Dimecres, 12 de Maig de 2021

Europa es deixa seduir pel populisme i l'euroescepticisme

Els partits ultrapatriòtics encapçalen els sondejos a França i el Regne Unit

20 de Maig de 2014, per ACN
  • Nigel Farage, amb una bandera del Regne Unit al Parlament Europeu

    ACN

Tot i així, dubta que s'arribin a posar d'acord per formar grup propi al parlament, una possibilitat que els donaria més recursos i més temps de faristol.  Després d'assistir als èxits aïllats del populisme i l'ultranacionalisme en alguns punts d'Europa, les properes eleccions al Parlament de Brussel·les podrien ser l'escenari de l'eclosió definitiva de les formacions de discursos euròfobs i ultrapatriòtics. Amb la desafecció amb la classe política com a principal arma, el Front Nacional de Marine Le Pen podria ser la força més votada a França, i l'UKIP de Nigel Farage aspira a guanyar al Regne Unit.

Però malgrat aquest avenç, sondejos i experts coincideixen a assenyalar que els populistes no aconseguiran arrasar de manera homogènia al club dels 28. "Hi haurà grans triomfs a França, Holanda, Àustria i el Regne Unit, però no arreu d'Europa. La fotografia política europea serà una imatge totalment mixta", pronostica el doctor Matthew Goodwin, en una entrevista amb l'ACN.

Sigui com sigui, el cert és que l'auge dels partits emergents d'extrema dreta ja fa trontollar algunes de les bases de les forces polítiques tradicionals, que els darrers temps han fet un gir del centre-dreta cap a la dreta mirant d'acontentar les ales més conservadores dels seus partits. Així, diversos governs europeus han introduït en els seus discursos públics qüestions espinoses i molt aplaudides pels populistes, com el fracàs de la multiculturalitat, els dubtes de mantenir el projecte europeu o la necessitat de restringir els moviments migratoris.

Sense anar més lluny, Angela Merkel vol restringir els permisos de residència als immigrants comunitaris que estiguin a l'atur i l'accés a les ajudes socials, els suïssos han aprovat per referèndum posar quotes a la immigració europea, i al Regne Unit, David Cameron ha desafiat Brussel·les amb la promesa que, si guanya les eleccions generals de l'any vinent, convocarà un referèndum per consultar als britànics si volen mantenir-se dins la UE.

Per Goodwin, cedir a la pressió del discurs populista és un "error" perquè la supervivència a llarg termini dels partits majoritaris passa per "no caure en el joc de les forces xenòfobes d'extrema dreta, que tenen el suport d'uns votants que acabaran sent minoria".

I és que els sondejos preveuen que la ultra dreta guanyi suports, però que els partits tradicionals segueixin sent majoria al Parlament Europeu i que populars i socialistes, tot i perdre pistonada, segueixin ocupant més de la meitat dels escons.

Els matisos de l'extrema-dreta

Tot i compartir un discurs alarmista, patriòtic, xenòfob i euròfob, no tots els partits d'ultra-dreta són iguals. Ni en el fons ni en l'estètica.  D'una banda, el bloc de la ideologia feixista -que admet simpaties pel nazisme i que sovint utilitza la violència- ha obtingut èxits electorals a diversos països de l'est. A Hongria, un partit obertament antisemita que, entre d'altres, proposa crear camps d'internament per a gitanos, va obtenir el 20% dels vots a les eleccions parlamentàries de principis d'abril, i les enquestes apunten que seguirà guanyant suports. També és mediàtic el partit grec Alba Daurada, que les passades eleccions va entrar al parlament d'Atenes amb 18 diputats, i que, malgrat tenir diversos dirigents a la presó acusats de pertinença a bandes criminals, segueix pujant en intenció de vot.

Davant d'aquest feixisme més tradicional, les últimes dècades han sorgit forces polítiques que mantenen l'essència, però que han renovat el discurs i també l'estètica. Partits d'ultra-dreta com el Front Nacional, que a mans de Marine Le Pen ha aconseguit esquerdar el bipartidisme francès amb un programa contrari a la immigració, de caire ultrapatriòtic i euroescèptic. Als darrers comicis locals va aconseguir una desena d'alcaldies i, segons una enquesta feta al febrer pel rotatiu 'Le Monde', tres de cada deu francesos dóna suport a les seves tesis, sobretot obrers i no diplomats. De cara a les eleccions europees, la seva aposta és clara: "No a Brussel·les, sí a França". Un discurs que sembla efectiu perquè alguns sondejos apunten que el Front Nacional podria ser la força més votada i que aconseguiria 20 dels 74 eurodiputats que corresponen a París.

