Diumenge, 16 de Juny de 2024

Josep M. Planes: un periodista català valent

25 d'Agost de 2011, per Santi Capellera

El passat dimecres, 24 d'agost de 2011, es complien 75 anys de l'assassinat del periodista Josep Maria Planes (Manresa, 31/01/1907-Barcelona, 24/08/1936) que pistolers de la FAI van executar a sang freda de set tres al cap a la carretera de l'Arrabassada de Barcelona, després de detenir-lo en un pis del carrer de Muntaner: així va començar a morir el periodisme català valent, i també la realitat i llibertat del país.

Planes va col·laborar en publicacions de prestigi com el setmanari europeista Mirador i el diari La Publicitat, d'un gran to intel·lectual i lligat al moviment catalanista Acció Catalana. També, i malgrat la seva jovenesa, va ser director d'El Be Negre, cèlebre setmanari satíric, punyent i mordaç.

L'assassinat del periodista representava una tragèdia per la llibertat d'expressió. Josep Maria Planes era una de les joves promeses del periodisme català, que -tot i les seves idees conservadores- deia la veritat en tots els camps i la posava de manifest en escriure-la i publicar-la a través del periodisme d'investigació del qual en va ser un dels pioners: per això aquells feixistes intolerants li van segar la vida, perquè sabien que aquesta era l'única manera de fer callar la seva inquieta i comprometedora ploma.

Deia obertament: "Sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el 90% dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se'm van acostar ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara". Aquestes paraules, tristament profètiques, van ser escrites pel periodista manresà l'1 de maig de 1936 al diari La Publicitat. Menys de quatre mesos després, al començament de la guerra del 1936-1939, Planes queia assassinat per membres de la FAI. Tenia vint-i-nou anys.

Allò que Planes gosava dir en veu alta era que els sicaris de la FAI eren responsables de l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, tots dos independentistes, perpetrat tres dies abans, el 28 d'abril de 1936. Miquel Badia, que va ser cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de Catalunya, s'havia distingit per combatre amb mètodes expeditius el pistolerisme urbà, i per això havia rebut amenaces dels anarquistes. Dos anys abans, el 1934, Josep M. Planes havia publicat el reportatge 'Els gàngsters de Barcelona', vuit peces en què denunciava les relacions i connexions de la FAI i l'anarquisme català amb el pistolerisme i la delinqüència comuna, que el van convertir en un dels capdavanters del periodisme d'investigació a Catalunya.

Aquest exemple de periodisme ha estat objecte de moltes anàlisis per part de molts altres companys de professió, i en tractar el tema i la seva importància pel país i per l'ofici, ja que Planes es declarava per davant de tot un defensor de la veritat, i també de la dignitat i la llibertat de Catalunya, s'han vessat rius de tinta, ja que s'ha abordat com a exemple de valentia i rigor professional a les facultats de periodisme i a tota la resta d'entitats i fòrums relacionats, com de reportatges publicats per periodistes estudiosos seus, amb l'objectiu de posar de manifest la vàlua i valentia d'aquest malaguanyat jove. Segons el periodista Jordi Finestres, el seu biògraf i seguidor de la seva obra, Planes va ser un periodista d'alçada, polièdric i calidoscòpic, entre molts altres adjectius que el lloen professionalment i personal.

A banda de periodista, Planes va ser un escriptor capaç d'utilitzar i aprofitar eficaçment múltiples registres de l'idioma; de parlar de gairebé tot amb una prosa brillant. Va arribar a escriure des d'innovadores cròniques esportives, passant per les referències al món noctàmbul barceloní, fins a unes reflexions lúcides i compromeses sobre l'actualitat política dels anys 30, que posen de manifest la riquesa i el domini absolut que tenia de la llengua catalana i de la seva expressió escrita. Llegint Planes també es perceben les seves profundes conviccions republicanes i catalanistes, que va defensar aferrissadament fins al darrer moment. El seu assassinat, a 29 anys, doncs, va trencar tràgicament una trajectòria fulgurant.

Per això cal que ens preguntem on hauria pogut arribar en el món del periodisme i de la literatura catalana aquest mestre de les lletres i aquest model de periodisme modern, enginyós, compromès i lligat al país que era Josep Maria Planes. Només sabem que la seva tràgica desaparició va ser una pèrdua irreparable per a Catalunya, el seu periodisme i la seva literatura.

Però mentre hi hagi periodistes que el recordem, i que n'emulem les seves cròniques de la claredat i la veritat pel davant de tot, Planes restarà prop nostre, i no haurà mort del tot. I el bon periodisme d'informació contrastada i de rigor, seguirà ben viu. Molt especialment el que es fa des del nostre país i des dels nostres mitjans.

Analitzant detingudament aquells anys tempestuosos, però, es posen de manifest efectes molt greus, com que, per exemple, Catalunya va quedar tocada de mort. Els radicals d'esquerres tirotejaven i assassinaven gent com en Planes o Andreu Nin, i els totalitaris ultradretans feien el mateix amb gent com Salvador Seguí, Francesc Comes o altres que no eren de la seva corda. Comunistes, anarquistes o feixistes, tan se val, tots van lluitar contra la llibertat de Catalunya, i molt em temo que van guanyar.

