Com tantes altres coses que d'una manera constant són presents a la vida de les comunitats, la festa major és una combinació variable d'història i canvi.
Història, perquè tots els seus elements els hi han incorporat reusencs que han viscut en algun moment entre els segles XII i XXI: des de la mateixa data de la celebració fins als aspectes formals dels elements festius, passant per l'estructura del calendari d'actes. Canvi, perquè seria fals imaginar aquest corpus que la història ens ha fet arribar com un conjunt monolític de coses a realitzar, com un guió tancat que els actuals reusencs hem d'executar.
Aquests darrers anys, després de cada presentació d'un nou element festiu, els qui ens dediquem a l'estudi del patrimoni hem rebut sovint la pregunta: "i què més falta per recuperar"? D'alguna manera s'ha donat per suposat que en algun temps pretèrit va existir una festa major ideal que les circumstàncies van fer desaparèixer. Com si el procés de creixement que estem vivint des de començaments de la dècada de 1980 no fos altra cosa que un lent camí fins a reinstaurar aquella festa major, diríem, "completa".
Res més lluny de la realitat. Mai abans havia existit una festa major com la que estem vivint en aquests moments. Al programa oficial d'enguany hi trobareu un article signat per Carrutxa en què es presenta, a grans trets, un primer esbós de les principals línies de l'evolució de la festa major. Hi veureu característiques i elements que apareixen i desapareixen, fruit de les circumstàncies socials, polítiques, econòmiques i ideològiques de cada moment. És veritat que les dates en què tenim documentats els elements festius –tronada, gegants, mulassa, danses, àliga– vénen a dibuixar una mena d'edat d'or de la festa, que coincidiria força amb el període de més gran creixement de Reus, en els segles XVII i XVIII: les dècades que van portar la ciutat a assolir la prosperitat que tan bé resumeix la frase "Reus, París i Londres". Ara bé, probablement en cap moment van arribar a coexistir –i encara menys, a la professó de Sant Pere– tots els elements festius que tenim documentats. Avui per avui, cap document ens permet assegurar que sortissin, alhora, totes les danses de les quals se'n coneix l'existència. Més encara: en aquells moments alguns dels elements que avui formen part indissoluble de la festa no existien. El recorregut actual de la professó i el seu horari de tarda, per exemple. O els castells. O el pregó, pronunciat des de l'experiència d'una persona notable. O l'acompanyament musical de les gralles. Tots són fruit dels segles XIX i XX, quan molts dels elements del segle XVII i XVIII ja havien desaparegut.
I, d'altra banda, és ben conegut que també els darrers anys s'han afegit elements totalment nous, que mai havien existit a Reus. Si fos veritat que des de 1980 només anéssim afegint a la festa allò que està documentat a la ciutat, no tindríem ni el pilar caminant des de la prioral, ni el lleó, ni la víbria, ni el basilisc, ni la cercavila del masclet, ni les barraques, ni els variadíssims productes de record de la festa, ni l'actuació final d'elements en l'arribada de la professó a la Prioral. S'ha continuat creant; això sí, mantenint habitualment una coherència dins del patrimoni cultural del país, sense el qual no s'entendria res.
Qui escriu aquestes línies es declara apassionada pels components de la festa major. Pel que són: pels sons, per les indumentàries, per l'execució de les danses, per la majestuositat de la imatgeria –els gegants, la mulassa, els nanos, l'àliga–, per la màgia del foc dels diables i la víbria, per l'olor profunda de la pólvora, pels espais de trobada –d'acumulació de gent, de vegades– que se succeeixen dins de la festa, per la repetició ritual dels actes, pels espais lúdics. Però, també, apassionada pel que signifiquen: per la seva capacitat d'entroncar-nos als reusencs que van formar part de la ciutat en els segles anteriors. Perquè, més enllà d'on haguem nascut nosaltres o els nostres avantpassats, els lligams que es formen per viure en els mateixos carrers es reforcen si compartim les mateixes emocions.
Malgrat tot, penso que l'alta valoració patrimonial dels elements festius no ens ha de portar a una procés sens fi de reinstauració. Dit d'una altra manera: la història no obliga. Cap llei ens condueix a incorporar a la festa major actual tots els elements que en algun moment dels darrers 800 anys n'hagin format part. Si fos així, ens trobaríem amb l'absurd d'haver-hi de reincorporar actes i components el significat dels quals actualment no compten amb l'acceptació col·lectiva. La festa d'època franquista, ben recent, ens en donaria força exemples.
Voldria acabar fent una mirada cap al present i una altra cap al futur. La generació actual té el privilegi d'estar vivint un moment únic, àlgid, de la festa major. Gaudim-ne i submergim-nos-hi. Però preguntem-nos també què volem que pensin les generacions futures d'aquest moment nostre. Personalment, m'agradaria que ho recordessin com uns anys en què la societat reusenca va viure l'eclosió d'una riquesa festiva inèdita i la va saber canalitzar per transmetre-la com a llegat cultural. De ben segur que ens ho agrairien.
