Malgrat el Sr. Duran Lleida, la tercera via no és ni l'única solució ni està més viva que mai en el pensament d'una gran majoria de catalans. Tampoc és una solució la proposta de constitució federal del Sr. Pérez Rubalcaba. Fa tres o quatre anys potser encara ens hauríem deixat enredar, però ara és massa tard. El debat del federalisme ja es va obrir en el moment de la discussió de la Constitució del 1978, però no va prosperar perquè pels espanyols era massa agosarat el canvi d'“una grande y libre” a un estat federal, ja no diguem confederal, i per a la majoria de partits catalans, no per a tots, l'ambigüitat de l'estat de les autonomies oferia més garanties que qualsevol de les federacions existents en aquells moments. Vivíem una transició difícil i ens semblava que anar a poc a poc era el millor camí. Potser ens vam equivocar, potser ens vam entretenir massa en un camí confortable evitant pujades massa abruptes. Però ara, malgrat la nostra tendència històrica al peix al cove, la transició s'ha acabat, una gran part de la nostra societat ha despertat i ha perdut la por dels camins difícils i els reptes de futur.
D'altra banda, com deia en Ramon Tremosa, la tercera via no la podem proposar els catalans. Ja ho hem fet al llarg de la història amb la idea de reformar un Estat hostil que no vol escoltar. I qui no escolta, no pot dialogar, només imposar. Que el Sr. Rubalcaba ara digui que Catalunya té reservada la gran missió de reformar Espanya, em sembla insultant després dels esforços, des del meu punt de vista estèrils, que ha fet durant segles. En la compareixença dels representants del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats, Rajoy va parlar sense embuts: “Ni consulta, ni negociació, ni terceres vies ni millora del finançament.” Més clar, impossible.
La reforma constitucional proposada pel PSOE també arriba tard. Concretament arriba amb 36 anys de retard. Però, com ja he dit, en el moment de la discussió de la Constitució, la idea federal era una idea antiga, fins i tot en alguns aspectes menys tolerant i més restrictiva que l'estat de les autonomies. Catalunya reivindicava la nació, i una constitució federal ens hauria relegat, amb sort, a una província canadenca. Vam quedar relegats a nacionalitat i ja ens va semblar una victòria. Tot plegat, jocs de paraules. Pérez Rubalcaba planteja una reforma constitucional que no prevegi el dret a decidir, i un federalisme que no reconegui, d'entrada, el dret dels pobles a associar-se lliurement és un engany i, per tant, un parany.
EN El moment dels debats constitucionals, amb l'Eduard Vinyamata vam publicar un llibret, Diccionari del nacionalisme, perquè des de la ciència política ens semblava que es jugava amb els mots d'una manera irresponsable: es parlava indiscriminadament de federació, confederació, estat autonòmic, volent fer-nos creure que tot era el mateix quan no ho és i quan darrere de cadascun d'aquests conceptes hi ha una infinitat de matisos. Com deia el setmanari britànic The Economist en un article publicat divendres passat, “Espanya fracassa a l'hora d'encarar un dels seus problemes més espinosos”. Fracassa com ha fracassat sempre quan ha hagut de trobar solucions als seus problemes de sobirania al llarg de la història. Repeteixo: no sap escoltar, només sap imposar.
On és doncs la tercera via tan viva per a uns i tan ignorada per la majoria? En una via morta. Però tenim sort. El moment ens és favorable perquè ara no es tracta d'un problema de negociació política i de solució més o menys pactada. Som massa conscients dels enganys i de la incapacitat de l'Estat per complir acords. I darrere els possibles negociadors hi ha la força d'un poble que està preparat per construir un nou país.
Imma Tubella és doctora en Comunicació.
