-
Es compleixen quatre dècades del primer ascens del CF Reus Deportiu a la Segona B
CF Reus Deportiu
Aquesta ha estat una temporada ben atípica pel que fa al futbol, i especialment a casa nostra. La falta d'aficionats als camps a causa de la pandèmia, la reestructuració de l'antiga Segona B i l'absència de cap equip de la nostra ciutat en aquesta categoria, fa que l'enyorança del primer ascens del CF Reus Deportiu a la categoria de bronze del futbol estatal guanyi importància en el record de molts ganxets.
ADN reusenc
Ara fa 40 anys d'aquell ascens que es va acabar certificant el 21 de juny de 1981 amb un equip amb un clar ADN reusenc amb jugadors com Santi Juncosa, Ramon Masqué, Joan Ros, Antoni Pubill, Ferran Solé, Juanito Pérez, Miquel Pellicer o fins i tot el menorquí Andreu Capó que gràcies als seus set anys de presència a la nostra ciutat, era un reusenc més.
Aquell ascens no va ser fruit de la casualitat. El club ja feia temps que apostava per un equip competitiu que lluités per assolir una fita mai vista a Reus. Feia anys que es treballava en aquesta línia com ho demostra el fet que en la temporada 1978/ 1979 l'equip quedés tercer i en la 1979/ 1980 aconseguís el subcampionat per darrere l'Andorra.
El campionat
Cal recordar que en aquells temps la Tercera Divisió era una categoria amb més nivell que l'actual, però any rere any, la RFEF va crear grups que representessin a cada comunitat autònoma, fet que en rebaixava l'exigència. Cal tenir en compte que fins a la temporada anterior en el grup que jugava el CF Reus hi havia equips catalans, però també n'hi havia del nord del País Valencià i de l'Aragó. Justament, la temporada 1980/ 1981, va ser la primera en què el grup cinquè de la Tercera Divisió només hi va haver equips del Principat.
Aquell any, el Reus va haver de competir amb equips tan afamats avui en dia com el Girona, i alhora, amb altres que ara no passen pel seu millor moment com La Cava, el Canovelles o el Malgrat. Ara bé, la lluita pel campionat la va tenir amb el Figueres i el Badalona. Els de l'Empordà ja havien estat el rival de la temporada anterior en què el Reus va quedar segon i el Figueres tercer. El final de temporada de la 1980/ 1981 va ser molt emocionant. A la penúltima jornada el Reus i el Figueres anaven al capdavant de la classificació amb 52 punts i els seguia el Badalona amb 51. Tots tres s'havien de disputar les dues places que permetien jugar les eliminatòries d'ascens a Segona B.
El Reus en tenia prou empatant l'últim partit al camp de l'Olot per aconseguir una plaça de promoció, però li calia guanyar per assegurar-se el títol de lliga. L'última jornada es va jugar el 24 de maig de 1981 en horari unificat. El Badalona era qui més difícil ho tenia. Havia de guanyar i esperar l'ensopegada del Reus o del Figueres, però els badalonins van acabar perdent al camp del Júpiter per 1 gol a 0. Els aficionats del Badalona, que omplien el camp de la Verneda, es van emportar una gran decepció, i més si es té en compte que ni la UE Figueres ni el CF Reus van guanyar els seus respectius partits.
El Figueres va perdre al camp del Barcelona Aficionats per 1 a 0, i per aquest motiu els empordanesos van celebrar amb eufòria el gol del Júpiter al minut 78, que els va permetre jugar l’eliminatòria d'ascens a Segona B, tot i la derrota. El Reus va tenir clar des del primer moment que amb l'empat en tenia prou. Es va defensar i va perdre tant de temps com va poder, fet que va fer que el partit no fos gaire atractiu, però si molt emocionant.
El "play-off"
Les ensopegades del Figueres i del Badalona van fer que el Reus no tan sols aconseguís la plaça de play-off sinó que amb l'empat en va tenir prou per proclamar-se campió. Va ser el primer títol de lliga del CF Reus, posteriorment n'aconseguiria un altre a Tercera la temporada 2006/ 2007 al camp del Balaguer i el de Segona B la temporada 2015/ 2016 a Cornellà. Però per arribar a la glòria calia superar dos esculls més en les eliminatòries d'ascens.
