Dels productors de la ‘indemnització en diferit’ i de ‘si ataques els negocis dels meus fills, ataques Catalunya’, ens arriba el nou eufemisme de l’enciclopèdia d’estupideses amb càrrec als pressupostos públics. Passat pel sedàs de la lògica jurídica, o precisament per evitar que li passi per sobre una vegada entri en vigor, l’ordenança de civisme veu caure pel camí els termes nicab i burca i passarà a sancionar “a les persones que portin vestimentes de qualsevol tipus i forma o accessoris que impedeixin la identificació”.
No esperin suïcidis a la Casa Gran per haver hagut d’escenificar marxa enrere. Al capdavall, Pellicer i Alegret, que tan poden ser els reis catòlics quan manen als seus respectius regnes (mai de taifes perquè fa olor a kebab) com els reis catòdics gràcies a les seves singularitats de prime time a Telecinco, ja han tret rèdit polític escenificant que ells també estan contra els moros. En benefici de la dona, és clar, que mentrestant continua cobrant menys per la mateixa feina, amb por de denunciar al seu agressor masclista i amb risc de veure’s atrapada en la llei de l’avortament episcopal.
Tant l’una com l’altre em recorden el personatge del científic nazi reciclat en consultor de l’exèrcit americà de Teléfono Rojo, volamos hacia Moscú. Protagonitzat per un Peter Sellers sublim, que si no recordo malament interpretava fins a quatre papers més, faig una projecció de la pel·lícula i els veig lluitant per no aixecar la mà dreta orgullosa d’un passat de blancs i negres en els moments més inoportuns. Per exemple, mentre li pregunten al reichminister de torn què han de votar amb l’altra mà i insinuen la necessitat de crear un reducte on quedi assegurada la pervivència dels polítics en cas de guerra nuclear. A la resta, si hi ha supervivents, només caldria aplicar-los l’ordenança.
La pregunta és: serà que Pellicer i Alegret estan protagonitzats pel mateix actor?
