La segona visita triomfal de Prim a Reus (4 d’octubre de 1868)

No hi ha dubte que la rebuda que el general Joan Prim i Prats va tenir a la seva ciutat natal el 14 d’octubre de 1860, al final de la seva victoriosa participació a la guerra d’Àfrica, va ser apoteòsica, però la que es va portar a terme quasi exactament vuit anys després, arran del triomf de la Revolució 'Gloriosa', també va ser multitudinària. Com acostuma a passar en molts d’aquests casos, una de les principals fonts -i massa sovint l’única- per a conèixer com es va desenvolupar un episodi d’aquestes característiques és la informació apareguda a la premsa local; en el cas que ens ocupa, el Boletín Oficial de la Junta Revolucionaria de Reus i, especialment, el Diario de Reus. També cal, és clar, tenir en compte les posteriors aportacions o els comentaris fets pels historiadors que hagin tractat amb més o menys detall la qüestió, com per exemple F. Gras i Elias (1908), R. Olivar-Bertrand (1952 i 1975) i P. Anguera (1980 i 2003).

Assabentats de la imminent visita de Prim, els membres de la Junta Revolucionària de Reus es van reunir la matinada del mateix diumenge 4 d’octubre de 1868 i van decidir, primer de tot, ordenar la recol·locació al saló de sessions de l’espasa i dels altres trofeus militars que el general Prim havia regalat a la ciutat el 1860, uns objectes que l’anterior consitori havia fet retirar (Gras, el 1908, especificà que "la seva espasa, junt amb les espingardes que havia portat de l’Àfrica havien sigut pujades dalt de la golfa i fins hi havia hagut el propòsit de destruir-les”). A la mateixa reunió (i segueixo el resum de l’acta que va publicar Anguera el 1980), es va acordar el programa oficial de la visita: fer un pregó quan se sabés que Prim havia arribat en vaixell a l’alçada de Tarragona; citar totes les bandes de música perquè anessis a rebre el general a l’estació del ferrocarril; avisar el comandant militar del cantó perquè les tropes cobrissin l’itinerari; reunir els Voluntaris de la Llibertat a la plaça de la Constitució (l’actual Mercadal), per si havien d’ajudar; organitzar un banquet de cent coberts en honor a Prim i convidar-hi totes les personalitats oficials, militars de graduació i persones que el general volgués tenir amb ell; cercar allotjament per a tots els oficials i mariners que l’acompanyessin en la visita; fer un altre pregó quan se sabés l’hora d’arribada a la ciutat; fer ventar les campanes quan el tren en què vingués Prim entrés al terme municipal, i procurar que les forces armades de la ciutat fessin una parada davant de l’Ajuntament i desfilessin sota els emblemes revolucionaris que hi havia penjats als seus balcons.

Sembla que aquest programa es va anar portant a terme de manera prou satisfactòria. Quan Prim va entrar a l’estació, ja a les dues del migdia, fou rebut per tots els membres de la Junta Revolucionària i per un gran nombre de persones, i allí mateix va ser complimentat per representants de diverses localitats del Camp, del Priorat i de la Ribera d’Ebre. Quan Prim arribà a l’Ajuntament, va sortir al balcó i va adreçar als que eren a la plaça un primer discurs en català, que començà amb la frase "“Poble de Reus, fa molts anys que lluito per la Llibertat" i que no reprodueixo del tot per qüestions d’espai -val a dir que només en conec la traducció al castellà d’uns quants fragments, apareguts el dia 6 al Diario de Reus. Tot seguit, el mitjà imprès suara esmentat informa (hi normalitzo només els accents, unes quantes majúscules i la puntuació) que después de estas palabras habló del hecho tan profundamente sentido por esta población de haber arrancado del lugar en que estaban depositadas las armas y trofeos que trajo de la guerra de África, de la manera siguiente: / Al llegar de la guerra de África os entregué una prenda, para mí la más querida, la espada que empuñé en todas las batallas, la que se tiñó mil veces en sangre agarena; la puse en la sala capitular de las Casas Consistoriales y os encargué que la guardarais siempre aunque las disidencias políticas se empeñasen en lo contrario, pues la espada de Prim no pertenecía a un general determinado, sino a la nación entera; no era una gloria particular, sino del pueblo en general; no era el medio que había servido para salvar la vida de un hombre, sino la de nuestra patria. Pero vino una mano atrevida y la arrancó del sitio en que estaba y la prenda para mí de más estima quedó largo tiempo arrinconada; no obstante yo la perdono, como perdono a todos mis ofensores y enemigos, porque la cualidad más bella de los liberales es la generosidad. La libertat se igualaría a la tiranía si sacrificara a sus enemigos. La libertad es hija de Dios y Dios perdonó a sus verdugos. Pueblo de Reus, esclama conmigo: perdón a nuestros ofensores. / Seamos dignos de la libertad que hemos reconquistado; no queramos que los partidos nos desunan; la unión es la fuerza; no debe haber más que un partido, el de la libertad; no debe haber más que un lema, el orden; de esta manera podremos solidar la situación de España; de esta manera nunca volverán a reinar la tiranía y el escándalo. Pueblo de Reus, ¡viva la libertad, abajo los Borbones, viva la soberanía nacional, viva la Marina, vivan las Cortes Constituyentes!.