El primer va ser l'Aranjuez. L'equip madrileny va quedar campió del seu grup i tenia un atac temible que havia aconseguit fer 83 gols durant la temporada regular. Conscient d'això, el míster reusenc Josep Juncosa, anava a Aranjuez amb la idea de protegir a pany i forrellat la porteria sempre ben defensada pel mític Capó. Com calia esperar, l'Aranjuez va atacar amb insistència la porteria roig-i-negra, però el Reus va ser capaç d'arribar amb l'empat a zero al descans. Els nervis i el cansament es van anar apoderant dels locals. Tan sols faltaven 13 minuts per la conclusió quan Juanito Pérez va fer el 0 a 1.
El gol reusenc va fer que els locals es llancessin a un atac esbojarrat que va facilitar els contraatacs del Reus. Pellicer va aprofitar una bona ocasió per fer el 0 a 2 al minut 82 i va deixar l'eliminatòria pràcticament decidida. En el partit de tornada les grades del municipal reusenc es van omplir com mai per veure com el Reus superava la primera eliminatòria d'ascens. El resultat del partit d'anada va fer que el Reus tornés a fer un partit defensiu davant d'un Aranjuez que ja no atacava amb la mateixa fe que havia demostrat al seu camp. El gol de Masqué al 57 va fer que els madrilenys perdessin tota esperança i el Reus va passar l'eliminatòria per un global de 3 a 0 davant l'alegria dels aficionats roig-i-negres.
L'Arosa gallec
El segon i últim rival en aquella fase d'ascens va ser l'Arosa gallec. De nou el primer partit es va jugar fora i de nou la tàctica de Juncosa anava encaminada a no rebre cap gol, i així hauria estat si un mal rebuig d'un defensor reusenc no hagués despistat Capó, per acabar la pilota al fons de la porteria. Va ser una llàstima perquè el Reus havia controlat bé la primera part, però el gol de l’Arosa va fer que els gallecs es llancessin a l'atac a l'inici de la segona part per buscar una renda més àmplia. Només les miraculoses intervencions de Capó van evitar cap gol més i el Reus va tornar de Galícia amb un resultat esperançador.
El 21 de juny es va jugar el definitiu partit de tornada. L'estadi registrava un ple absolut amb uns 7.000 espectadors, una xifra que va ser possible al fet que encara no hi havia cadires en totes les grades. Els aficionats reusencs van embogir quan abans d'arribar al primer minut de joc Masqué feia el primer gol i alguns aficionats saltaven al terreny de joc per celebrar el matiner gol.
L'eliminatòria ja estava igualada, però els nois de Juncosa, esperonats pel gol, atacaven insistentment la porteria de l’Arosa i Santi Juncosa va marcar vuit minuts després, però el gol va ser anul·lat per fora de joc. En canvi, no va ser anul·lat, tot i les protestes dels gallecs, el gol que va marcar Ros als 16 minuts, aconseguint capgirar l'eliminatòria en tan sols un quart d'hora. A partir d'aquest moment el Reus es va sentir molt més còmode defensant l'avantatge i cedint el domini a l’equip gallec que va ser incapaç de fer cap gol.
A l'inici de la segona part, el Reus va tornar a portar la iniciativa per intentar acabar de rematar la feina. Pellicer va tenir una bona ocasió de fer el tercer gol, però qui va acabar marcant al minut 62 va ser de nou Masqué, qui amb una gran jugada personal va acabar ensorrant l'equip gallec. El 3 a 0 ja no es va moure, i quan l'àrbitre va xiular el final del partit hi va haver el lògic esclat d'alegria. Alguns jugadors i el president de llavors, Salvador Batlle, van ser passejats a les espatlles dels aficionats que van envair el camp mentre es feien petar traques i es llençaven coets.
