Mocador blanc

Un mocador de malalt era la denominació popular d'una peça de seda blanca, el que ara, a la francesa, en diem un foulard, una mica més gruixut que les pites actuals i que servia, efectivament, per algunes funcions sanitàries. La mestressa de casa, les mares de família, mai no deixaven de tenir entre les pertinences familiars, a l'armari de la roba, un mocador de malalt.

Quan algú es desllorigava un dit, es feia un tall a la mà, o es torçava la canella, ja se sabia, calia dur el membre en repòs i es feia reposar penjant el braç del mocador blanc de seda anusat al clatell. El mocador blanc era imprescindible, també, pel mal de queixal, Calia protegir la galta inflada de les inclemències i el mocador feia la feina, lligat sobre la closca i passat per sota les barres. Encara feia una tercera funció, que jo recordi. La gent una mica madura, especialment, els homes, a causa dels excessos gastronòmics, amb un primer plat a base de llegums estofades, amb cansalada, virada o estricta, acostumaven a partir de grans i florònculs al clatell. D'aquells clatells plens de cràters, actius o amansits, en deien, fins i tot els metges, clatells de canonge, donat que els canonges d'aquelles èpoques devien fer una vida molt sedentària i seriosament nodrida de fècules a la cassola i devien partir sovint d'aquestes erupcions que resultaven pràcticament cròniques si no es posava al règim de la sopa més lleugera i la col bullida. Quan algú tenia la pega que se li convertís el clatell en un vesper d'aquest estil, no li tocava altre remei, encara que de remeis n'hi havia diversos, que entaforar-se, entre el coll i al camisa, el foulard blanc: el mocador de malalt.

El mocador blanc de seda –de seda natural- no era únicament una peça sanitària. Hi havia un tipus de personatge, una figura, molt escassa però existent, amb aires de pinxo retirat, esblanquit de rostre de forma profunda a causa dels seus inexorables hàbits noctàmbuls, que es caracteritzava per portar la gorra inclinada –no en vaig conèixer cap amb barret en aquella època que tothom anava cofat- i, inexcusablement, -i aquí és on anàvem- un foulard blanc al coll.

¿Qui és aquest senyor?, preguntàvem, criatures de curiositat insadollable. La resposta era condescendent i carregada de paciència. Abans feia de 'croupier', nen. La solució no era gens clara, però la pregunta tindria, més endavant, una segona part. Llavors devia fer com a set o vuit anys que el dictador Primo de Rivera, havia prohibit el joc. Els establiments de la Plaça de Prim, de Reus, n'havien sortit afectats. Al Cafè París havien funcionat molts anys unes taules de joc que treien fum i en la majoria d'elles hi havia croupier, amb el mocador blanc al coll i la cigarreta encesa i fumejant als llavis, cosa que els obligava a tenir un ull cluc en repartir les cartes. A l'estiu, el fum i la suor no respectaven res i els croupiers més polits potser no es canviaven la camisa, però es renovaven, diàriament, el mocador blanc del coll.

(Article publicat al Diari de Tarragona, el diumenge, 14 de juliol de 1991)