Aquesta volta hi ha hagut unanimitat. Pare o rei de la rumba catalana. Així ha acomiadat Peret tothom. Ningú li nega ara aquest pa i aquesta sal. Peret es va inventar –o va catapultar– una manera de cantar i de tocar la guitarra. Amb violència eficaç. Les cordes de l'instrument passaven a ser, en les seves mans, un component més. La caixa hi aportava l'especificitat.
Personalment, perquè davant un difunt cal personalitzar, m'estimo molt les seves primeres cançons. Almenys les primeres gravades, que són les que m'han arribat. La fiesta no es para los feos o El muerto vivo. Allà hi ha un torrent desbocat i un castellà que gairebé no s'entén. Com de Cuba. Potser Peret se'l va inventar. Peret s'ho inventava tot. No és raonable que a Mataró o al carrer de la Cera de Barcelona els gitanos parlessin cubà. M'estimo també Xaví i la traducció que n'ofereixen alguns espontanis a la xarxa.
Vaig preguntar a Peret fa uns mesos si sabia romaní. Em va dir que no. Que s'ho havia inventat. I finalment la trilogia Cristo tiene poder - Barcelona tiene poder - Catalunya té molt poder. Tres variants d'una mateixa cançó adequades al moment. Peret se les sabia totes. Em va confessar que va anar al festival d'Eurovisió perquè el director de TVE, Juan José Rosón, li va dir que, ja que no havia fet la mili, li devia un gest a la pàtria. Ja davant les càmeres li vaig preguntar: “Què és per a vostè Catalunya?” “El meu país”, em va contestar. Un geni, segur, i gitano espavilat. “Gitanet descarat”, en deia ell.
Vicent Sanchis és periodista i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull.