L'eufòria va anar més enllà de l'estadi i poc més tard va omplir de color els carrers de la ciutat. Fins i tot, les festes de Sant Pere d'aquell any van estar clarament marcades per aquell ascens històric que recordem amb nostàlgia i del que ara en celebrem els 40 anys.
La veu dels testimonis
Antoni Pubill va ser un dels jugadors que va viure el campionat 1980/ 1981 i la promoció de l'ascens, tot i que els dos últims partits de l’eliminatòria de l’ascens no els va poder jugar per patir una lesió. Des dels 12 anys portava jugant al CF Reus Deportiu, des de l'equip infantil al primer equip i la seva posició era de migcampista, un repartidor del joc.
Pubill respon a Reusdigital.cat, que mai oblidarà aquell ascens a Segona Divisió B, d'ara fa 40 anys. Confessa que "ha estat el moment més feliç de la seva vida futbolística", i ho agraeix, sobretot, a qui va ser l'entrenador, Josep Juncosa. Pubill recorda que el partit clau a casa, contra l’Arosa, el públic va ser un "jugador més" a l’estadi. L’exjugador guarda també un molt bon record de quan el CF Reus va ser campió d'Espanya d'aficionats, cinc anys abans.
Per la seva banda, Juanito Pérez, un altre exjugador del CF Reus Deportiu, que jugava de davanter i va viure aquella bonica experiència, expressa també tenir un gran record dels seus companys de l’equip, sobretot de l’entrenador Josep Juncosa. “Teníem un gran equip”, apunta Pérez amb un to emocionat. Segons ell, es va jugar unes eliminatòries amb l’Aranjuez i l’Arosa “d’un alt nivell”, en què el suport del públic va ser molt important.
En la mateixa línia, el president de llavors, Salvador Batlle, ha assegurat tenir un gran record de l'ascens de 1981, i tota aquella època, de la qual va ser president. Com Pubill i Pérez, l’expresident també opina que el públic present a l'Estadi davant l’Arosa, va ser el "jugador número 12". Batlle guarda un molt bon record dels jugadors d'aquella temporada, i opina que caldria fer més homenatges, com el que es va fer a l'entrenador Josep Juncosa de fa uns dies, amb la participació de més jugadors d’aquella fita que romanen entre nosaltres.
ADN reusenc
Ara fa 40 anys d'aquell ascens que es va acabar certificant el 21 de juny de 1981 amb un equip amb un clar ADN reusenc amb jugadors com Santi Juncosa, Ramon Masqué, Joan Ros, Antoni Pubill, Ferran Solé, Juanito Pérez, Miquel Pellicer o fins i tot el menorquí Andreu Capó que gràcies als seus set anys de presència a la nostra ciutat, era un reusenc més.
Aquell ascens no va ser fruit de la casualitat. El club ja feia temps que apostava per un equip competitiu que lluités per assolir una fita mai vista a Reus. Feia anys que es treballava en aquesta línia com ho demostra el fet que en la temporada 1978/ 1979 l'equip quedés tercer i en la 1979/ 1980 aconseguís el subcampionat per darrere l'Andorra.
El campionat
Cal recordar que en aquells temps la Tercera Divisió era una categoria amb més nivell que l'actual, però any rere any, la RFEF va crear grups que representessin a cada comunitat autònoma, fet que en rebaixava l'exigència. Cal tenir en compte que fins a la temporada anterior en el grup que jugava el CF Reus hi havia equips catalans, però també n'hi havia del nord del País Valencià i de l'Aragó. Justament, la temporada 1980/ 1981, va ser la primera en què el grup cinquè de la Tercera Divisió només hi va haver equips del Principat.
Aquell any, el Reus va haver de competir amb equips tan afamats avui en dia com el Girona, i alhora, amb altres que ara no passen pel seu millor moment com La Cava, el Canovelles o el Malgrat. Ara bé, la lluita pel campionat la va tenir amb el Figueres i el Badalona. Els de l'Empordà ja havien estat el rival de la temporada anterior en què el Reus va quedar segon i el Figueres tercer. El final de temporada de la 1980/ 1981 va ser molt emocionant. A la penúltima jornada el Reus i el Figueres anaven al capdavant de la classificació amb 52 punts i els seguia el Badalona amb 51. Tots tres s'havien de disputar les dues places que permetien jugar les eliminatòries d'ascens a Segona B.