(Santi Capellera és periodista)

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (3)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Ramon Salvat  29 d'Agost de 2011

Esmena

 En vec, amb tot el respecte posible, obligat a esmenar-li l’afirmació que vostè fa en la seva replica al comentari que vaig fer al seu article, que entenc que no va esser de cap manera ofensiu.
Em posa vostè a la categoría dels que “s’entesten a diferenciar entre el valor de les distintes vides humanes” i no entenc com ha pogut treure’n aquesta conclusió del que jo vaig escriure.
Per a mi, totes les vides humanes son mes que importants, i el fet de tenir una ideología o una determinada nacionalitat no es a priori res que em provoqui una animadversió especial.
Nomes tinc poca empatia amb tots aquells que, pel fet de sentir-se part d’un determinat col.lectiu (dieulí nació o pàtria), pensen que sempre la culpa de tot el negatiu es “dels altres”, de l’enemic exterior, perquè penso que d’aquesta llavor han sortit el mes grans desastres de la historia
He lleguit Vilar, i com deia a Paul Preston; d’aquest molt especialment les 833 atapeides pàgines del seu darrer llibre publicat. També he lleguit entre moltes altres coses les 388 pàgines de la “Causa General. La denominación roja en España” aquell treball en forma de informe psudojuridic (i certament ben elavorat) en que el Règim guanyador va cuantificar les victimes provocades per allò que en deien “hordas rojas”, dein que 85940.
Pels llibres lleguits, per tota l’informació acumulada, per haber tingut la sort de parlar i comviure amb algún protagonista d’aquells dies i dels que van seguir, en els que masa pocs lluitaven contra l’imposició de la veritat oficial, em vaig atrevir a fer el comentari que sembla que a vostè li ha molestat.
No ho lamento pas, tinc el dret a afirmar que no va esser el mateix la violència revolucionaria,en gran part descontrolada, que el sistemàtic, meticulós, i llarguissim holocaust espanyol (no nomes català) fent servir la controvertida expresió de Paul Preston.
I per acabar, el context es important i trascendental per entendre el perquè de com en nom de la llibertat, de l’anarquisme, socialisme o de qualsevol altra idea progressista es van cometrè actuacions execrables.
I no nomes hem de citar el fet, encara per alguns discutit, que els qui iniciaren els malaurats aconteixaments no foren precisament aquestes forçes pretesament progresistas.
Per entendre algunes d’aquestes actuacions jo tindria l’atreviment de recomanar a tota persona interesada en el tema un petit llibre de l’historiador Xavier Diez publicat a Virus Editorial. El seu titol es: Venjança de classe.Causes profundes de la violencia revolucionaria a Catalunya el 1936”.
Per la seva tranquil.litat, parla només d’aquesta única part de la península que a vostè li preocupa.

Santi Capellera i Rabassó  26 d'Agost de 2011

S'oblida de Catalunya, senyor Salvat...

Si, ja sé que Irene Polo va denunciar els abusos i excessos dels Badia, que en definitiva eren caps de la policia oficial, oi? I està bé que els denunciessin si de fet havien comès errades i injustícies...però el que va fer Planes va ser denunciar "que els havien assassinat pistolers de la FAI", per molt que vostè i persones com vostè, senyor Salvat, s'entestin a diferenciar entre el valor de les distintes vides humanes. Jo en tot cas sóc un operador semàntic de la realitat, que es dedica a fer anàlisi i a treure conclusions del que he estudiat, ja que evidentment per història de vivència propia desconec el context. En moments convulsos com eren aquells, l'aigua baixava tèrbola, i d'abusos en van cometre tots els bàndols, cosa que el bon periodista Planes va saber i voler explicar per dignitat professional i per no fer el joc als que decidien a punta de pistola, cosa que també li va costar la vida en estar executat pels mateixos que prèviament ho havien fet amb els Badia, o és que ara em voldrà explicar que els de la FAI eren uns sants? home, sisplau!que la Història l'hem estudiat tots. I és que precisament per la intolerància de gent com aquesta (en un i altre bàndol)es va produir aquella dissortada guerra espanyola que encara arrosseguem avui els que tot just passem de la cinquantena. Però sap què, senyor Salvat, el que vostè no menciona en cap moment, i precisament és allà on jo vull anar a parar en la meva redacció, explicació i conclusió, és que Catalunya en va ser la gran perjudicada en tots els aspectes, que en definitiva és on personalment me'n sento més. La resta és poc més que anecdòtica,ja que d'abusos se'n van cometre per activa i per pasiva des de tots els fronts. A tot això, però, resulta que els Badia i en Planes van ser assassinats per pistolers de la FAIassassinats, i, en canvi, la Irene Polo, que també va denunciar periodísticament els exessos dels germans Badia, es va suicidar ella tota soleta a Buenos Aires l'any 1942: la diferència entre un i altre periodistes va ser que a la Irene Polo no la va tirotejar de mort cap feixista, fos del color que fos, i a en Planes li van clavar set trets al cap. Llegeixi vostè també, Preston, Vilar o l'historiador honest que vulgui, que li explicaran això mateix.

Ramon Salvat  26 d'Agost de 2011

Un aclariment

 Per molt que vostè i persones com vostè insisteixin amb el tema,no val posar al mateix sac a tots els "istes". Si us plau llegeixi amb atencio el darrer llibre del Professor Preston i ho entendrà. Efectivament, en Planes era un bon periodista i cal lleguir tota la seva obra, però tambè ho eren molts altres d'aquella epoca com Irene Polo que va saber denunciar els abusos dels "martirs" Germans Badia, un altra parell de pistolers a l'alçada dels "gansters" faistes.

Reportatges