La pluja i la boira que travessa els Andes són les llàgrimes dels indis d’Amèrica i dels expulsats de la història, els 'nadies' que anomenava Eduardo Galeano, aquest març s’ha endut el seu líder més irreverent, el més llibertari, el més espontani, el més cridaner, aquell que parlava en nom de l’Amèrica silenciada, índia, humiliada, cristiana i bolivariana.
Chávez, nascut un 28 de Juliol, just el dia que donà nom al moviment de la Revolució Cubana. De família modesta va trepitjar el fang de la humiliació dels que sempre estan a baix mani qui mani i es cregui en el Déu que es cregui ell, com el gran Ataualpa va veure que el Déu exportat des d’Espanya només demanava resignació, i que com li deia un camperol a Montseñor Romero “la justícia és com els escurçons, només pica als què van descalços”.
Amb tot aquest bagatge d’humiliació i lamentació el 1992 es produeix el Caracazo, on milers de veneçolans son massacrats en nom de la pàtria i sota el govern d’un socialdemòcrata amic de Felipe González, anomenat Carlos Andrés Pérez.
Amb els cossos dels joves massacrats a la capital el suboficial Chávez decideix lluitar per canviar el destí de Veneçuela i d’Amèrica Llatina.
El 1992 intenta un aixecament militar amb oficials joves de significació esquerranosa que acaba fracassant i amb la seva rendició davant les càmeres de TV. És empresonat durant 2 anys i entre els barrots agafa consciència de què per alliberar un país cal tenir memòria històrica i consciència nacional i de classe.
Més tard, el febrer del 1999 el comandant Chávez guanya unes eleccions amb tota la premsa en contra i arriba a la presidència del seu país abraçat per tots els humiliats històrics i desemparats veneçolans. Alguns auto anomenats esquerranosos es mostren intranquils pel seu uniforme militar i d’altres incrèduls per els excessos verbals, però Chávez té molt clar que per canviar les consciències és necessari ser on el poble pateix i és tractat com esclau. Comencen les seves incursions a l’interior de la misèria, a l’interior del patiment i així és com descobreix Veneçuela i aquesta el descobreix a ell.
D’aleshores ençà Chávez ha aixecat la dignitat de Veneçuela i dels llatinoamericans, ha desafiat els poderosos del món i els ha tutejat sense complexes. Ha apropat la sanitat als indrets més amagats del país, ha donat alimentació als més desassistits, ha proporcionat petroli a Cuba o Nicaragua i els veneçolans pagaven a l’any 1995 un euro amb vint cèntims per cent litres de gasolina.
Durant el mandat, aquest s’ha manifestat com un llibertador inclaudicable davant les ingerències dels EEUU o Israel arribant a expulsar als respectius ambaixadors a Caracas. També ha tingut enfrontaments amb José Mª Aznar o el mateix George Bush.
Recent escollit Obama va optar per regalar-li el magnífic llibre de Galeano 'Las venas abiertas de América Latina'. La premsa del seu país majoritàriament en mans de la fortuna dels Capriles li ha estat adversa fins al punt de demanar a través d’un canal de televisió estatal el magnicidi del president. L’esquerra europea, aquella que agrada tant a la dreta li ha girat tot sovint l’esquena i l’ha titllat de dictador.
Chávez, deixeble de Bolívar, de Tupac Amaru, admirador del Che, fanàtic de Fidel, entusiasta i explosiu, és plorat avui per la gran majoria d’indígenes d’Amèrica, pobres, desplaçats, africans i gent del tercer món. Malgrat el què digui la premsa pro-nortamericana passarà a la història per la seva solidaritat, rebel·lia i per donar veu als sense veu. Els veneçolans hereten un país lliure d’economia mixta amb grans programes socials i amb els hidrocarburs en mans del poble. Aquesta és la feina que ha fet Chávez i que segueixen Evo Morales, Daniel Ortega, Rafael Correa o Pepe Múgica, entre d’altres.
La pluja cau suau a l’Amèrica Llatina, els condors sobrevolen els Andes i els indis de la desembocadura de l’Orinoco ploren al líder que juntament amb Sandino, Allende, Martí i tants d’altres han guanyat un trosset de llibertat per als bastonejats de la història.