Prim va entrar a l’interior de l’Ajuntament, s’hi estigué una estona (segurament per a descansar, perquè sembla que se li havien obert un parell de velles ferides) i després va tornar al balcó, per a fer un petit discurs -aquest cop en castellà– als soldats presents a la plaça, tot encarregant-los la defensa de la patria y de la libertad, diciéndoles que la base fundamental y fuerza de los ejércitos es la disciplina. Un cop acabats els discursos públics (també van fer ús de la paraula dos dels membres de la Junta, Morlius i Ferrer), Prim i la seva comitiva van donar una vuelta por algunos arrabales y calles de Reus, i tot seguit el héroe (com l’anomena el Diario de Reus) anà fins al domicili de Frederic Vila (fill de qui fou el seu gran amic, confident i avalador econòmic Macià Vila), on havia d’allotjar-se i on va rebre un gran nombre de corporacions, oficials i particulars que deseaban abrazarle. Al vespre, el general va assistir al concurridísimo banquet d’homenatge, portat a terme al Salón Filarmónico, lloc en què va escoltar un llarg discurs del seu company de partit, Ruiz Zorrilla, un discurs –d’homenatge als sergents (ara oficials) que s’havien sublevat al quarter de San Gil– que Gras qualificà com a “fogós, entusiasta, que arrencava visques entusiastes de tots els cors. Pocs coneixien a Reus a Ruiz Zorrilla com a orador i son parlament els produí un efecte màgic”. Després van prendre la paraula Güell i Mercader i altres polítics reusencs, però amb parlaments més breus, atès que Prim manifestà que havia d’anar a una altra recepció d’honor, que era previst de fer a El Círculo, concretament “un magnífico thé al invicto caudillo de la Revolución”. Al Círcol, Prim donà les gràcies i tot seguit elogià a los sargentos que sufrieron en el presidio por la sola causa de haber defendido la libertad i pregà a los concurrentes que le permitiesen retirarse pues se encontraba fatigado.

Hi ha un parell d’anècdotes significatives d’aquesta visita de 1868. La primera, que Prim va haver de reconèixer, davant dels membres de la Junta Revolucionària local, que a Reus predominaven els republicans (ell era, malgrat tot, monàrquic). La segona, que quan algú li va demanar per què, per a poder destronar Isabel II, havia acceptat la cooperació de tanta gent de dubtosa reputació (Olivar-Bertrand reporta bergantes y granujillas), Prim va respondre “Amb qui havia de fer la Revolució? Amb canonges?”.

Després de passar la nit a la casa de Frederic Vila, el general –amb la seva comitiva– va continuar el viatge cap a Lleida, el matí del dilluns 5 d’octubre de 1868. Al seu pas per la Riba, l’enginyer reusenc Carbó adreçà a Prim un discurs en català, que fou contestat en el mateix idioma pel general. No em consta que a la visita de 1871 del rei Amadeu I a Reus, portada a terme en una data tan significativa com és l’11 de setembre, hi hagués cap mena de parlament en català. Però això ja seria una altra història.

Jaume Massó Carballido és arqueòleg i historiador