Dimarts, 11 de Maig de 2021

El socialisme català

02 de Juny de 2014, per Sebastià Barrufet

El resultat de les eleccions al Parlament  europeu del 25 de maig van donar un resultat nefast al socialisme espanyol i català. Mentre el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, convocava un Congrès Extraordinari anunciant  la seva dimissió, el primer secretari del PSC, Pere Navarro, es resistía en el seu lloc convocant un Consell Nacional, que ell controla.

Els crítics del PSC semblen disposats a fer el pas de desmarcar-se del partit. Un grup d'exconsellers i exdirigents socialistes han difós  un manifest en què anuncien l'"activació" d'un "moviment polític socialista" al marge del PSC, que haurà de prendre cos en l'assemblea que celebrarà al juliol. Entre els firmants del document hi ha Montserrat Tura, Joaquim Nadal, Marina Geli, Antoni Castells, Pia Bosch, Maria Badia i Manel Nadal. L'associació Avancem, que lidera Joan Ignasi Elena, no ha subscrit el text i manté el seu propi full de ruta.

L’actual direcció del socialisme català no compleix amb allò que va dir que no posaria pals a les rodes a l’exercici del dret a decidir. El PSC sorgit dels acords entre la Federació del PSOE a Catalunya, del PSC Congrés i  del PSC Reagrupament  ha quedat diluït amb pocs mesos per les decisions de l’actual direcció, i, segons totes les enquestes, va camí de convertir-se en un partit amb poca presència decisiva al país.

Aquestes eleccions  europees les va guanyar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), com s’ha comentat 78 anys després d’aquelles del 1936. (El front d’esquerres).

Si Catalunya assoleix la independencia, proposit amb moltes possibilitats, és probable que el partit d’Oriol Junqueras, ERC, passi a ser hegemònic a Catalunya, com ja ho va ser els anys 30.

Penso que a ERC hi han anat a parar molts vots socialistes partidaris de l’autodeterminació, decebuts de l’actual dirección del PSC. Aquesta dirección potser passarà a convertir-se en una mena de federació catalana del PSOE, si la próxima direcció federal  els accepta.

El meu pare, Pau Barrufet Veciana, va presidir una de les associacions  locals i comarcals que els dies 17, 18 i 19 de març de 1931,  al barri barceloní de Sants,  van participar en la fundació d’ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA, junt  amb  l’Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluis Companys  i el grup L’Opinió de Joan Lluhí. Recordo que comentava   els  canvis estratègics que  van sofrir els votants  sociaistes  al llarg d’aquells anys 30. Per exemple, els catalans socialistes  partidaris de l’autodeterminació  que van fundar la histórica Unió Socialista.

La Unió Socialista de Catalunya (USC) va ser un partit polític català d'esquerres fundat el 8 de juliol de 1923 a partir d'una escissió de la Federació Catalana del PSOE. Defensava un socialisme reformista, no gaire allunyat del que proposava  el  PSOE  a nivell social, si bé amb una major sensibilitat per  la problemàtica nacional catalana, defensant el dret a l'autodeterminació.

A partir del 1931 inicià una estreta col·laboració amb l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit hegemònic al Principat.. L'estiu del 1933 provà la fusió amb la Federació del PSOE al Principat, però el projecte fou frustrat des de la direcció estatal del PSOE. Amb tot, la USC en sortí reforçada. A les eleccions generals espanyoles de 1936 participà en el Front d'Esquerres.

Molts pensem que  la història no es repeteix, però  a vegades  hi pot  haver variables o distints factors que són similars, a vegades  intentem trobar  paral·lelismes o punts de convergència entre alguns fets per extreure lliçons o per comparar-los. Per exemple:

Els atacs constants cap a la nostra manera de ser, cap a les nostres senyes d’identitat, cap a la nostra llengua, cap el que significa ser  català, que s’estan repetint  darrerament,  ens poden recordar temps llunyans, com els del Conde-Duque de Olivares, Felipe V i Quevedo. Però si ens ho mirem amb ganes de fer coses noves, encara  que sigui repetint  fets històrics, si de veritat volem sortir d’un atzucac, hi ha exemples que cal aprofitar.

Pablo Iglesias, assot de la dreta, l’esquerra i l’esquerra de més enllà, va presentar fa pocs mesos el Partit/Plataforma/Moviment anomenat Podemos. El jove professor de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid, estrella mediàtica emergent en les tertúlies polítiques a Cuatro i la Sexta,  es postula com el cap més visible d’un projecte que brilla com si fos nou i fa olor de vell. Si entenem la política moderna com l’exercici de gestionar les contradiccions inherents a la seva existència, Podemos neix amb un llarg camí per recórrer. De moment  ja ha obtingut cinc escons al Parlament europeu.

El PSC de Reventos i Obiols tenia dues ànimes: la catalana i l’espanyola, en això va raure bona part del seu èxit. Tanmateix, les coses ara són molt diferents. Probablement  l’ànima española será absorbida per Podemos i la catalana per una formació molt semblat a Unió Socialista. Temps al temps.

Sebastià Barrufet és periodista.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges