Xavier Graset: 'Qui és el sobirà? El poble català o el Tribunal Constitucional?'

 

Som 500 metres més enllà d'on érem, però tampoc gaire més lluny. La política té molta litúrgia, tacte i gest, i també molta musculatura. El que es va fer va ser aprovar pel ple les conclusions ja aprovades en comissió. Sobre contingut, som on érem. La rellevància la té l'escenari. I aquí també hi va haver la gestualitat dels que hi estaven en contra, la sortida del Parlament dels diputats del PP i de Ciutadans.

 

Al final som on hem estat sempre. Qui té la legitimitat per actuar? Qui és el sobirà? El poble català o el Tribunal Constitucional? Qui mana més? A les urnes mana la ciutadania catalana votant uns partits que tenen uns programes que no s'amaguen o mana més un Constitucional amb uns membres prorrogats i marcats? Amb l'estricta llei, les normes del joc les ha de marcar el Constitucional, però...

 

Tot depèn de com es llegeixi la Constitució. Hi ha experts que diuen que la carta magna permet exercir aquest dret a l'autodeterminació. Però com que la lectura que en tenim és més constrictiva, no és un marc que contempli l'exercici d'aquest dret sinó que és una paret contra la qual hi anem rebotant i sempre hi rebotarem, llevat que tibem la corda i, o bé s'asseu a la taula algú que vulgui parlar o que faciliti, com al Regne Unit, fer un referèndum pactat; o es tiba la corda del tot i se salta la paret, que serà difícil.

No sé si li facilita o facilita l'entesa perquè hi hagi govern a Madrid. Si alguna cosa s'ha demostrat és que els partits espanyols coincideixen en la unitat de l'Estat més que en l'alarma econòmica.

 

No ho sé. He estat corresponsal a Madrid durant set anys i la meva impressió és que, si el tema català no existís, veuria més unes terceres eleccions que no pas un govern. Si el full de ruta fos més apaïsat, aniríem a terceres eleccions. L'única cosa que les pot frenar és el factor català, que ja va provocar les segones i ara poden evitar les terceres.

 

És fàcil fer-ne la lectura que ha baixat la febrada per la por que l'acte sigui menys massiu. Aquests mesos hi ha hagut gent que s'ha engrescat amb la idea del referèndum pactat, com ara En Comú Podem, que ho veu com una opció millor que no pas tirar pel dret.

 

És una mica el de sempre, els catalans som com una somera que va donant voltes a la sínia des de fa més de 300 anys, però la realitat és molt tossuda.

 

Són dues cultures polítiques molt diferents les que hi ha a Catalunya i a la resta de l'Estat. I els catalans pensem que sempre hi haurà algú a l'altre costat, però la realitat és tossuda. Potser continuarem donant voltes a la sínia per acabar constatant que no hi ha manera d'entendre'ns. El perfil d'una Espanya més pactista i plurinacional costarà molts anys que arribi, si és que arriba mai. Sempre pensem que aquest és un problema conjuntural però, amb el pas dels anys, arribes al convenciment que és estructural. Les coses no canviaran: o t'hi avens o bé saltes la paret.

 

El cap de setmana vinent hi ha el canvi al secretariat de la CUP, però crec que el gest de la setmana passada també serveix per facilitar les coses amb el soci parlamentari, tot i que els pressupostos es negociaran d'una altra manera, amb una escenificació més clara de diàleg.

 

S'havia dit que en algun moment hi hauria una declaració, però és cert que de declaracions tampoc viu l'home. El que necessites és que et rebin i que et reconeguin. Catalunya necessita que la mirada dels altres canviï, que sigui diferent. És veritat que hi ha molt de joc brut. És gairebé impossible poder expressar amb normalitat democràtica una aspiració legitima.

 

No pots manifestar una aspiració política com la independència perquè l'Estat fa servir totes les eines que té a l'abast, les netes i les brutes, per contrarestar-te. Tant se val que presentis el Vae Victus o els Pastorets a Noruega; sempre hi haurà algú de l'ambaixada per dir-te que el món és d'una altra manera. Tenen una sèrie de recursos per torpedinar de manera bruta unes idees defensades pel Parlament i les urnes.

 

Potser és més important la mirada del veí del replà, de l'escala. Els polítics s'omplen la boca dient que s'ha d'eixamplar la majoria social, doncs no sé de quina manera, però potser és més important la mirada i l'entesa de tots els catalans més que la internacional. És veritat que la pressió exterior pot servir per forçar que hi hagi un altre marc que no sigui l'estrictament constitucional. Hi ha gent a Espanya que entén que la solució passa perquè la gent pugui dir-hi la seva a les urnes, amb tots els ets i uts.

 

Possiblement, Lluís Llach; m'ha semblat tota una descoberta, amb una capacitat de treball fins i tot superior a la de la gent dedicada a la política i amb una elevada capacitat engrescadora. Una persona acostumada a treballar molt amb les paraules. Però en general, a aquells que es dediquen a la política jo els agraeixo que tinguin l'educació, la bondat i la il·lusió, defensin el que defensin, perquè al final s'estan dedicant als altres.

 

Em va impactar el que en el seu moment va fer Artur Mas. També vaig entrevistar en aquesta fase Carles Puigdemont quan era alcalde i president de l'AMI, i el canvi d'un dia a l'altre va ser sorprenent.

 

Potser és que tots plegats, els que no som de Girona, l'hem acabat descobrint. Potser també per aquesta manera de fer, més propera que tenen els alcaldes, i també perquè és periodista i té un domini del llenguatge que és agraït. M'agraden molt les veus com la de Barack Obama, que fa grans discursos, i valoro l'enginy de gent com Pablo Iglesias, que té recursos i quan parla gairebé sembla un cantant de rap. També Miquel Iceta i la seva capacitat irònica estan fora de dubte. El Joan Tardà té un llenguatge més planer i això fa que el seu discurs guanyi molt. Però n'hi ha altres que tenen altres magnetismes; fins i tot Inés Arrimadas fa servir una dolcesa de discurs que hem vist contraposada a la duresa de Xavier García Albiol.

 

Som un país amb èpica, però potser hem renunciat a l'èpica per la qüestió pràctica. Amb aquesta idea de convèncer que la independència pot ser bona per a tots els catalans, pensin el que pensin, s'ha hagut d'eixamplar el discurs, fer-lo més econòmic, i això ha rebaixat l'aspecte identitari per ser defensat des de la múltiple identitat. Potser ens hem oblidat una mica de l'èpica, però és cert que els discursos funcionen millor quan hi ha una implicació i una part de relat personal barrejat amb les pròpies idees.