Le Pen és crítica amb les polítiques migratòries de l'Elisi i de l'Eurocambra perquè considera que hi ha "onades massives d'immigrants amb costums incompatibles amb la nostra societat". La dirigent populista assegura que avui dia "no hi ha res que distingeixi un francès d'un romanès" i reivindica que França "ha de tornar a ser amo de casa seva". Recentment, també ha comparat les oracions musulmanes al carrer amb una "ocupació militar" i es troba immersa en una creuada particular contra el consum de carn 'halal' (els aliments acceptats per la llei islàmica) a França.

Finalment cal destacar els partits antieuropeus que sobretot reclamen el poder d'algunes competències cedides a Brussel·les i el reforçament del control de les fronteres. Un missatge que ha calat al Regne Unit, on el Partit de la Independència (UKIP en les seves sigles en anglès) encapçala les enquestes. Segons un sondeig publicat pel dominical 'Sunday Times', l'UKIP trauria 3 punts al partit laborista d'Ed Miliband i 19 als conservadors de David Cameron.

El líder de la formació, Nigel Farage, ja va advertir fa un temps que el seu partit causaria "un sisme en la política britànica". I, de moment, està complint. No només per la seva irrupció meteòrica en l'arena política, sinó també pels múltiples escàndols que esquitxen la formació per incidents racistes o homòfobs. Un candidat de la formació va haver de renunciar al càrrec per referir-se als musulmans com a "escòria", i un altre va titllar els homosexuals d'"anormals". El líder, Farage, també ha pronunciat polèmiques declaracions, com que els dirigents europeus són una "manada de hienes" o que el president del Consell Europeu Herman Van Rompuy té "el carisma d'un drap mullat".

Qui vota Nigel Farage?

Són declaracions sonades, potser anecdòtiques, però segons els sondejos, efectives. Un discurs que ha calat sobretot entre la classe obrera a qui més ha colpejat la crisi. "Homes grans, blancs, amb poca qualificació i amb unes perspectives econòmiques nefastes" que als 90 centraven el discurs polític i eren imprescindibles per guanyar unes eleccions però que al segle XXI han quedat marginats per la classe mitjana moderna cosmopolita i universitària. Segons Goodwin, són persones que se senten excloses de la societat i que culpen als partits tradicionals del "declivi del seu nivell de vida". Sobretot de ciutats industrials o de barris deprimits on s'ha disparat l'atur. "És un electorat molt motivat perquè està tan enfadat i cansat de tot que necessita una alternativa", explica.

Per seduir-los, l'UKIP ha apel·lat al nacionalisme denunciant que els immigrants europeus deixen sense feina als britànics. El líder populista considera que la "immigració massiva" ha convertit el Regne Unit en un país "irreconeixible", on els locals ja no volen criar les seves famílies, perquè els forans "han pres el control" de molts llocs en què "no se sent parlar l'anglès". I proposa el control de "la quantitat i qualitat" dels immigrants que arriben al país, així com la suspensió total de les ajudes públiques als continentals que portin menys de cinc anys residint a les illes britàniques. Aquest plantejament, però, no ha impedit l'UKIP contractar la dona de Farage -que és alemanya- com a secretària del partit. El dirigent s'ha excusat al·legant que "ningú més" podia fer aquesta feina.

En només un any, la immigració s'ha disparat un 30% al Regne Unit, sobretot de ciutadans procedents del sud d'Europa. I les enquestes revelen un creixent rebuig social: el 77% dels britànics vol menys immigració al país. Tim Bale, professor de Ciència Política de la Universitat Queen Mary de Londres, explica a l'ACN que "ara que l'economia es troba en dificultats, molta gent està preocupada per la mobilitat interior a la UE, especialment en tot el que afecta a l'àmbit laboral". "La gent veu que per trobar feina ha de competir amb gent d'altres països", diu. I és que el fet que centenars de milers d'europeus s'hagin instal·lat al Regne Unit i estiguin treballant ha disparat la percepció que els empresaris acomiaden treballadors britànics per contractar empleats estrangers que els surten més barats.

Un sentiment que plasmen rigorosament els polèmics cartells de la campanya electoral de l'UKIP per aquestes eleccions europees, on es veu un paleta britànic demanant almoina per culpa de les polítiques de la UE o una bandera britànica consumida per l'europea en què es llegeix "qui governa aquest país?".