El Reus en tenia prou empatant l'últim partit al camp de l'Olot per aconseguir una plaça de promoció, però li calia guanyar per assegurar-se el títol de lliga. L'última jornada es va jugar el 24 de maig de 1981 en horari unificat. El Badalona era qui més difícil ho tenia. Havia de guanyar i esperar l'ensopegada del Reus o del Figueres, però els badalonins van acabar perdent al camp del Júpiter per 1 gol a 0. Els aficionats del Badalona, que omplien el camp de la Verneda, es van emportar una gran decepció, i més si es té en compte que ni la UE Figueres ni el CF Reus van guanyar els seus respectius partits.
El Figueres va perdre al camp del Barcelona Aficionats per 1 a 0, i per aquest motiu els empordanesos van celebrar amb eufòria el gol del Júpiter al minut 78, que els va permetre jugar l’eliminatòria d'ascens a Segona B, tot i la derrota. El Reus va tenir clar des del primer moment que amb l'empat en tenia prou. Es va defensar i va perdre tant de temps com va poder, fet que va fer que el partit no fos gaire atractiu, però si molt emocionant.
El "play-off"
Les ensopegades del Figueres i del Badalona van fer que el Reus no tan sols aconseguís la plaça de play-off sinó que amb l'empat en va tenir prou per proclamar-se campió. Va ser el primer títol de lliga del CF Reus, posteriorment n'aconseguiria un altre a Tercera la temporada 2006/ 2007 al camp del Balaguer i el de Segona B la temporada 2015/ 2016 a Cornellà. Però per arribar a la glòria calia superar dos esculls més en les eliminatòries d'ascens.
El primer va ser l'Aranjuez. L'equip madrileny va quedar campió del seu grup i tenia un atac temible que havia aconseguit fer 83 gols durant la temporada regular. Conscient d'això, el míster reusenc Josep Juncosa, anava a Aranjuez amb la idea de protegir a pany i forrellat la porteria sempre ben defensada pel mític Capó. Com calia esperar, l'Aranjuez va atacar amb insistència la porteria roig-i-negra, però el Reus va ser capaç d'arribar amb l'empat a zero al descans. Els nervis i el cansament es van anar apoderant dels locals. Tan sols faltaven 13 minuts per la conclusió quan Juanito Pérez va fer el 0 a 1.
El gol reusenc va fer que els locals es llancessin a un atac esbojarrat que va facilitar els contraatacs del Reus. Pellicer va aprofitar una bona ocasió per fer el 0 a 2 al minut 82 i va deixar l'eliminatòria pràcticament decidida. En el partit de tornada les grades del municipal reusenc es van omplir com mai per veure com el Reus superava la primera eliminatòria d'ascens. El resultat del partit d'anada va fer que el Reus tornés a fer un partit defensiu davant d'un Aranjuez que ja no atacava amb la mateixa fe que havia demostrat al seu camp. El gol de Masqué al 57 va fer que els madrilenys perdessin tota esperança i el Reus va passar l'eliminatòria per un global de 3 a 0 davant l'alegria dels aficionats roig-i-negres.
L'Arosa gallec
El segon i últim rival en aquella fase d'ascens va ser l'Arosa gallec. De nou el primer partit es va jugar fora i de nou la tàctica de Juncosa anava encaminada a no rebre cap gol, i així hauria estat si un mal rebuig d'un defensor reusenc no hagués despistat Capó, per acabar la pilota al fons de la porteria. Va ser una llàstima perquè el Reus havia controlat bé la primera part, però el gol de l’Arosa va fer que els gallecs es llancessin a l'atac a l'inici de la segona part per buscar una renda més àmplia. Només les miraculoses intervencions de Capó van evitar cap gol més i el Reus va tornar de Galícia amb un resultat esperançador.
El 21 de juny es va jugar el definitiu partit de tornada. L'estadi registrava un ple absolut amb uns 7.000 espectadors, una xifra que va ser possible al fet que encara no hi havia cadires en totes les grades. Els aficionats reusencs van embogir quan abans d'arribar al primer minut de joc Masqué feia el primer gol i alguns aficionats saltaven al terreny de joc per celebrar el matiner gol.
L'eliminatòria ja estava igualada, però els nois de Juncosa, esperonats pel gol, atacaven insistentment la porteria de l’Arosa i Santi Juncosa va marcar vuit minuts després, però el gol va ser anul·lat per fora de joc. En canvi, no va ser anul·lat, tot i les protestes dels gallecs, el gol que va marcar Ros als 16 minuts, aconseguint capgirar l'eliminatòria en tan sols un quart d'hora. A partir d'aquest moment el Reus es va sentir molt més còmode defensant l'avantatge i cedint el domini a l’equip gallec que va ser incapaç de fer cap gol.
A l'inici de la segona part, el Reus va tornar a portar la iniciativa per intentar acabar de rematar la feina. Pellicer va tenir una bona ocasió de fer el tercer gol, però qui va acabar marcant al minut 62 va ser de nou Masqué, qui amb una gran jugada personal va acabar ensorrant l'equip gallec. El 3 a 0 ja no es va moure, i quan l'àrbitre va xiular el final del partit hi va haver el lògic esclat d'alegria. Alguns jugadors i el president de llavors, Salvador Batlle, van ser passejats a les espatlles dels aficionats que van envair el camp mentre es feien petar traques i es llençaven coets.
L'eufòria va anar més enllà de l'estadi i poc més tard va omplir de color els carrers de la ciutat. Fins i tot, les festes de Sant Pere d'aquell any van estar clarament marcades per aquell ascens històric que recordem amb nostàlgia i del que ara en celebrem els 40 anys.
La veu dels testimonis
Antoni Pubill va ser un dels jugadors que va viure el campionat 1980/ 1981 i la promoció de l'ascens, tot i que els dos últims partits de l’eliminatòria de l’ascens no els va poder jugar per patir una lesió. Des dels 12 anys portava jugant al CF Reus Deportiu, des de l'equip infantil al primer equip i la seva posició era de migcampista, un repartidor del joc.
Pubill respon a Reusdigital.cat, que mai oblidarà aquell ascens a Segona Divisió B, d'ara fa 40 anys. Confessa que "ha estat el moment més feliç de la seva vida futbolística", i ho agraeix, sobretot, a qui va ser l'entrenador, Josep Juncosa. Pubill recorda que el partit clau a casa, contra l’Arosa, el públic va ser un "jugador més" a l’estadi. L’exjugador guarda també un molt bon record de quan el CF Reus va ser campió d'Espanya d'aficionats, cinc anys abans.
Per la seva banda, Juanito Pérez, un altre exjugador del CF Reus Deportiu, que jugava de davanter i va viure aquella bonica experiència, expressa també tenir un gran record dels seus companys de l’equip, sobretot de l’entrenador Josep Juncosa. “Teníem un gran equip”, apunta Pérez amb un to emocionat. Segons ell, es va jugar unes eliminatòries amb l’Aranjuez i l’Arosa “d’un alt nivell”, en què el suport del públic va ser molt important.
En la mateixa línia, el president de llavors, Salvador Batlle, ha assegurat tenir un gran record de l'ascens de 1981, i tota aquella època, de la qual va ser president. Com Pubill i Pérez, l’expresident també opina que el públic present a l'Estadi davant l’Arosa, va ser el "jugador número 12". Batlle guarda un molt bon record dels jugadors d'aquella temporada, i opina que caldria fer més homenatges, com el que es va fer a l'entrenador Josep Juncosa de fa uns dies, amb la participació de més jugadors d’aquella fita que romanen entre nosaltres.
