Maria Martiañez: del bàsquet del Puigcerver al d’Oklahoma

Quina edat tenies i per què vas començar a jugar a bàsquet?

Als cinc anys, a l’Escola Puigcerver. Jo feia patinatge abans de començar amb el bàsquet, però els meus dos germans jugaven i bé, vaig voler fer el que ells feien. Des de llavors que jugo a aquest esport.

Quan vas fer el salt cap a un bàsquet més professional?

Quan jugava a minibàsquet a l’Escola Puigcerver, a sisè de primària, em van escollir per primer cop per jugar a la selecció catalana. Per a mi això va ser una cosa important perquè hi vaig estar durant cinc anys, quan en teoria només en dura tres. En aquest període he aconseguit cinc medalles: dues d’or, dues de plata i una de bronze. També em van agafar del Programa de Detecció i Perfeccionament (PDP). Després vaig començar a jugar al Club Bàsquet Sarrià de Barcelona, en un nivell més alt. I posteriorment he jugat al Segle XXI, equip amb el qual he arribat més lluny. 

Explica’ns com ha sigut el teu pas per la selecció espanyola.

Després del campionat ‘mini’ de la selecció catalana feia sisè de primària. Aquell estiu ja em van agafar per una concentració, juntament amb 40 nens i nenes de tot arreu. Des de llavors m’han escollit cada any, i he compartit l’estada estiuenca amb unes quinze persones. Als 14 anys vaig fer el primer torneig internacional. Als 15 en vaig fer un altre, i un any després no vaig poder anar a la selecció a causa d’una operació al turmell. L’any passat vaig anar al Campionat del món, i aquest any, amb la selecció espanyola havia d’anar al Campionat d’Europa, però m’ho ha impedit una lesió al peroné.

Com ha estat l’experiència de viure fora de Reus des de tan jove?

Vaig anar a Barcelona als 13 anys, i bé, al Segle XXI estudiàvem, dormíem, jugàvem a bàsquet... L’estada en aquest centre només dura quatre anys, des de tercer d’ESO fins a segon de Batxillerat. Jo he acabat aquest any.  L’equip Segle XXI està format per jugadores de tota Espanya. L’avantatge que tenia jo era que la majoria de caps de setmana podia anar a casa, cosa que moltes de les noies que eren de fora no podien fer. Això ha facilitat la meva adaptació, i al final es crea com una petita família amb totes les companyes. Al principi sí que era molt diferent a la meva vida normal a la Selva o a Reus, però fent el que t’agrada i convivint amb amigues teves t’acabes acostumant i ho gaudeixes molt.

Has hagut de fer la selectivitat per anar als Estats Units?

Per anar als Estats Units no cal, però la vaig fer igualment. El que havia d’intentar era treure bona nota a la part comuna perquè no caduca i, si tornés, ja la tindria feta. D’assignatures específiques només en vaig fer una, la que portava millor, bàsicament per pujar nota. La selectivitat em va anar bé, tenint en compte que feia una assignatura menys que la gent normal. Vaig treure una nota de 9,25 sobre 14.

Com has aconseguit aquesta oportunitat?

Després del campionat cadet, que ja és l’últim de la selecció, em van trucar d’una universitat d’Estats Units i em van començar a proposar el tema de la beca. Això va ser abans de començar primer de Batxillerat. Llavors vaig parlar amb l’entrenador d’aquí, que també m’ajudava en tot això. L’estiu següent, em van convidar a visitar la universitat, l’Oral Roberts University, a Tulsa, Oklahoma. Ells et paguen dos dies per anar a veure-la, així que vaig estar allà amb els meus pares i vam visitar el campus. Quan vaig tornar, al novembre, vaig firmar el contracte i des de llavors que ja hi sóc.

En què consisteix aquesta beca?

La beca dóna per tot: l’estada allà, el curs acadèmic i el bàsquet. Em paguen tot el que és la roba, sabatilles... Tot l’equip esportiu que necessiti. La beca inclou els quatre anys de carrera o tres anys i un de màster, depenent del que es vulgui fer. També t’ofereixen facilitats pel menjar.

Quina carrera universitària faràs?

Allà estudiaré fisioteràpia.

En quin equip i lliga jugaràs?

És l’equip de la universitat, l’Oral Roberts University. Jugaré a la primera divisió, a l'NCAA, que és la màxima lliga universitària que hi ha als Estats Units.

Quina diferència d’entrenament hi haurà respecte el que feies a Barcelona?

En teoria no hi haurà gaire diferència amb el que feia a la Blume, la residència del Segle XXI, perquè a Oklahoma el que fan és començar a entrenar a les 7 del matí, després van a la universitat i crec que al migdia o tarda tornen a fer una hora o dues d’entrenament. Això era el que feia jo més o menys, entrenava a les 7 del matí fins les 9, anava a l’institut, dinava i a dos quarts de 5 de la tarda tornàvem a tenir un segon entrenament, així que l’horari és molt semblant. Als Estats Units, el que canvia molt és el tema físic, ja que el treballen molt més que aquí.

Has rebut ofertes d’altres universitats?

En vaig tenir dues més. No són gaires, la veritat, hi ha gent que en rep 10 o 15. Et poden oferir tota la beca o parts, però a mi em van oferir la beca sencera, tant l’Oral Roberts University com les altres dues universitats.

Què esperes d’aquest pròxim any?

Vull aprendre com juguen els americans perquè és molt diferent de com juguem aquí. Allà la lliga canvia molt i jo el que vull és aprofitar per jugar contra gent diferent i en una lliga diferent. El que espero és jugar minuts, tot i que les noies de primer any no juguen tant, ja que aquest equip és de jugadores formades pels quatre anys d’universitat i són les que juguen més normalment. Tot i això, a mi em van dir que jugaria. No se sap... Després d’aquests quatre anys no sé que faré, però espero aprofitar aquesta oportunitat al màxim i que em vagi tot molt bé.

Parla’ns sobre les teves expectatives de cara al futur, penses guanyar-te la vida jugant a bàsquet?

Es que és molt difícil, perquè el bàsquet femení... Guanyar-te la vida d’això o ets la millor del món i cobres un bon sou o no pot ser. Jo vull jugar a bàsquet fins que pugui, fins als 30 o quan sigui, però si veig que tampoc dóna per viure doncs arribarà un dia que també ho deixaré. Si no puc no m’hi dedicaré professionalment... Per això molta gent anem als Estats Units, per poder fer una carrera i jugar alhora, perquè a Espanya compaginar les dues coses és molt difícil. Si jugues a la millor lliga d’Espanya, que és la lliga femenina U1, entrenes matí i tarda i no pots anar a la universitat, és impossible. La gent opta per anar fora perquè t’ho compaginen perfecte per estudiar.

Jugar a bàsquet durarà fins quan pugui. Quan torni d’Estats Units no crec que jugui aquí, espero jugar per Europa. I a la selecció espanyola... Agafen només a dotze persones per a l’absoluta, no crec que arribi però bé, també és un objectiu poder jugar a la lliga espanyola, no ho descarto.

Alguna anècdota o record de dins la pista que guardis?

A mi em va quedar molt marcat el Campionat d’Espanya amb la selecció catalana, jo estava a categoria infantil. Vam arribar a la final, que per cert la vam guanyar de 20 punts, i quan quedaven 3 o 4 minuts l’entrenador em va canviar, em va agafar i em va dir una frase molt maca: “sense tu no ho haguéssim aconseguit”. Això em va quedar gravat.