Una propaganda que també ha connectat amb l'altre gran grup de votants de l'UKIP: els simpatitzants conservadors que creuen que el projecte europeu surt massa car al Regne Unit i que volen donar un toc d'atenció a David Cameron.

"Són 'tories' euroescèptics que viuen als afores i que durant els cursos de golf es queixen dels costos de la UE i sospiren pels temps de Margaret Thatcher", ironitza el doctor Goodwin, "però no veuen l'UKIP com una opció creïble i viable" per governar el país.

"Els ciutadans tenen la sensació que no poden participar en les decisions que es prenen molt lluny", afegeix l'expert en política exterior de la UE i membre del prestigiós 'think tank' Carnegie, Richard Youngs. Conscient d'això, l'UKIP explota la idea que la Unió Europea "és dolenta i surt cara" i ha forçat el primer ministre David Cameron a prometre una consulta al 2017 sobre la permanència del país a la UE, sempre que aconsegueixi guanyar les eleccions nacionals.

Bloc comú a l'Eurocambra?

El gran repte d'aquestes forces polítiques serà formar grup propi al Parlament, que els donaria més recursos, més visibilitat i més temps de faristol. Per fer-ho, necessiten un mínim de 25 eurodiputats de set estats membres diferents. Per número, els analistes creuen que és possible, però veuen poques probabilitats d'acord per les distàncies internes que els separen. Podrien superar-les i anar a l'una? "És una "incògnita", respon Matthew Goodwin. "Molts d'aquests partits no estan disposats a treballar conjuntament amb altres grups que assumim que formen part de la mateixa família política d'extrema dreta o d'euroescèptics", explica, perquè "són una família, però no massa ben avinguda".

I posa el següent exemple: "Le Pen i el PVV holandès poden anar de la mà, però no amb l'Alba Daurada grega, que a la vegada tampoc no vol treballar amb l'UKIP". De fet, Goodwin creu que la "gran debilitat" dels partits populistes europeus és que "no tenen la unitat del socialisme, del partit dels Verds o dels cristiano-demòcrates europeus".

Sense anar més lluny, la darrera setmana hem assistit a l'enfrontament dialèctic entre els mediàtics Farage i Le Pen. El britànic ha acusat el Front Nacional francès d'"antisemita" i d'estar "ple de prejudicis". La resposta de Le Pen no s'ha fet esperar: "Donar un cop de porta al teu veí per netejar la teva imatge i semblar més blanc que el blanc no és un comportament correcte", ha declarat, tot assegurant que les paraules de Farage són "difamatòries" i que obeeixen a motius electorals.

L'eurodiputat francès dels Verds José Bové, en declaracions a l'ACN, també descarta un bloc unit: "Són partits nacionalistes que defensen els interessos nacionals. No crec que es puguin unir per fer pressió conjunta. Per això dic que votar-los no serveix de res". I alerta que "volen destruir Europa". Malgrat això, creu que "el més perillós" és l'abstencionisme. "Hi ha el risc que moltes persones en situació fràgil, sense feina i amb una situació econòmica deteriorada no vagin a votar", diu.

Des de l'Eurocambra, però, els presidents dels socialdemòcrates i dels liberals europeus, Hannes Swoboda i Graham Watson, alerten de l'amenaça que pot suposar que els partits euroescèptics guanyin poder a l'hemicicle després del 25M. "Destruiran el que hem construït, el que nostres pares van construir després de la Segona Guerra Mundial" diu Swoboda. També Watson es mostra "molt preocupat pel creixement dels partits populistes i extremistes", als que considera un "perill per a la democràcia". "La democràcia és essencial si hem de sortir d'aquests temps difícils conjuntament", remarca.

Espanya, un cas a part


L'extrema dreta creix als països rescatats, ofegats per l'austeritat imposada per la Troika, però també als països més rics que han pagat la factura d'aquests rescats. A Espanya, en canvi, aquestes formacions no sedueixen l'electorat. "Hi ha un gran rebuig social als rols autoritaris i totalitaris per la història nacional recent", assegura Goodwin. A més, segons el seu parer, l'Estat no ha experimentat la immigració il·legal massiva que sí que han viscut altres països europeus. I, per això, diu, els votants estan "menys receptius" a certs discursos xenòfobs.

A les eleccions europees del 25 de maig s'han presentat una quarantena de candidatures, i quatre són de partits considerats d'ultra dreta o euroescèptics. Són la Falange Española de las JONS, el partit neonazi Movimiento Social Republicano, la coalició conservadora i euròfoba Impulso Social i la coalició España en Marcha, que agrupa a Alianza Nacional o Movimiento Católico, entre d'altres.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges