agustí comença a participar de les plataformes anticapitalistes i com es coïa l'oposició antifranquista a la ciutat i el paper que hi jugaven el PSUC i els partits que estaven més a l'esquerra, i després quan entra a treballar a l'Hospital ja comença a ser protagonista del sindicalisme i comença a construir una nova resistència al nou règim.

- Agustí: Al llibre no hi surten tots els lluitadors anticapitalistes, sinó els que jo recordo. Amb la CNT vam col·laborar molt amb els trotskistes i amb el PCE(i), que eren stalinistes 100%.
 
- El llibre també serveix per donar testimoni a les següents generacions d'activistes i militants dels moviments socials i sindicals?

- Xavi: Hi ha un buit generacional, tota la gent que va viure la transició de jove va viure després un període de desmobilització brutal. Els 80 i 90 són un desert, una llarga travessia, i després a partir dels 90 sorgeix una nova generació que són els que estan protagonitzant ara les lluites, aquests nous moviments socials: l'ecologisme, el moviment okupa... Per tant, la figura de l'Agustí és interessant perquè la gent que fa 20 anys ha assumit un protagonisme o una actitud activa en les lluites socials doncs vegi que hi ha gent que abans que ells ho van donar tot en una conjuntura de dictadura que eren moments molt més durs que els d'ara. No tots els que van viure la transició van estar d'acord amb el que va succeir després, sinó que hi ha gent que durant la dictadura i després de la dictadura va continuar lluitant pel mateix, unes lluites que són vigents avui dia. És el fil roig de la història, en aquest cas local.

- Agustí: Crec que l'important és saber al lloc on ets. Si ets en una lluita, ets en un costat d'una barricada. Pots passar de CNT a CGT, de CGT a CATAC, de CATAC a Co.Bas... El que no pots passar és de CGT a CCOO, de l'LCR al PSUC com algú va passar. La barricada és aquí, o ets o no ets. Ahir parlava amb un que va ser alcalde del meu poble i que té més de 80 anys i em va dir que estava a la UGT. Primer es va fer rector, després es va fer de plataformes i després de l'OIC, i ara a la UGT i socialista. El que no entenc jo és canviar de barricada. Si unes sigles no són vàlides per a la teva lluita, a fer la mà que diuen els valencians. Però és important saber el lloc on estàs en cada moment.

- Com veu ara mateix la sanitat pública a Tarragona?

- Agustí: La sanitat pública a Tarragona amb pandèmia o sense és la mateixa, si no hi hagués privatitzacions i la Xarxa Santa Tecla i posessin més personal i material, s'agrava. I amb l'excusa de les llistes d'espera contracten privades i això. Jo encara tinc gravats aquí al cap els 600.000 euros que la Tecla deu a Joan XXIII, i que no els pagarà perquè els dirigents de l'ICS no ho han sabut reclamar. Des de 2017 jo estic criant gallines i gossets, col·laboro amb CGT Terres de l'Ebre, però amb pandèmia o sense pandèmia el problema és el mateix, la privatització i maltractar els treballadors.

- I com veu la sanitat pública a l'Ebre?

- Agustí: Allà igual que aquí però pitjor perquè som el Magreb. El que passa és que allà són SAGESSA i sucursals de SAGESSA. El problema és el sistema sanitari català, que ve de quan ens van passar les transferències i al País Basc van fer públic-públic i privat-privat i aquí no, van muntar consorcis i tots els partits hi van estar d'acord, començant pel PSUC, passant pels socialistes i Esquerra. Quan els de les plataformes i la CNT vam dir que el PSUC eren uns traïdors, sí, van ser uns traïdors.

- Xavi: Tenim un relat de la transició escrit pels grans protagonistes d'aquesta reforma política i no podem permetre el que ha passat durant aquests 20 anys, que tota la gent que ha perdut la guerra s'ha anat morint i hem perdut una riquesa de memòries i d'experiències. Aquest llibre vol ser una crida a què la gent com l'Agustí, que ara s'han jubilat, que trenquin el relat del que va ser la transició democràtica i que expliquin el que realment va succeir. El que hi va haver va ser un pacte entre el franquisme i els líders de l'oposició perquè tot quedés atado y bien atado, és important que aquestes veus quedin pel futur.