El gol de capçalera

Faltaven 28 segons i la pròrroga semblava ja embolicada. El Barça va badar per darrere la porteria i la bola somiada, ben tova, centrada i sense cap rival fent nosa, va quedar al davant de Jordi Garcia (Reus, 1973) amb Octavi Tarrés indefens sota els pals i sense estic perquè el mateix Garcia, murri, li havia arrabassat l'eina “involuntàriament, en un xoc”. Amb sang freda, el veterà la va clavar al fons de la xarxa amb mestria. “Vaig passar la bola al company de darrere de la porteria i vaig tirar enrere ràpidament perquè faltaven pocs segons. De sobte, tenia la bola sol al davant del porter. Vaig marcar i ho vaig celebrar mirant al públic del Reus. Va ser un gol molt important, tant que tinc la foto al capçal del llit.” Agenollat, va cridar, va embogir, va tocar el somni perseguit: la copa i contra el Barça, l'etern i gegantí rival del Reus en el derbi de derbis. Un gol que va entrar de ple en l'imaginari del club. L'equip roig-i-negre havia empatat dos cops amb els gols de Lluís Teixidó que van neutralitzar els del Negro Páez i de Ramon Benito. Parafrasejant Piqué i Puigdemont, amb ell, amb Lluís Teixidó, va començar tot, perquè l'osonenc va marcar un abans i un després de títols en el club. En la semifinal, el Reus va derrotar el Vic per 3-2 i es va venjar de la derrota en la mateixa eliminatòria de la copa Reus 2005, en la qual Garcia no havia pogut jugar per lesió.

L'històric equip del Baix Camp no guanyava la copa des del 1984 a Tenerife –4-1 contra el Liceo–amb els Alabart, Ibarz, Alegret, Llonch, Zabalía, Tito Mor, Salvat, Salvadó i Sentis. Garcia, defensa incansable acostumat a jugar mitjanes de minuts molt altes i que també veia porteria amb relativa facilitat, era conscient que acabava d'entrar a la història del Reus. El 13 de març farà deu anys. El partit va començar amb 30 minuts de retard per culpa d'una paella popular que es va fer al mateix pavelló al migdia. Coses de l'hoquei sobre patins. La pista es va haver d'eixugar amb vinagre per evitar que rellisqués, perquè primer s'havia netejat amb sabó. El Reus s'hi va sentir més còmode. “El Barça no volia jugar en aquelles condicions i nosaltres teníem molt clar que sí que havíem de jugar”, recorda Garcia amb ironia conscient que la inestabilitat de la superfície perjudicava l'equip més tècnic. L'entrenador campió va ser Albert Folguera, que va deixar empremta tot i estar pocs mesos a la banqueta i es va quedar a les portes del títol de la copa d'Europa.

El títol de Lloret va cicatritzar ferides. Viscudes pel mateix Garcia en uns anys en què l'equip no competia prou bé cada cop que era favorit o acaronava l'èxit. A Blanes 1998, per exemple. En l'embrió de la copa actual jugada en una fase final de quatre equips, l'equip del Baix Camp guanyava per 2-0 el Noia en la semifinal i faltaven cinc minuts. El conjunt de Sant Sadurní, posterior campió, va igualar el partit amb orgull i amb un jove de 17 anys que es deia Pedrito Gil i que va revolucionar el seu equip instruït per Manel Barceló. En la tanda de penals infinita, Jordi Molet, que ja estava fitxat pel Reus per l'any vinent, va marcar el penal decisiu. El 1999, a Alcobendas, el Reus va fer fora el Flix en els quarts i tenia la semifinal encarrilada per 2-0 contra el Vic. La segona part va ser fatídica i els osonencs, posteriors campions, els van passar per sobre. “Quan arribava la copa teníem sempre una sensació de pressió. A Lloret, però, el fet d'haver guanyat el Vilanova de Domínguez i Vadillo ens va alliberar i vam jugar la final molt tranquils.”

Malauradament, el Vilafranca de Jordi Garcia tot un inici de temporada espectacular en l'OK Lliga, el millor de la història, no va poder segellar un bitllet per a la copa de Reus. “Se'ns van lesionar alhora Rocasalbas i Navarro i no hem pogut mantenir el ritme de jugar dues competicions a l'hora, perquè no hi estem acostumats i tenim una plantilla curta. Però estem vius en la CERS i tenim una gran il·lusió per la tornada de quarts contra el Reus. Sempre és menys difícil fer alguna cosa en la CERS malgrat que hi ha gran equips que no pas en la copa amb el Barça i el Liceo.” Per una qüestió esportiva combinada amb l'afegit emocional per tractar-se de Reus i també pel fet que la seva germana treballa a Reus, Esport i Lleure, l'entitat que organitza els esdeveniments al Pavelló Olímpic, no jugar la copa suposa un cop dur per a Garcia: “Marxaré amb la família. No podria suportar veure-ho en directe a Reus sense jugar-hi.” En tot cas, el seu favorit és el Barça i situa el Liceo i el Vic en el segon lloc de la graella. La resta?: “Dependrà del moment de forma en què arribin a la competició.”